Però... i els mitjans? —Són els mateixos de Pere i de Pau, de Domènec i de Francesc, d’Ignasi i de Xavier: el Crucifix i l’Evangeli...

—Que potser et semblen petits?

En les empreses d’apostolat és bo —és una obligació— que consideris els teus mitjans terrenals (2+2=4), però no oblidis, mai! que et cal comptar, per sort, amb un altre sumand: Déu+2+2...

Serveix el teu Déu amb rectitud, sigues-li fidel... i no et preocupis de res: perquè és una gran veritat que si «cerques el regne de Déu i la seva justícia, Ell et donarà totes les altres coses —les materials, els mitjans— de més a més».

Llença lluny teu la desesperança que et causa el coneixement de la teva misèria. —És veritat: pel teu prestigi econòmic, ets un zero..., pel teu prestigi social, un altre zero..., i un altre per les teves virtuts, i un altre pel teu talent...

Però, a l’esquerra d’aquestes negacions, hi ha Crist... i quina xifra incommensurable en resulta!

Que ets... ningú. —Que n’hi ha que han alçat i alcen ara meravelles d’organització, de premsa, de propaganda. —¿Que tenen tots els mitjans, quan tu no en tens cap? Bé: recorda’t d’Ignasi:

Ignorant, entre els doctors d’Alcalà. —Pobre, pobríssim, entre els estudiants de París. —Perseguit, calumniat...

És el camí: estima i creu i pateix!: el teu Amor i la teva Fe i la teva Creu són els mitjans infal·libles per posar en pràctica i per eternitzar les ànsies d’apostolat que duus dins el cor.

Et reconeixes miserable. I ho ets. —Tot i això —més encara: per això— Déu et va buscar.

—Sempre fa servir instruments desproporcionats: perquè es vegi que «l’obra» és seva.

—A tu només et demana docilitat.

Quan et «lliuris» a Déu no hi haurà cap dificultat que pugui remoure el teu optimisme.

¿Per què deixes aquests racons en el teu cor? —Mentre tu no et donis del tot, és inútil que pretenguis portar-li’n un altre.

—Ets un instrument ben pobre.

Però, encara ara!, ¿resultarà que et cal l’aprovació, l’escalfó i els consols dels poderosos, per continuar fent el que Déu vol?

—Els poderosos solen ser volubles, i tu has de ser constant. Sigues agraït, si t’ajuden. I continua, impertorbable, si et menyspreen.

No en facis cas. —Els «prudents» sempre han anomenat bogeries les obres de Déu.

—Endavant, audàcia!

Veus? Un fil i un altre i molts, ben trenats, fan aquesta maroma capaç d’alçar pesos enormes.

—Tu i els teus germans, amb les vostres voluntats unides per complir la de Déu, sereu capaços de superar tots els obstacles.

Quan es busca només Déu, bé es pot posar en pràctica, per a dur endavant les obres de zel, aquell principi que formulava un bon amic nostre: «Es gasta el que cal gastar encara que calgui deure el que es gasta».

¿Què hi fa que tinguis en contra el món enter, amb els seus poders i tot? Tu... endavant!

—Repeteix les paraules del salm: «El Senyor és la meva llum i la meva salut, de qui tindré por?... Si consistant adversum me castra, non timebit cor meum. Per més que em vegi encerclat d’enemics, no defallirà el meu cor».

Anima’t! Que tu... pots. —¿No veus què va fer la gràcia de Déu amb aquell Pere dormilega, negador i covard..., amb aquell Pau perseguidor, odiador i pertinaç?

Sigues instrument: d’or o d’acer, de platí o de ferro..., gran o petit, polit o tosc...

—Tots fan servei: cadascun té la seva comesa pròpia. Igual que en les coses materials: ¿qui gosarà dir que no és tan útil el xerrac del fuster com les pinces del cirurgià?

—La teva obligació és ser instrument.

Bé. I què? —No entenc com et pots retreure d’aquesta labor d’ànimes —si no és per oculta supèrbia: et creies perfecte—, tot plegat perquè el foc de Déu, que t’atreia, a més de la llum i l’escalfor que t’entusiasmen, fa sortir de vegades el fum de la feblesa dels instruments.

De feina... n’hi ha. —Els instruments no poden estar rovellats. —De normes també n’hi ha per evitar el rovell i el verdet. —N’hi ha prou amb practicar-les.

No et capfiquis pel conflicte econòmic que s’aproxima a la teva empresa d’apostolat. —Augmenta la confiança en Déu, fes humanament tant com puguis, i veuràs com ben aviat els diners deixaran de ser un conflicte!

No deixis de fer les coses perquè et falten instruments: es comença com es pot. —Després, la funció crea l’òrgan. Alguns, que no valien, resulten aptes. Amb els altres es fa una operació quirúrgica, encara que faci mal —i bons «operadors» foren els sants!—, i es continua endavant.

Fe viva i penetrant. Com la fe de Pere. —Quan la tinguis —ho ha dit Ell— remouràs les muntanyes, els obstacles, humanament insuperables, que s’oposin a les teves empreses d’apòstol.

Rectitud de cor i bona voluntat: amb aquests dos elements i ben decidit a complir allò que Déu vol, veuràs fets realitat els teus somnis d’Amor i saciada la teva fam d’ànimes.

Nonne hic est fabri filius? Nonne hic est faber, filius Mariae? —¿Per ventura no és aquest el fill de l’artesà? ¿Que no és l’artesà, fill de Maria?

—Això, que van dir de Jesús, és molt possible que ho diguin de tu, amb una mica de sorpresa i una mica de burla, quan «definitivament» vulguis complir la Voluntat de Déu, ser instrument: Però, aquest no és aquell?...

—Calla. I que les teves obres confirmin la teva missió.