Josemaría Escrivá Obras
387

El pla de santedat que ens demana el Senyor, ve determinat per aquests tres punts:

La santa intransigència, la santa coacció i el sant desvergonyiment.


388

Una cosa és el sant desvergonyiment i una altra cosa la frescor laica.


389

El sant desvergonyiment és una característica de la «vida d’infància». Al menut, res no el preocupa. —Les seves misèries, les seves naturals misèries, es deixen veure amb senzillesa, encara que tothom se’l miri...

Aquest desvergonyiment, dut a la vida sobrenatural, ens porta a aquest raonament: lloança, menyspreu...: admiració, burla...: honor, deshonor...: salut, malaltia...: riquesa, pobresa...: bellesa, lletjor...

Bé; i això... què?


390

Riu-te del ridícul. —Deixat estar del què diran. Veu i sent Déu dins de tu mateix i en allò que t’envolta. —Així arribaràs a aconseguir el sant desvergonyiment que et cal, oh paradoxa!, per a viure amb delicadesa de cavaller cristià.


391

Si tens el sant desvergonyiment, ¿què se te’n dóna el «què hauran dit» o el «què diran»?


392

Estigues convençut que el ridícul no existeix per a qui fa allò que és millor.


393

Un home, un... cavaller transigent, tornaria a condemnar Jesús a mort.


394

La transigència és senyal cert de no tenir la veritat. —Quan un home transigeix en coses d’ideal, d’honra o de Fe, aquest home és un... home sense ideal, sense honra i sense Fe.


395

Aquell home de Déu, forjat en la lluita, argumentava així: ¿Que no transigeixo? És clar!: perquè estic convençut de la veritat del meu ideal. En canvi, vostè és molt transigent...: li sembla que dos i dos siguin tres i mig? —No?..., ¿ni tan sols per amistat cedeix en tan poca cosa?

—És que, per primera vegada, s’ha convençut de la veritat... i s’ha passat al meu bàndol!


396

La santa intransigència no és intemperància.


397

Sigues intransigent en la doctrina i en la conducta. —Però sigues delicat en la forma. Maça d’acer poderosa, coberta amb funda encoixinada.

—Sigues intransigent, però no siguis tancat.


398

La intransigència no és intransigència i prou: és «la santa intransigència».

No oblidem que hi ha també una «santa coacció».


399

Si per salvar una vida terrenal, amb l’aplaudiment de tothom, fem servir la força a fi d’evitar que un home se suïcidi..., ¿és que no podrem fer servir la mateixa coacció —la santa coacció— per tal de salvar la Vida (amb majúscula) de molts que s’obstinen a suïcidar idiotament la seva ànima?


400

Quin munt de crims que es cometen en nom de la justícia! —Si tu venguessis armes de foc i algú te’n volgués comprar una per a matar la teva mare, la hi vendries?... I doncs, que no et donava potser el preu just?...

—Catedràtic, periodista, polític, home de diplomàcia: mediteu.


401

Déu i audàcia! —L’audàcia no és imprudència. —L’audàcia no és gosadia.


402

No li demanis perdó a Jesús només de les teves culpes: no l’estimis tan sols amb el teu cor...

Desagreuja’l per totes les ofenses que li han fet, i li fan i li faran..., estima’l amb tota la força de tots els cors de tots els homes que més se l’hagin estimat.

Sigues audaç: digues-li que estàs més boig per Ell que Maria Magdalena, més que Teresa i Teresina..., més sonat que Agustí i Domènec i Francesc, més que Ignasi i Xavier.


403

Tingues encara més audàcia, i quan necessitis alguna cosa, amb el «Fiat» sempre present, no demanis: digues «Jesús, vull això o allò», perquè és així com demanen els nens.


404

Has fracassat! —Nosaltres no fracassem mai. —Vas posar del tot en Déu la teva confiança. —No vas estalviar, després, cap mitjà humà.

Estigues convençut d’aquesta veritat: el teu èxit —ara i en això— era fracassar. —Dóna-li gràcies al Senyor i, torna a començar una altra vegada!


405

Que has fracassat? —Tu —n’estàs ben convençut— no pots fracassar.

No has fracassat: has adquirit experiència. —Endavant!


406

Allò fou un fracàs, un desastre: perquè vas perdre el nostre esperit. —Ja saps que, mirat sobrenaturalment, el final (victòria?, derrota?, bah!) només té un nom: èxit.


407

No confonguem els drets del càrrec amb els de la persona. —Aquells no poden ser renunciats.


408

Santet és a sant com beat és a piadós: la seva caricatura.


409

No ens pensem que servirà de gran cosa la nostra aparent virtut de sants, si no va unida a les virtuts corrents del cristià.

—Això seria com guarnir-se d’esplèndides joies sobre la samarreta.


410

Que la teva virtut no sigui una virtut sonora.


411

Molts falsos apòstols, a pesar d’ells, fan bé a la massa, al poble, per la virtut mateixa de la doctrina de Jesús que prediquen, tot i que no la practiquin.

Però no es compensa, amb aquest bé, el mal enorme i efectiu que fan matant ànimes de cabdills, d’apòstols, que s’allunyen, fastiguejades, dels qui no fan allò que ensenyen als altres.

Per això, si no volen dur una vida íntegra, no han de posar-se mai a primera línea, com a caps de grup, ni ells, ni elles.


412

Que el foc del teu Amor no sigui un foc follet. —Il·lusió, mentida de foc, que ni encén en flamarades el que toca, ni dóna escalfor.


413

El non serviam de Satanàs ha estat massa fecund. —¿No sents l’impuls generós de dir cada dia, amb voluntat d’oració i d’obres, un serviam —et serviré, et seré fidel!— que superi la fecunditat d’aquell clam de rebel·lió?


414

Quina pena, un «home de Déu» pervertit! —Però, quina pena encara més gran, un «home de Déu» tebi i mundà!


415

No en facis massa cas d’allò que el món en diu victòries o derrotes. —Tantes vegades resulta derrotat el vencedor!


416

Sine me nihil potestis facere! Llum nova, millor, resplendors noves, per als meus ulls, d’aquesta Llum Eterna, que és el Sant Evangeli.

—¿Em podran estranyar «les meves» ximpleries?

—Que jo posi Jesús en totes les meves coses. I, aleshores, ja no hi haurà ximpleries en el meu comportament: i, si haig de parlar amb propietat, no diré més les meves coses, sinó «les nostres coses».


Anterior Següent