La santa puresa la dóna Déu quan es demana amb humilitat.

Que n’és, de bonica, la santa puresa! Però no és santa ni agradable a Déu, si la separem de la caritat.

La caritat és la llavor que creixerà i donarà fruits saborosíssims, ben regada amb la puresa.

Sense caritat, la puresa és infecunda, i les seves aigües estèrils converteixen les ànimes en un fangar, un toll insà, d’on surten bafarades de supèrbia.

Puresa? —pregunten. I somriuen. —Són els mateixos que van al matrimoni amb el cos marcit i l’ànima desencantada. Us prometo un llibre —si Déu m’ajuda— que es podrà titular: «Celibat, Matrimoni i Puresa».

Cal una croada de virilitat i de puresa que contraresti i anul·li la labor salvatge dels qui creuen que l’home és una bèstia.

—I aquesta croada és obra vostra.

N’hi ha molts que viuen com àngels enmig del món. —Tu... per què no?

Quan et decideixis de debò a dur una vida neta, la castedat per a tu no serà càrrega: serà corona triomfal.

M’escrivies, metge apòstol: «Tots sabem per experiència que podem ser castos, vivint amb vigilància, freqüentant els Sagraments i apagant les primeres espurnes de la passió sense deixar que creixi la foguera. I justament entre els castos es troben els homes més íntegres, en tots els aspectes. I entre els luxuriosos, dominen els tímids, egoistes, falsaris i cruels, que són característiques de poca virilitat».

Jo voldria —m’has dit— que Joan, l’adolescent, tingués amb mi una confidència i m’aconsellés: i m’animés per aconseguir la puresa del cor.

Si de veritat ho vols, digues-li-ho: i sentiràs ànims i tindràs consell.

La golafreria és l’avantguarda de la impuresa.

No vulguis dialogar amb la concupiscència: menysprea-la.

El pudor i la modèstia són germans petits de la puresa.

Sense la santa puresa no es pot perseverar en l’apostolat.

Arrenca’m, Jesús, aquesta crosta ronyosa de podrida sensualitat que em cobreix el cor, a fi que senti i segueixi amb facilitat els tocs del Paràclit en la meva ànima.

No parlis mai, ni per queixar-te’n, de coses o fets impurs. —Mira que és una matèria més enganxosa que el vesc. —Canvia la conversa, i, si no pots, segueix-la, parlant de la necessitat i formosor de la santa puresa, virtut d’homes que saben el que val la seva ànima.

No tinguis la covardia de ser «valent»: fuig!

Els sants no han estat éssers deformes; casos perquè els estudiï un metge modernista.

Foren, són normals: de carn, com la teva. —I venceren.

Encara que la carn es vesteixi de seda... —Et diré quan vegi que vacil·les davant la temptació, que amaga la seva impuresa amb excuses d’art, de ciència..., de caritat!

Et diré amb les paraules d’una vella dita: encara que la carn es vesteixi de seda, carn es queda.

Si sabessis el que vals!... —És Sant Pau qui t’ho diu: has estat comprat pretio magno —a gran preu.

I després et diu: Glorificate et portate Deum in corpore vestro —glorifica Déu i porta’l en el teu cos.

Quan has buscat la companyia d’una satisfacció sensual... després, quina soledat!

I pensar que per una satisfacció d’un moment, que et deixà un rastre de fel i d’amargor, m’has perdut «el camí»!

Infelix ego homo, quis me liberabit de corpore mortis huius? —Pobre de mi! qui m’alliberarà d’aquest cos de mort? —És un clam de Sant Pau. —Anima’t: ell també lluitava.

A l’hora de la temptació pensa en l’Amor que t’espera en el cel: fomenta la virtut de l’esperança, que no és falta de generositat.

No et preocupis, passi el que passi, mentre no consentis. —Perquè només la voluntat pot obrir la porta del cor i introduir-hi aquestes execracions.

És com si sentissis materialment dins l’ànima: «Aquest prejudici religiós!»... —I després la defensa eloqüent de totes les misèries de la nostra pobra carn caiguda: «Els seus drets!».

Quan t’esdevingui això, digues-li a l’enemic que hi ha llei natural i llei de Déu, i Déu! —I també infern.

Domine! —Senyor!— si vis, potes me mundare —si vols, em pots guarir. —Quina oració més maca perquè la diguis moltes vegades, amb la fe del leproset, quan t’esdevingui allò que Déu i tu i jo sabem! —No tardaràs gaire a sentir la resposta del Mestre: volo, mundare! —ho vull, queda net!

Per defensar la seva puresa, Sant Francesc d’Assís va rebolcar-se en la neu, Sant Benet es llançà enmig d’una bardissa, Sant Bernat es capbussà en un estany gelat... —I tu, què has fet?

La puresa netíssima de tota la vida de Joan el fa fort davant la Creu. —Tots els altres apòstols fugen del Gòlgota: ell, amb la Mare de Crist, s’hi queda.

—No oblidis que la puresa reforça, virilitza el caràcter.

Front de Madrid. Una vintena d’oficials, en noble i alegre companyonia. Se sent una cançó, i després una altra i més.

Aquell tinentó del bigoti fosc només va sentir la primera:

“Corazones partidos

yo no los quiero

y si le doy el mío,

lo doy entero”.

«Quina resistència a donar el meu cor del tot!». —I l’oració brollà, en curs encalmat i ample.