«Aquesta és l’hora vostra i el poder de les tenebres». —Llavors, ¿és que l’home pecador té la seva hora? —Sí... i Déu la seva eternitat!

Si ets apòstol, la mort serà per a tu una bona amiga que et facilita el camí.

¿Has vist, en un vespre trist de tardor, caure les fulles mortes? Així cauen cada dia les ànimes a l’eternitat: un dia, la fulla caiguda seràs tu.

¿No has sentit amb quin to de tristesa es lamenten els mundans perquè «cada dia que passa és morir una mica»?

Doncs, jo et dic: alegra’t, ànima d’apòstol, perquè cada dia que passa t’apropa a la Vida.

Als «altres», la mort els sobta i els atura. —A nosaltres, la mort —la Vida— ens anima i ens empeny.

Per a ells és la fi: per a nosaltres, el començament.

No tinguis por de la mort. —Accepta-la des d’ara, generosament..., quan Déu vulgui..., com Déu vulgui..., on Déu vulgui. —No ho dubtis: vindrà en el temps, en el lloc i de la manera que més convingui..., enviada pel teu Pare-Déu. —Benvinguda sigui la nostra germana la mort!

¿Quina peça del món es desballestarà si jo falto, si em moro?

¿Veus com es desfà materialment, en humors que empesten, el cadàver de la persona estimada? —Doncs, això és un cos de bona presència! —Contempla’l i treu-ne conseqüències.

Aquelles pintures de Valdés Leal*, amb tantes carronyes distingides —bisbes i cavallers— en viva podridura, em sembla impossible que no et moguin.

Però, ¿i el gemec del duc de Gandia**: mai més servir un senyor que se’m pugui morir?

* Valdés Leal (1622-1690): pintor espanyol, famós pels seus quadres sobre la mort.

** Duc de Gandia (1510-1572): futur Sant Francesc de Borja.

Em parles de morir «heroicament». —¿No creus que és més «heroic» morir inadvertit en un bon llit, com un burgès..., però de mal d’Amor?

Tu —si ets apòstol— no has de morir. —Canviaràs de casa, i res més.

«Ha de venir a judicar els vius i els morts», resem en el Credo. —Tant de bo que no em perdis mai de vista aquest judici i aquesta justícia i... aquest Jutge.

¿No et brilla dins l’ànima el desig que el teu Pare-Déu es posi content quan t’hagi de jutjar?

Hi ha molta propensió entre les ànimes mundanes a recordar la Misericòrdia del Senyor. —I així s’animen a continuar en els seus deliris.

És ben cert que Déu Nostre Senyor és infinitament misericordiós, però també és infinitament just: i hi ha un judici, i Ell n’és el Jutge.

Anima’t. —¿No saps que Sant Pau diu als de Corint que «cadascú rebrà el propi jornal, segons el seu treball»?

N’hi ha, d’infern. —Heus aquí una afirmació que, per a tu, té aparença de cosa més que sabuda. —Doncs te la vull repetir: n’hi ha, d’infern!

Fes-me’n ressò, oportunament, a l’orella d’aquell company... i d’aquell altre.

Escolta’m, home ficat en la ciència fins a les orelles: la teva ciència no em pot negar la veritat de les activitats diabòliques. La meva Mare, la Santa Església —durant molts anys: i és també una lloable devoció privada— ha fet que els Sacerdots al peu de l’altar invoquin cada dia Sant Miquel, contra nequitiam et insidias diaboli —contra la maldat i les insídies de l’enemic.

El cel: «ni ull ha vist, ni orella ha escoltat, ni a cap home han passat pel pensament les coses que Déu té preparades a aquells que l’estimen».

¿No t’empenyen a lluitar aquestes revelacions de l’apòstol?

Sempre. —Per sempre! —Paraules manipulades per l’afany humà de prolongar —d’eternitzar— allò que plau.

Paraules mentideres, a la terra, on tot s’acaba.

Això d’aquí és un continu acabar-se: encara no ha començat el plaer i ja li arriba la fi.