Josemaría Escrivá Obras
685

La ventada de la persecució és bona. —Què s’hi perd?... No es perd allò que està perdut. —Quan no s’arrenca un arbre de soca-rel —i l’arbre de l’Església no hi ha vent ni huracà que el pugui arrencar— només cauen les branques seques... I aquestes, val més que hagin caigut.


686

D’acord: aquella persona s’ha portat malament amb tu. —Però, ¿és que tu no has estat pitjor amb Déu?


687

Jesús: pertot arreu on has passat no hi ha quedat cap cor indiferent. —O se t’estima o se t’odia.

Quan un home-apòstol et segueix, complint el seu deure, ¿em podrà estranyar —si és un altre Crist!— que alci murmuris semblants d’aversió o d’afecte?


688

Un altre cop...: Que han dit, que han escrit...: A favor, en contra...: Amb bona i amb no tan bona voluntat...: Reticències i calúmnies, panegírics i exaltacions...: ximpleries i encerts...

—Ruc, mes que ruc!: Quan vas de dret cap al teu fi, el cap i el cor embriagats de Déu, ¿què t’importa el clam del vent o el cant dels grills, o el bramul o el gruny o el renill...?

A més... és inevitable: no vulguis posar portes al camp.


689

S’han deixat anar les llengües i has sofert desaires que t’han ferit més perquè no te’ls esperaves.

La teva reacció sobrenatural ha de ser perdonar —i fins demanar perdó— i aprofitar l’experiència per desprendre’t de les criatures.


690

Quan vingui el sofriment, el menyspreu..., la Creu, has de considerar: ¿què és això pel que jo em mereixo?


691

Estàs patint una gran tribulació? —Tens contradiccions? Digues, molt a poc a poc, com assaborint-la, aquesta oració ferma i viril: «Que es faci, que es compleixi, que sigui lloada i eternament exalçada la justíssima i amabilíssima Voluntat de Déu, sobre totes les coses. —Amén. —Amén.»

Jo t’asseguro que aconseguiràs la pau.


692

Pateixes en aquesta vida d’aquí..., que és un somni... curt. —Alegra’t: perquè t’estima molt el teu Pare-Déu, i, si no li poses obstacles, després d’aquest mal somni, et donarà un bon despertar.


693

Et dol que no t’agraeixin aquell favor. —Contesta’m aquestes dues preguntes: tant n’ets tu, d’agraït, amb Crist Jesús?... ¿has estat capaç de fer aquest favor, buscant l’agraïment a la terra?


694

No sé per què t’esveres. —Sempre han estat poc raonables els enemics de Crist.

Un cop ressuscitat Llàtzer s’haurien d’haver rendit confessant la divinitat de Jesús. —Doncs no: matem el qui dóna la vida!, van dir.

I avui, com ahir.


695

En les hores de lluita i de contradicció, quan potser «els bons» omplin d’obstacles el teu camí, alça el teu cor d’apòstol: escolta Jesús que parla del gra de mostassa i del llevat. —I digues-li: edissere nobis parabolam —explica’m la paràbola.

I sentiràs la joia de contemplar la victòria futura: els ocells del cel aixoplugats sota el teu apostolat, ara incipient; i tota la pasta fermentada.


696

Si aculls la tribulació amb l’ànim encongit perds l’alegria i la pau, i t’exposes a no treure profit espiritual d’aquell tràngol.


697

Els esdeveniments públics t’han forçat a una reclusió voluntària, pitjor potser, per les seves circumstàncies, que la d’una presó. —Has sofert un eclipsi de la teva personalitat.

No trobes camp obert: egoismes, curiositats, incomprensions i xafardeig. —Bé; i què? T’oblides de la teva voluntat libèrrima i del teu poder d’«infant»? —La manca de fulles i de flors (d’acció externa) no exclou la multiplicació i l’activitat de les arrels (vida interior).

Treballa: ja canviarà el curs de les coses, i donaràs més fruits que abans, i més saborosos.


698

Et renyen? —No t’enfadis, com t’aconsella la supèrbia. —Pensa: quina caritat que tenen amb mi! Les coses que deuen haver callat!


699

Creu, treballs, tribulacions: en tindràs mentre visquis. —Per aquest camí va anar Crist, i el deixeble no és pas més que el Mestre.


700

D’acord: hi ha molta lluita defora i això, en part, t’eximeix. —Però també hi ha complicitat a dins —mira a poc a poc—, i aquí sí que no hi veig eximent.


701

¿No has sentit de llavis del Mestre la paràbola del cep i les sarments? —Consola’t: t’exigeix perquè ets sarment que dóna fruit...I t’esporga, ut fructum plus afferas —perquè donis més fruit.

És clar!: fa mal, el fet de tallar així, d’arrencar així. Però, després, quina ufanor en els fruits, quina maduresa en les obres!


702

Estàs intranquil. —Mira: passi el que passi en la teva vida interior o en el món que et volta, no oblidis mai que la importància dels fets o de les persones és molt relativa. —Calma: deixa que corri el temps; i després, veient de lluny i sense passió els esdeveniments i la gent, adquiriràs la perspectiva, posaràs cada cosa al seu lloc i amb la seva pròpia mesura.

Si ho fas d’aquesta manera seràs més just i t’estalviaràs molts maldecaps.


703

Una mala nit en una mala posada. —Així és com diuen que va definir la Mare Teresa de Jesús aquesta vida terrenal. —¿Veritat que la comparació és encertada?


704

Una visita al famós monestir. —Aquella senyora estrangera va sentir com se li entendria el cor considerant la pobresa de l’edifici: «Ha de ser ben dura la vostra vida, oi?». I el monjo, satisfet, va limitar-se a respondre: «Tú lo quisiste, fraile mostén; tú lo quisiste, tú te lo ten».

Això, que amb tant de goig vaig sentir dir a aquell sant baró, t’ho haig de dir a tu amb pena, quan m’expliques que no ets feliç.


705

Neguitejar-te? —Mai: que això és perdre la pau.


706

Decaïment físic. —Estàs... ensorrat. —Reposa. Atura aquesta activitat exterior. —Consulta el metge. Obeeix, i despreocupa’t.

Ben aviat tornaràs a la teva vida i milloraràs, si ets fidel, els teus apostolats.


Anterior Següent