La gent té una visió plana, arran de terra, de dues dimensions. —Quan visquis vida sobrenatural, obtindràs de Déu la tercera dimensió: l’alçada, i amb ella, el relleu, el pes i el volum.

Si perds el sentit sobrenatural de la vida, la teva caritat serà filantropia; la teva puresa, decència; la teva mortificació, ximpleria; la teva deixuplina, fuet, i totes les teves obres, estèrils.

El silenci és com el porter de la vida interior.

Paradoxa: és més assequible ser sant que savi, però és més fàcil ser savi que sant.

Distreure’t. —Necessites distreure’t!..., obrint força els ulls perquè hi entrin bé les imatges de les coses, o tancant-los gairebé, per exigències de la teva miopia.

Tanca’ls del tot!: comença a tenir vida interior, i veuràs, amb colors i relleus insospitats, les meravelles d’un món millor, d’un món nou: i tindràs tracte amb Déu..., i coneixeràs la teva misèria... i et deïficaràs... amb una plenitud que, en apropar-te al teu Pare, et farà més germà dels teus germans els homes.

Aspiració: Que jo sigui bo, i tots els altres millors que jo.

La conversió és cosa d’un instant. —La santificació és obra de tota la vida.

No hi ha res més bo al món que estar en gràcia de Déu.

Puresa d’intenció. —La tindràs sempre, si, sempre i en totes les coses, només busques agradar a Déu.

Fica’t dins les ferides de Crist Crucificat. —Allí aprendràs a guardar els teus sentits, tindràs vida interior i oferiràs al Pare constantment els dolors del Senyor i els de Maria, per pagar per les teves culpes i per totes les culpes dels homes.

La teva impaciència santa per servir-lo, no desagrada a Déu. —Però serà estèril si no l’acompanya un millorament efectiu de la teva conducta diària.

Rectificar. —Cada dia una mica. —Aquesta és la teva feina constant si de debò et vols fer sant.

Tens obligació de santificar-te. —Tu també. —¿Qui es pensa que això és labor exclusiva de sacerdots i religiosos?

A tots, sense excepció, va dir el Senyor: «Sigueu perfectes, com el meu Pare Celestial és perfecte».

Justament la teva vida interior ha de ser això: començar... i recomençar.

En la vida interior, ¿has considerat mai a poc a poc la bellesa de «servir» amb voluntarietat actual?

No es veien les plantes cobertes per la neu. —I comentava, joiós, el pagès amo del camp: «Ara creixen cap endins».

—Vaig pensar en tu: en la teva forçosa inactivitat.

—Digues: creixes tu també cap endins?

Si no ets senyor de tu mateix, encara que siguis poderós, em fa pena i em fa riure el teu senyoriu.

És cosa dura de llegir, als Sants Evangelis, la pregunta de Pilat: «¿Qui voleu que us deixi anar, Barrabàs, o bé Jesús, que s’anomena Crist?» —Costa més sentir la resposta: «Barrabàs!».

I més terrible encara és adonar-me que, moltes vegades!, quan m’he allunyat del camí, he dit també: «Barrabàs!», i he afegit «Crist?... Crucifige eum! —Crucifica’l!».

Tot això que et preocupa de moment té més o menys importància. —Allò que importa absolutament és que siguis feliç, que et salvis.

Llums noves! —Quina alegria tens perquè el Senyor t’ha fet descobrir un altre Mediterrani!

—Aprofita aquests instants: és l’hora d’esclatar en un himne d’acció de gràcies: i és també l’hora d’espolsar racons de la teva ànima, de deixar alguna rutina, d’actuar més sobrenaturalment, d’evitar un possible escàndol als altres...

—En una paraula: que el teu agraïment es manifesti amb un propòsit concret.

Crist va morir per tu. —Tu... ¿què has de fer per Crist?

La teva experiència personal —aquest regust, aquest neguit, aquesta amargor— et fa viure la veritat d’aquelles paraules de Jesús: ningú no pot servir dos senyors!