A qui pugui ser savi no li perdonem que no ho sigui.

Estudi. —Obediència: non multa, sed multum.

Fas oració, et mortifiques, treballes en mil coses d’apostolat..., però no estudies. —No serveixes, llavors, si no canvies.

L’estudi, la formació professional que sigui, és una obligació greu entre nosaltres.

Una hora d’estudi, per a un apòstol modern, és una hora d’oració.

Si has de servir Déu amb la teva intel·ligència, estudiar, per a tu, és una obligació greu.

Freqüentes els Sagraments, fas oració, ets cast... i no estudies... —No em diguis que ets bo: ets només un bon jan.

Abans, com que els coneixements humans —la ciència— eren molt limitats, semblava molt possible que un sol individu savi pogués fer la defensa i l’apologia de la nostra Santa Fe.

Avui, amb l’extensió i la intensitat de la ciència moderna, cal que els apologistes es divideixin el treball per defensar científicament l’Església en tots els camps.

—Tu... no et pots desentendre d’aquesta obligació.

Llibres: no en compris sense demanar consell a persones cristianes, doctes i assenyades. —Podries comprar una cosa inútil o perjudicial.

Quantes vegades es pensen que porten sota el braç un llibre... i hi porten un cabàs d’escombraries!

Estudia. —Estudia amb afany. —Si has de ser sal i llum, necessites ciència, idoneïtat.

¿O és que et penses que per gandul i indolent hauràs de rebre ciència infusa?

Bo és que posis aquest afany en l’estudi, sempre que posis el mateix afany per adquirir la vida interior.

No oblidis que abans d’ensenyar cal fer. —Coepit facere et docere, diu de Jesucrist l’Escriptura Santa: començà a fer i a ensenyar.

—Primer, fer. Perquè tu i jo n’aprenguem.

Treballa. —Quan tinguis la preocupació d’una labor professional, millorarà la vida de la teva ànima: i seràs més home, perquè abandonaràs aquest «esperit de manefleria» que et consumeix.

Educador: l’esforç innegable que poses per conèixer i practicar el millor mètode perquè els teus alumnes adquireixin la ciència terrenal, posa’l també per conèixer i practicar l’ascètica cristiana, que és l’únic mètode perquè ells i tu sigueu millors.

Cultura, cultura! —Bé: que no ens guanyi ningú a ambicionar-la i posseir-la.

—Però, la cultura és mitjà i no fi.

Estudiant: forma’t dins d’una pietat sòlida i activa, despunta en l’estudi, sent anhels ferms d’apostolat professional. —I jo et prometo, amb aquest vigor de la teva formació religiosa i científica, properes i amples expansions.

Només et preocupes d’edificar la teva cultura. —I cal edificar la teva ànima. —Així treballaràs com has de fer-ho, per Crist: perquè Ell regni en el món fa falta que hi hagi gent que, amb la vista al cel, es dediqui prestigiosament a totes les activitats humanes, i, des d’elles, exerciti calladament —i eficaçment— un apostolat de caràcter professional.

La teva negligència, la teva deixadesa, la teva mandra són covardia i comoditat —t’ho argumenta a cada moment la consciència—, però «no són camí».

Queda’t tranquil si has formulat una opinió ortodoxa, encara que la malícia del qui t’escoltava el portés a escandalitzar-se. —Perquè el seu escàndol és farisaic.

No n’hi ha prou que siguis savi, a més de bon cristià. —Si no corregeixes les maneres brusques del teu caràcter, si fas incompatibles el teu zel i la teva ciència amb la bona educació, no entenc que puguis ser sant. —I, si ets savi, encara que ho siguis, hauries d’estar fermat a una menjadora, com un mul.

Amb aquests aires de suficiència et fas un tipus molest i antipàtic, et poses en ridícul i, cosa encara pitjor, treus eficàcia al teu treball d’apòstol.

No oblidis que fins i tot les «mitjanies» poden pecar per massa sàvies.

La teva mateixa inexperiència et porta a aquesta presumpció, a aquesta vanitat, a això que tu creus que et dóna aires d’importància.

—Esmena’t, si us plau. Tot i ser poca-solta, pots arribar a ocupar càrrecs de direcció (més d’un cas se n’ha vist), i si no et convences de la teva falta de dots, et negaràs a escoltar els qui tinguin do de consell. —I fa por pensar el mal que farà el teu desgovern.

Aconfessionalisme. Neutralitat. —Vells mites que intenten sempre revifar-se.

¿T’has pres la molèstia de meditar l’absurd que és això de deixar de ser catòlic, en entrar a la Universitat o a l’Associació professional, o a l’Assemblea sàvia o al Parlament, com aquell qui deixa el barret a la porta?

Aprofita’m el temps. —No t’oblidis de la figuera maleïda. Ja feia alguna cosa: omplir-se de fulles. Com tu...

—No em diguis que tens excuses. —Poc li valgué a la figuera —explica l’Evangelista— que no fos temps de figues, quan el Senyor hi anà a cercar-les.

—I estèril restà per sempre.

Els qui es mouen en negocis humans diuen que el temps és or. —Em sembla poc: per als qui ens movem en negocis d’ànimes el temps és, glòria!

No m’explico que et diguis cristià i tinguis aquesta vida de dròpol inútil. —Que oblides la vida de treball de Crist?

Tots els pecats —m’has dit— sembla que estan esperant la primera estona d’oci. El mateix oci ja deu ser un pecat!

—Qui es dóna a treballar per Crist no ha de tenir ni un moment lliure, perquè el descans no és no fer res: és distreure’s amb activitats que demanen menys esforç.

Estar ociós és cosa que no es comprèn en un home amb ànima d’apòstol.

Posa un motiu sobrenatural a la teva ordinària feina professional, i hauràs santificat el treball.