Josemaría Escrivá Obras
852

Procura conèixer la «via d’infància espiritual», sense «forçar-te» a seguir aquest camí. —Deixa obrar l’Esperit Sant.


853

Camí d’infància. —Abandonament. —Infantesa espiritual. —Tot això no és una beneiteria, sinó una forta i sòlida vida cristiana.


854

En la vida espiritual d’infància les coses que diuen o fan els «nens» no són mai criaturades ni puerilitats.


855

La infància espiritual no és estupidesa espiritual, ni «fluixedat»: és camí assenyat i ferm que, per la seva difícil facilitat, l’ànima ha de començar i seguir agafada de la mà de Déu.


856

La infància espiritual exigeix la submissió de l’enteniment, més difícil que la submissió de la voluntat. —Per tal de subjectar l’enteniment cal, a més de la gràcia de Déu, un constant exercici de la voluntat, que nega, com nega a la carn, una vegada i una altra i sempre: i es dóna, en conseqüència, la paradoxa que qui segueix el «Caminet d’infància», per a fer-se infant, necessita virilitzar i enrobustir la seva voluntat.


857

Ser petit: les grans audàcies són sempre dels nens. —Qui demana... la lluna? —¿Qui no s’atura en perills per tal d’aconseguir el seu desig?

«Poseu-hi», en un nen «així», molta gràcia de Déu, el desig de fer la seva Voluntat (de Déu), molt amor a Jesús, tota la ciència humana que la seva capacitat li permeti d’adquirir... i tindreu retratat el caràcter dels apòstols d’ara, tal i com indubtablement Déu els vol.


858

Sigues nen. —Encara més. —Però no te’m plantis a «l’edat del gallet». ¿Has vist una cosa més ximple que una criatura «fent-se l’home» o un home «acriaturat»?

Nen, amb Déu: i perquè ho ets, home i ben home en totes les altres coses. —Ah!: i deixa aquestes maneres de gos falder.


859

De vegades ens sentim com inclinats a fer petites criaturades. —Són petites obres de meravella davant Déu i, mentre no se t’hi fiqui la rutina, certament seran fecundes aquestes obres, com és sempre fecund l’Amor.


860

Davant de Déu, que és Etern, tu ets com un nen més menut que, davant teu, un petit de dos anys.

I, a més de nen, ets fill de Déu. —No te n’oblidis.


861

Nen, encén-te del desig de reparar les enormitats de la teva vida d’adult.


862

Nen babau: el dia que amaguis alguna cosa de la teva ànima al Director, has deixat de ser infant, perquè hauràs perdut la senzillesa.


863

Nen, quan ho siguis de debò, seràs omnipotent.


864

Si sou nens no tindreu penes: els nens s’obliden de seguida dels disgustos per a retornar als seus jocs ordinaris. —Per això, amb l’abandonament, no us haureu de preocupar, perquè descansareu en el Pare.


865

Nen, ofereix-li cada dia... fins les teves fragilitats.


866

Bon minyó: ofereix-li el treball d’aquells obrers que no el coneixen; ofereix-li l’alegria natural de les pobres criatures que freqüenten les escoles malvades...


867

Els nens no tenen res de propi, tot és dels seus pares... i el teu Pare sap sempre molt bé com governa el patrimoni.


868

Sigues petit, molt petit. —No tinguis més de dos anys d’edat, tres, tirant llarg. —Perquè els nens més grans són uns pillets que ja volen enganyar els seus pares amb inversemblants mentides.

És que tenen la malícia, el «fomes» del pecat, però els manca l’experiència del mal, que els donarà la ciència de pecar, per cobrir amb aparença de veritat la falsedat dels seus enganys.

Han perdut la senzillesa, i la senzillesa és indispensable per a ser infants davant Déu.


869

Però, nen!, ¿per què t’entestes a caminar amb xanques?


870

No vulguis ser gran. —Nen, sempre nen, encara que et moris de vell. —Quan un nen ensopega i cau, no se’n sorprèn ningú...: el seu pare s’apressa a aixecar-lo.

Quan qui ensopega i cau és un de gran, el primer moviment és de riure. —A vegades, passat aquest primer impuls, el ridícul dóna lloc a la pietat. —Però els grans s’han d’aixecar sols.

La teva trista experiència quotidiana està plena d’ensopegades i de caigudes. ¿On aniries a parar si no fossis cada vegada més nen?

No vulguis ser gran. —Nen, i que, quan ensopeguis, t’aixequi la mà del teu Pare-Déu.


871

Nen, l’abandonament exigeix docilitat.


872

No oblidis que el Senyor té predilecció pels nens i pels qui es fan com nens.


873

Paradoxes d’una ànima petita. —Quan Jesús t’enviï coses que el món anomena bones, plora dins del teu cor, considerant la bondat d’Ell i la malícia teva: quan Jesús t’enviï coses que la gent qualifica de dolentes, alegra’t dins del teu cor, perquè Ell et dóna sempre allò que convé i llavors és l’hora bona d’estimar la Creu.


874

Nen audaç, crida: Quin amor, el de Teresa! —Quin zel, el de Xavier! —Quin home més admirable, Sant Pau! —Ah!, Jesús, doncs jo... t’estimo més que Pau i que Xavier i que Teresa!


Anterior Següent