Fusta de sant. —Això diuen d’alguns: que tenen fusta de sant. —Deixant de banda que els sants no han estat de fusta, amb tenir-ne la fusta no n’hi ha prou.

Cal molta obediència al Director i molta docilitat a la gràcia. —Perquè si no es deixa que la gràcia de Déu i el Director facin la seva obra, no sortirà mai l’escultura, imatge de Jesús, en què es converteix l’home sant.

I la «fusta de sant», de la qual estem parlant, no serà més que un tió informe, sense polir, bo per al foc... per a un bon foc si era bona fusta!

Sovinteja el tracte amb l’Esperit Sant —el Gran Desconegut—, que és qui t’ha de santificar.

No oblidis que ets temple de Déu. —El Paràclit és al bell mig de la teva ànima: escolta’l i fes cas dòcilment de les seves inspiracions.

No destorbis l’obra del Paràclit: uneix-te amb Crist, per purificar-te, i sent, amb Ell, els insults, i les escopinades, i les bufetades... i les espines, i el pes de la creu... i els ferros esqueixant-te la carn, i les ànsies d’una mort desemparada...

I fica’t a dins del costat obert de Nostre Senyor Jesús fins que trobis recer segur en el seu Cor ferit.

Convé que coneguis aquesta doctrina segura: el propi esperit és mal conseller, mal pilot, per dirigir l’ànima entre les borrasques i tempestes, entre els esculls de la vida interior.

Per això és Voluntat de Déu que la direcció de la nau, la dugui un Mestre, per tal que, amb la seva llum i el seu coneixement, ens condueixi a port segur.

Si no alçaries sense un arquitecte una bona casa per viure a la terra, ¿com vols alçar sense Director l’alcàsser de la teva santificació per viure eternament al cel?

Quan un seglar s’erigeix en mestre de moral tot sovint l’esguerra: els seglars només poden ser deixebles.

Director. —El necessites. —Per entregar-te, per donar-te... obeint. —I un Director que conegui el teu apostolat, que sàpiga allò que Déu vol: així secundarà, amb eficàcia, la tasca de l’Esperit Sant en la teva ànima, sense treure’t del teu lloc..., omplint-te de pau, i mostrant-te com pots fer fecund el teu treball.

Tu —et penses— en tens molta, de personalitat: els teus estudis —els teus treballs d’investigació, les teves publicacions—, la teva posició social —el teu nom—, les teves actuacions polítiques —els càrrecs que ocupes—, el teu patrimoni..., la teva edat, ja no ets una criatura!

Per tot això justament necessites més que d’altres un Director per a la teva ànima.

No amaguis al Director aquestes insinuacions de l’enemic. —La teva victòria quan fas la confidència, et dóna més gràcia de Déu. —I, a més a més, ara tens, per continuar vencent, el do de consell i les oracions del teu pare espiritual.

¿Com és que tens aquesta malfiança de veure’t tu mateix i de fer-te veure pel Director tal com ets de debò?

Hauràs vençut un gran combat si perds la por de fer-te conèixer.

El Sacerdot —sigui qui sigui— és sempre un altre Crist.

No vull —per més que la cosa sigui sabuda— deixar de recordar-te una vegada més que el Sacerdot és «un altre Crist». —I que l’Esperit Sant ha dit: Nolite tangere Christos meos —no em toqueu «els meus Crists».

Prevere, etimològicament, equival a ancià. —I si la vellesa és digna de veneració, pensa com més no hauràs de venerar el Sacerdot.

Quina indelicadesa d’esperit —i quina falta de respecte— comporta dedicar bromes i mofes al Sacerdot —qui sigui— pel motiu que sigui!

T’insisteixo: aquestes bromes —burles— al Sacerdot, tot i les circumstàncies que a tu et semblin atenuants, són sempre, si més no, una vulgaritat, una grolleria.

Com hem d’admirar la puresa sacerdotal! És el seu tresor. —Mai cap tirà no podrà arrencar a l’Església aquesta corona.

No em posis el Sacerdot en situació de perdre la gravetat. És una virtut, que sense encarcaraments cal que tingui.

Com la demanava —Senyor, doneu-me... vuitanta anys de gravetat!— aquell capellà jove, amic nostre! Demana-la tu també per a tot el Sacerdoci, i hauràs fet una bona cosa.

Et dolia —com una ganivetada al cor— que diguessin que havies malparlat d’aquells sacerdots. —I me n’alegro, del teu dolor: ara sí que estic segur del teu bon esperit!

Estimar Déu i no venerar el Sacerdot... no és possible.

Com els bons fills de Noè, cobreix amb el mantell de la caritat les misèries que vegis en el teu pare, el Sacerdot.

Si no tens un pla de vida, mai no tindràs ordre.

Això de lligar-te a un pla de vida, a un horari —em vas dir—, és tan monòton! I et contestava: hi ha monotonia perquè hi falta Amor.

Si no et lleves a una hora fixa, no compliràs mai el pla de vida.

Virtut sense ordre? —Rara virtut!

Quan tinguis ordre se’t multiplicarà el temps i, per tant, podràs donar més glòria a Déu, fent més feina al seu servei.