Josemaría Escrivá Obras
81

L’acció res no val sense l’oració: l’oració acreix el seu valor amb el sacrifici.


82

Primer, oració; després, expiació; en tercer lloc, molt «en tercer lloc», acció.


83

L’oració és el fonament de l’edifici espiritual. —L’oració és omnipotent.


84

Domine, doce nos orare. —Senyor, ensenya’ns a pregar!— I el Senyor va respondre: quan us poseu a pregar heu de dir: Pater noster, qui es in coelis. —Pare nostre, que esteu en el cel...

És clar que la tindrem en molta estima, l’oració vocal!


85

A poc a poc. —Mira què dius, qui ho diu i a qui. —Perquè això de parlar de pressa, sense espai per a la consideració, és soroll, rebombori de llaunes.

I et diré amb Santa Teresa que no en dic oració, per més que belluguis els llavis.


86

La teva oració ha de ser litúrgica. —Tant de bo tinguessis afició a recitar els salms, i les oracions del missal, en comptes d’oracions privades o particulars.


87

«No sols de pa viu l’home, sinó de tota paraula que prové de la boca de Déu», va dir el Senyor. —Pa i paraula!: Hòstia i oració.

Si no, no viuràs vida sobrenatural.


88

Busques la companyia d’amics, que amb la conversa i l’afecte, amb el tracte, et fan més tolerable l’exili d’aquest món... tot i que els amics, a vegades traeixen. —No ho trobo malament.

Però... ¿com és que no sovinteges cada dia amb més intensitat la companyia, la conversa del Gran Amic que mai no traeix?


89

«Maria va escollir la millor part», llegim en els Sants Evangelis. —Ella és allí, bevent les paraules del Mestre. En una aparent inactivitat, prega i estima. —Després acompanyarà Jesús mentre predica per pobles i ciutats.

Sense oració, que n’és, de difícil, acompanyar-lo!


90

Que no saps pregar? —Posa’t a la presència de Déu i tot just comencis a dir: «Senyor, que no sé fer oració...», pots estar segur que has començat a fer-la.


91

M’has escrit: «Fer oració és parlar amb Déu. Però, de què?». —De què? D’Ell, de tu: alegries, tristeses, èxits i fracassos, ambicions nobles, preocupacions diàries..., febleses!: i accions de gràcies i peticions: i Amor i desgreuge.

En dues paraules: conèixer-lo i conèixer-te: «tractar-se!».


92

Et in meditatione mea exardescit ignis. —I, en la meva meditació, s’encén el foc. —És justament per això que vas a l’oració: per fer-te foguera, flama viva que doni escalfor i llum.

Per això, quan vegis que no saps com avançar, quan sentis que t’apagues, si no pots llançar al foc troncs olorosos, llança-hi les branques i la fullaraca de petites oracions vocals, de jaculatòries, que continuïn alimentant la foguera. —I hauràs aprofitat el temps.


93

Et veus tan miserable que et trobes indigne que Déu t’escolti... Però, i els mereixements de Maria? I les ferides del teu Senyor? I... que potser no ets fill de Déu?

A més a més, Ell t’escolta, quoniam bonus... quoniam in saeculum misericordia eius: perquè és bo, perquè la seva misericòrdia perdura sempre.


94

S’ha fet tan petit —ja ho veus: un Nen!— perquè t’hi acostis amb confiança.


95

In te, Domine, speravi: en Tu, Senyor, he esperat. —I al costat dels mitjans humans, hi he posat la meva oració i la meva creu. —I la meva esperança no ha estat vana, ni mai no ho serà: non confundar in aeternum!


96

Parla Jesús: «I jo us dic: demaneu i us serà donat: cerqueu i trobareu; truqueu i us obriran».

Fes oració. ¿En quin negoci humà poden donar-te més seguretats d’èxit?


97

No saps què dir-li al Senyor en l’oració. No et recordes de res, i, amb tot, li voldries consultar un munt de coses. —Mira: pren algunes notes durant el dia d’aquelles coses que vulguis considerar a la presència de Déu. I vés després amb aquestes notes a pregar.


98

Després de l’oració del Sacerdot i de les verges consagrades, l’oració més plaent a Déu és la dels infants i la dels malalts.


99

Quan et posis a resar, que aquest sigui un bon propòsit: ni més temps per consolació, ni menys per aridesa.


100

No li diguis a Jesús que vols consol en l’oració. —Agraeix-l’hi, si te’n dóna. —Digues-li sempre que vols perseverança.


101

Persevera en l’oració. —Persevera tot i que el teu esforç sembli estèril. —L’oració és sempre fecunda.


102

Tens la intel·ligència tèrbola, inactiva: t’esforces inútilment per tal de coordinar les idees a la presència del Senyor: un veritable ensopiment!

No t’esforcis ni et neguitegis. —Escolta’m bé: és l’hora del cor.


103

Aquestes paraules que t’han ferit en l’oració, grava-les en la teva memòria i recita-les a poc a poc, moltes vegades durant el dia.


104

Pernoctans in oratione Dei —va estar tota la nit fent oració. —Ens ho diu Sant Lluc, del Senyor.

Tu, quantes vegades has perseverat així? —I doncs...


105

¿Si no tractes Crist en l’oració i en el Pa, com el faràs conèixer?


106

M’has escrit, i et comprenc: «Faig cada dia la meva estoneta d’oració: si no fos per això!».


107

Sant sense oració...? —No hi crec, en aquesta santedat.


108

Et diré, fent meva la frase d’un autor estranger, que la teva vida d’apòstol val tant com val la teva oració.


109

Si no ets un home d’oració, no crec en la rectitud de les teves intencions quan dius que treballes per Crist.


110

Alguna vegada m’has dit que sembles un rellotge espatllat, que toca a deshora: et sents fred, sec i eixut a l’hora de fer oració; i, en canvi, quan menys t’ho podies pensar, al carrer, entre els tràfecs de cada dia, enmig de l’enrenou i l’aldarull de la ciutat, o en la quietud laboriosa del treball professional, t’has sorprès pregant... A deshora? Bé; però no desaprofitis aquestes campanades del teu rellotge. —L’esperit bufa allà on vol.


111

M’has fet riure amb la teva oració... impacient. —Li deies: «No vull envellir, Jesús... Caldria esperar massa per veure’t! Llavors potser no tindré el cor encès en carn viva, com ara el tinc. Vell, em sembla tard. Ara, la meva unió seria més gallarda, perquè t’estimo amb Amor de donzell».


112

M’agrada que visquis aquesta «reparació ambiciosa»: el món!, m’has dit. —Bé, però, en primer lloc els de la teva família sobrenatural i de sang, els del país que és la nostra Pàtria.


113

Li deies: «No et refiïs de mi... Jo sí que em refio de Tu, Jesús... Em lliuro als teus braços: hi deixo el que tinc, les meves misèries!». —I trobo que és bona oració.


114

L’oració del cristià mai no és monòleg.


115

«Minuts de silenci». —Deixeu-los per als qui tenen el cor sec. Els catòlics, fills de Déu, parlem amb el Pare nostre que està en el cel.


116

No deixis la lectura espiritual. —La lectura ha fet molts sants.


117

De la lectura —m’escrius— en faig el dipòsit de combustible. Sembla un munt inert, però és d’allí que sovint la meva memòria treu espontàniament el material que omple de vida la meva oració i encén la meva acció de gràcies després de combregar.


Anterior Següent