Com reies, noblement, quan t’aconsellava que posessis els teus anys de joventut sota la protecció de Sant Rafael!: perquè et dugui a un matrimoni sant, com al jove Tobies, amb una noia bona i maca i rica —et deia, bromista.

I després, que pensarós que vas quedar-te!, quan continuava aconsellant-te que et posessis també sota el patrocini d’aquell apòstol adolescent, Joan: per si el Senyor et demanava més.

Per a tu, que et queixes interiorment, perquè et tracten amb duresa, i sents el contrast d’aquest rigor amb la conducta dels de la teva sang, copio aquests paràgrafs de la carta d’un alferes metge: «Davant el malalt, pot haver-hi l’actitud freda i calculadora, però objectiva i útil al pacient, del professional honrat. I la sensibleria ploranera de la família. —¿Què se’n faria d’un lloc de socors, durant un combat, quan va arribant el raig de ferits que s’apiloten perquè l’evacuació no va prou de pressa, si al costat de cada llitera hi hagués una família? N’hi hauria per passar-se a l’enemic».

No necessito miracles: me’n sobren amb els que hi ha a l’Escriptura. —En canvi, em fa falta el teu compliment del deure, la teva correspondència a la gràcia.

Desil·lusionat. —Véns tot moix. Els homes t’acaben de donar una lliçó! —Es pensaven que no els necessitaves i vessaven d’oferiments. La possibilitat d’haver-te d’ajudar econòmicament —uns cèntims miserables— va convertir l’amistat en indiferència.

—Confia només en Déu i en els qui, per Ell, estan units amb tu.

Ah, si et proposessis servir Déu «seriosament», amb el mateix esforç que poses a servir la teva ambició, les teves vanitats, la teva sensualitat!...

Si sents impulsos cabdill, la teva aspiració serà: amb els teus germans, l’últim; amb els altres, el primer.

A veure: ¿quina injúria se’t fa a tu pel fet que aquell o l’altre tinguin més confiança amb determinades persones que van conèixer abans, o per qui senten més afinitats de simpatia, de professió, de caràcter?

—Amb tot, entre els teus, has d’evitar sempre fins l’aparença d’una amistat particular.

La vianda més delicada i escollida, si se la menja un porc (que així se’n diu, sense perdó) es converteix, com a màxim, en carn de porc!

Siguem àngels, per dignificar les idees, quan les assimilem. —Si més no, siguem homes: per convertir els aliments, almenys, en músculs nobles i bells, o potser en cervell poderós... capaç d’entendre i adorar Déu.

—Però... no siguem bèsties, com tants i tants!

T’avorreixes? —És que tens els sentits desperts i l’ànima adormida.

La caritat de Jesucrist et portarà a moltes concessions... nobilíssimes. —I la caritat de Jesucrist et portarà a moltes intransigències..., nobilíssimes també.

Si no ets dolent i ho sembles, és que ets ruc. —I aquesta ruqueria —pedra d’escàndol— és pitjor que la maldat.

Quan s’agiten, «fent de cap» de manifestacions exteriors de religiositat, persones professionalment mal conceptuades, de segur que us vénen ganes de dir-los a cau d’orella: Si us plau, feu-me la mercè de ser menys catòlics!

Si tens una posició oficial, tens també uns drets, que neixen de l’exercici d’aquest càrrec, i uns deures.

—Et desvies del teu camí d’apòstol, si, amb motiu —o amb excusa— d’una obra de zel, deixes incomplerts els deures del càrrec. Perquè em perdràs el prestigi professional, que és justament el teu «ham de pescador d’homes».

M’agrada el teu lema d’apòstol: «Treballar sense parar».

D’on ve aquesta precipitació? —No em diguis que és activitat: és atabalament.

Dissipació. —Deixes que s’abeurin, els teus sentits i potències, en qualsevol bassal. —I així vas tu després: dispers, escampada l’atenció, adormida la voluntat i desperta la concupiscència.

—Torna de debò a lligar-te a un pla, que et faci dur vida de cristià, o mai no faràs res de profit.

«Influeix tant l’ambient!», m’has dit. —I t’he hagut de contestar: sens dubte. Per això la vostra formació ha de ser tal que pugueu portar, amb naturalitat, el vostre propi ambient, per tal de donar «el vostre to» a la societat amb la qual convisqueu.

—I, aleshores, si has agafat aquest esperit, estic segur que em diràs, amb l’astorament dels primers deixebles quan contemplaven les primícies dels miracles que s’operaven per les seves mans en el nom de Crist: «Influïm tant en l’ambient!».

I, ¿com adquiriré la «nostra formació», i com conservaré el «nostre esperit»? —Complint-me les normes concretes que el teu Director et va donar i et va explicar i et va fer estimar: compleix-les i seràs apòstol.

No siguis pessimista. ¿Que no saps que tot allò que passa o pot passar és per a bé?

—El teu optimisme serà necessària conseqüència de la teva fe.

Naturalitat. —Que la vostra vida de cavallers cristians, de dones cristianes —la vostra sal i la vostra llum— flueixi espontàniament, sense rareses ni apocaments: porteu sempre amb vosaltres el nostre esperit de senzillesa.

«I ¿en un ambient paganitzat o pagà, quan topi aquest ambient amb la meva vida, no semblarà com postissa la meva naturalitat?», em demanes.

—I et contesto: Toparà, sens dubte, la teva vida amb la d’ells; i aquest contrast, que confirma amb les teves obres la teva fe, és justament la naturalitat que jo et demano.

No t’amoïnis si diuen que tens esperit de cos. Què volen? ¿Un instrument deliqüescent, que es faci a miques a l’hora d’empunyar-lo?

Tot regalant-te aquella historia de Jesús, t’hi vaig posar com a dedicatòria: «Que busquis Crist: Que trobis Crist: Que estimis Crist».

—Són tres etapes claríssimes. ¿Has intentat, si més no, de viure la primera?

Si et veuen flaquejar... i manes, no és estrany que es malmeti l’obediència.

Confusionisme. —Vaig saber que vacil·lava la rectitud del teu criteri. I, perquè m’entenguessis, t’escrivia: el diable té la cara molt lletja, i, com que en sap tant, no s’exposa a ensenyar-nos les banyes. No va de front.

—Per això, quants cops ve amb disfressa de noblesa i fins i tot d’espiritualitat!

Diu el Senyor: «Un manament nou us dono: que us estimeu els uns als altres. En això coneixeran que sou els meus deixebles».

—I Sant Pau: «Porteu els uns la càrrega dels altres, i així complireu la llei de Crist».

—Jo no et dic res.

No oblidis, fill, que per a tu a la terra només hi ha un mal, que t’haurà de fer por, i que hauràs d’evitar amb la gràcia divina: el pecat.