Un secret. —Un secret, a crits: aquestes crisis mundials són crisis de sants. —Déu vol un grapat d’homes «seus» en cada activitat humana. —Després... pax Christi in regno Christi —la pau de Crist en el regne de Crist.

El teu Crucifix. —Com a cristià hauries de dur sempre al damunt un Santcrist. I posar-lo sobre la teva taula de treball. I besar-lo abans de lliurar-te al repòs i quan et llevis: i quan se’t rebel·li contra l’ànima el pobre cos, besa’l també.

Perd la por de dirigir-te al Senyor pel seu nom —Jesús— i de dir-li que l’estimes.

Mira d’aconseguir diàriament, alguns minuts d’aquesta beneïda solitud que tanta falta fa per a tenir encesa la vida interior.

M’has escrit: «La senzillesa és com la sal de la perfecció. I és el que a mi em falta. Vull aconseguir-la amb l’ajuda d’Ell i la de vostè».

—Ni la d’Ell ni la meva no et faltarà. —Posa-hi els mitjans.

Que la vida de l’home sobre la terra és milícia, ho va dir Job fa molts segles.

—Encara hi ha panxacontents que no se n’han assabentat.

Aquesta manera sobrenatural de procedir és ben bé una tàctica militar. —Mantens la guerra —les lluites diàries de la teva vida interior— en unes posicions que situes lluny dels murs principals de la teva fortalesa.

I l’enemic es presenta allí: a la teva petita mortificació, a la teva oració habitual, al teu treball ordenat, al teu pla de vida: i és difícil que arribi a apropar-se fins a les torres, febles per a l’assalt, del teu castell. —I, si hi arriba, hi arriba sense eficàcia.

M’escrius i copio: «El meu goig i la meva pau. Mai no podré tenir una alegria de debò si no tinc pau. I, què és la pau? La pau és una cosa molt lligada amb la guerra. La pau és conseqüència de la victòria. La pau em reclama una lluita constant. Sense lluita no podré tenir pau».

Mira quines entranyes de misericòrdia que té la justícia de Déu! —Perquè, en els judicis humans, es castiga qui confessa la culpa: i, en el diví, se’l perdona.

Beneït sigui el sant Sagrament de la Penitència!

Induimini Dominum Iesum Christum —revestiu-vos de Nostre Senyor Jesucrist, deia sant Pau als Romans. —Al Sagrament de la Penitència és on tu i jo ens revestim de Jesucrist i dels seus mereixements.

La guerra! —La guerra té una finalitat sobrenatural —em dius— desconeguda del món: la guerra ha estat per a nosaltres...

—La guerra és l’obstacle màxim del camí fàcil. —Però haurem d’acabar estimant-la, com cal que el religiós estimi les seves deixuplines.

Poder del teu nom, Senyor! —Vaig encapçalar la meva carta, com tinc per costum: «Que Jesús te’m guardi».

—I m’escriuen: «El Jesús te’m guardi! de la seva carta ja m’ha servit per a sortir-me’n d’una i bona. Que Ell els guardi també a tots».

«Ja que el Senyor m’ajuda amb la seva acostumada generositat, miraré de correspondre amb un “afinament” de les meves maneres», em vas dir. —I jo no vaig haver d’afegir-hi res.

T’he escrit, i et deia: «Em recolzo en tu: tu diràs què hem de fer...!». —Què havíem de fer, sinó buscar el suport de l’Altre!

Missioner. —Somnies amb ser missioner. Tens vibracions com les de Xavier: i vols conquerir per a Crist un imperi. —¿El Japó, la Xina, l’Índia, Rússia..., els pobles freds del nord d’Europa, o Amèrica, o Àfrica, o Austràlia?

—Fomenta aquests incendis dins del teu cor, aquest delit d’ànimes. Però no m’oblidis que ets més missioner «obeint». Lluny geogràficament d’aquells camps d’apostolat, treballes «aquí» i «allà»: ¿no sents —com Xavier!— el braç cansat després d’administrar a tants el baptisme?

Em dius que sí, que vols. —Bé, però, ¿vols com un avar vol el seu or, com una mare vol el seu fill, com un ambiciós vol els honors o com un pobret sensual el seu plaer?

—No? —Llavors no vols.

Quin afany que tenen els homes pels seus assumptes de la terra!: il·lusions d’honors, ambició de riqueses, preocupacions de sensualitat. —Ells i elles, rics i pobres, vells i homes fets i joves i fins i tot infants: tots igual.

—Quan tu i jo posem el mateix afany per les coses de la nostra ànima tindrem una fe viva i operativa: i no hi haurà cap obstacle que no vencem en les nostres empreses d’apostolat.

Per tu, que ets esportista, quina raó més bona és aquesta de l’Apòstol!: «Nescitis quod ii qui in stadio currunt omnes quidem currunt, sed unus accipit bravium? Sic currite ut comprehendatis». —Que no sabeu que dels que corren a l’estadi, encara que corrin tots, només un s’emporta el premi? Correu de tal manera que el guanyeu.

Recull-te. —Busca Déu dins teu i escolta’l.

Fomenta aquests pensaments nobles, aquests desigs sants tot just naixents... —Una espurna pot fer encendre una foguera.

Ànima d’apòstol: aquesta intimitat de Jesús amb tu, tan a prop d’Ell, tants anys!, no et diu res?

És veritat que al nostre Sagrari li dic sempre Betània... —Fes-te amic dels amics del Mestre: Llàtzer, Marta, Maria. —I després ja no em demanaràs per què li dic Betània al nostre Sagrari.

Tu saps que hi ha «consells evangèlics». Seguir-los és una finesa d’Amor. —Diuen que és camí de pocs. —De vegades, penso que podria ser camí de molts.

Quia hic homo coepit aedificare et non potuit consummare! —Va començar a edificar i no va poder acabar!

Un trist comentari, que, si no vols, no faran de tu: perquè tens tots els mitjans per a coronar l’edifici de la teva santificació: la gràcia de Déu i la teva voluntat.