Josemaría Escrivá Obras
265

Els fills... Com miren de comportar-se dignament quan són davant els seus pares!

I els fills de Reis, davant el seu pare el Rei, com miren de guardar la dignitat de la reialesa!

I tu... ¿que no saps que estàs sempre davant el Gran Rei, el teu Pare-Déu?


266

No prenguis una decisió sense aturar-te a considerar la qüestió davant Déu.


267

Cal arribar a la convicció que Déu està contínuament al nostre costat. —Vivim com si el Senyor estigués allà lluny, on brillen les estrelles, i no ens adonem que també el tenim sempre a la vora.

I hi està com un Pare amorós —a cadascun de nosaltres ens estima més que totes les mares del món puguin estimar els seus fills—, ajudant-nos, inspirant-nos, beneint... i perdonant.

Quantes vegades no hem fet desarrufar el front dels nostres pares, tot dient-los, després d’una entremaliadura: ja no ho faré més! —Potser aquell mateix dia hi tornàvem... —I el nostre pare, fingint duresa en la veu, amb la cara tota seriosa, ens renya..., mentre el cor, coneixedor de la nostra feblesa, se li entendreix pensant: pobre noi, quins esforços que fa per portar-se bé!

Cal que ens convencem, que ens en saturem, que Pare i molt Pare nostre és el Senyor que està al costat nostre i en el cel.


268

Acostuma’t a enlairar el cor a Déu, en acció de gràcies, moltes vegades al dia. —Perquè et dóna això i allò. Perquè t’han menyspreat. —Perquè no tens allò que necessites o bé perquè ho tens.

Perquè ha fet tan bonica la seva Mare, que també és Mare teva. —Perquè ha creat el Sol i la Lluna i aquella bestiola i aquella altra planta. —Perquè va fer aquell home eloqüent i a tu de llengua embarbussada...

Dóna-li gràcies per tot, perquè tot és bo.


269

No siguis tan cec o tan esbojarrat que deixis de ficar-te dins de cada Sagrari quan vegis els murs o les torres de les cases del Senyor. —Ell t’hi espera.

No siguis tan cec o tan atabalat que deixis de resar a Maria Immaculada, si més no una jaculatòria, quan passis prop dels llocs on saps que ofenen Crist.


270

¿No t’omples d’alegria quan descobreixes, pel teu camí habitual entre els carrers de la ciutat, un altre Sagrari!?


271

Deia una ànima d’oració: que en les intencions Jesús sigui el nostre fi; en els afectes, el nostre Amor; en la paraula, el nostre tema; en les accions, el nostre model.


272

Fes servir aquestes santes «indústries humanes» que t’he aconsellat per tal de no perdre la presència de Déu: jaculatòries, actes d’Amor i de desgreuge, comunions espirituals, «mirades» a la imatge de la Mare de Déu...


273

Sol! —No estàs sol. Et fem molta companyia des de lluny. —A més..., dins la teva ànima en gràcia, l’Esperit Sant —Déu amb tu— va donant to sobrenatural a tots els teus pensaments, desigs i obres.


274

«Pare —em deia aquell xicotàs (¿què se n’haurà fet?), bon estudiant de la Central*—, anava pensant allò que em va dir..., que sóc fill de Déu!, i em vaig sobtar pel carrer, “tibat” per fora i superb per dins... Fill de Déu!».

Vaig aconsellar-li, amb segura consciència, que fomentés «la supèrbia».

* La Central: aquest era el nom de la Universitat de Madrid mentre s’escrivia Camí


275

No dubto de la teva rectitud. —Sé que actues en la presència de Déu. Però, hi ha un però!: les teves accions les contemplen o les poden contemplar homes que jutgin humanament... I cal donar-los bon exemple.


276

Si t’acostumes, encara que només sigui un cop a la setmana, a buscar la unió amb Maria per anar a Jesús, veuràs com tens més presència de Déu.


277

Em preguntes: i aquesta Creu de fusta, per què? I copio d’una carta: «En aixecar els ulls del microscopi, la mirada topa amb la Creu negra i buida. Aquesta Creu sense Crucificat és un símbol. Té un significat que els altres no veuran. I aquell que, cansat, estava a punt de deixar la feina, torna a atansar els ulls a l’ocular i continua treballant: perquè la Creu solitària està demanant unes espatlles que vulguin carregar-la».


278

Tingues presència de Déu i tindràs vida sobrenatural.


Anterior Següent