Tàctica

Ets, entre els teus —ànima d’apòstol—, com la pedra caiguda al llac. —Produeix, amb el teu exemple i la teva paraula, un primer cercle..., i aquest, un altre... i un altre, i un altre... Cada vegada més ample.

¿T’adones ara de la grandesa de la teva missió?

¡Quina ànsia hi ha al món per deixar el propi lloc! —¿Què passaria si cada os, cada múscul del cos humà, volgués ocupar una posició diferent de la que li pertoca?

No és pas cap altra la raó del malestar del món. —Persevera en la teva situació, fill meu: des d’aquí, ¡quin munt de feina faràs pel regnat efectiu de nostre Senyor!

¡Cabdills!... Virilitza la teva voluntat per tal que Déu et faci cabdill. ¿No veus com es mouen les maleïdes societats secretes? Mai no s’han guanyat les masses. —Dins els seus cataus formen un grapat d’homes-diables que s’agiten i que esvaloten les multituds, embogint-les, perquè vagin darrere d’ells al precipici de tots els desordres... i a l’infern. —Ells porten una llavor maleïda.

Si tu vols..., portaràs la paraula de Déu, beneïda mil i mil vegades, que no pot fallar. Si ets generós..., si correspons, amb la teva santificació personal, obtindràs la dels altres: el regnat de Crist: que omnes cum Petro ad Jesum per Mariam.

¿Hi ha cap bogeria més gran que escampar el blat daurat damunt la terra perquè es podreixi? —Sense aquesta generosa bogeria no hi hauria collita.

Fill: ¿com anem de generositat?

¿Brillar com un estel..., ànsia d’altura i de ser llumenera encesa enmig del cel?

Millor: cremar, com una torxa, amagat, calant el teu foc a tot el que toques. —Aquest és el teu apostolat: per a això estàs a la terra.

Servir d’altaveu a l’enemic és una estupidesa sobirana; i, si l’enemic és enemic de Déu, és un gran pecat. —Per això, en el terreny professional, no lloaré mai la ciència de qui se’n serveix com a càtedra per atacar l’Església.

¡Galopar, galopar!... ¡Fer i més fer!... Febre, dèria de moure’s... Meravellosos edificis materials...

Espiritualment: fustes de calaix, percalines, cartons repintats... ¡galopar!, ¡fer! —I tot de gent corrent: van i venen.

És que treballen de cara al moment d’ara: «estan» sempre «en present». —Tu... has de veure les coses amb ulls d’eternitat, «tenint en present» el final i el passat...

Quietud. —Pau. —Vida intensa dins teu. Sense galopar, sense la bogeria de canviar de lloc, des de la posició que en la vida et pertoqui, com una poderosa màquina d’electricitat espiritual, ¡a quants donaràs llum i energia!..., sense perdre ni la teva vigoria ni la teva llum.

No tinguis enemics. —Has de tenir només amics: amics... de la dreta —si t’han fet bé o te’n volien fer— i... de l’esquerra —si t’han perjudicat o han intentat perjudicar-te.

No expliquis fets del «teu» apostolat tret que sigui per a profit del proïsme.

Que la vostra condició passi inadvertida, com la de Jesús durant trenta anys.

Josep d’Arimatea i Nicodem visiten Jesús ocultament a l’hora normal i a l’hora del triomf.

Però són valents declarant davant l’autoritat el seu amor a Crist —audacter— amb audàcia, a l’hora de la covardia. —Aprèn-ne.

No us preocupeu si per les vostres obres «us coneixen». —És la bona olor de Crist. —A més a més, treballant sempre exclusivament per Ell, alegreu-vos que es compleixin aquelles paraules de l’Escriptura: «Que vegin les vostres obres bones i glorifiquin el vostre Pare que està en el cel».

Non manifeste, sed quasi in occulto —no amb publicitat, sinó d’amagat: així va Jesús a la festa dels Tabernacles.

Així anirà, pel camí d’Emmaús, amb Cleofàs i el seu company. —Així el veu, ressuscitat, Maria de Magdala.

I així —non tamen cognoverunt discipuli quia Jesus est —els deixebles no van conèixer que era Ell—, així va presentar-se a la pesca miraculosa que ens narra sant Joan.

I encara més ocult, per Amor als homes, és a l’Hòstia.

¿Aixecar magnífics edificis?... ¿Construir palaus sumptuosos?... Que els aixequin... Que els construeixin...

¡Ànimes! —¡Vivificar ànimes..., per a aquells edificis... i per a aquests palaus!

¡Quines precioses cases ens preparen!

¡Com m’has fet riure i com m’has fet rumiar dient-me aquesta obvietat!: jo... sempre fico els claus per la punta.

D’acord: més bona feina fas amb aquesta conversa familiar o amb aquella confidència aïllada que perorant —¡espectacle, espectacle!— en un lloc públic davant milers de persones.

Amb tot, quan cal perorar, perora.

L’esforç de cadascun de vosaltres, aïllat, resulta ineficaç. —Si us uneix la caritat de Crist, us meravellarà l’eficàcia.

Vols ser màrtir. —Jo et proposaré un martiri a l’abast de la mà: ser apòstol i no dir-te apòstol, ser missioner —amb missió— i no dir-te missioner, ser home de Déu i semblar home de món: ¡passar ocult!

¡Home! Deixa’l en ridícul. —Digues-li que està passat de moda: sembla mentida que encara hi hagi gent entestada a creure que és un bon mitjà de locomoció la diligència... —Això, per als qui renoven volterianismes de perruca empolvorada, o liberalismes desacreditats del xix.

¡Quines converses! ¡Quina baixesa i quin... fàstic! —I has de conviure amb ells, al despatx, a la universitat, al quiròfan..., al món.

Si els demanes per favor que callin, se te’n burlen. —Si fas mala cara, hi tornen. —Si te’n vas, continuen.

La solució és aquesta: primer, encomanar-los a Déu i reparar; tot seguit..., plantar cara com un home i fer servir «l’apostolat de la mala llengua». —Quan et vegi ja te’n diré a l’orella un repertori.

Encarrilem les «imprudències providencials» de la joventut.

Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest capítol en un altre idioma