No oblidis, nen babau, que l’Amor t’ha fet omnipotent.

Nen: no perdis el teu amorós costum «d’assaltar» Sagraris.

Quan et dic «bon minyó» no et pensis que t’imagino encongit, apocat. —Si no ets home fet i... normal, en comptes de ser un apòstol seràs una caricatura que farà riure.

Bon minyó: digues-li a Jesús moltes vegades al dia: t’estimo, t’estimo, t’estimo...

Quan t’amoïnin les teves misèries no et vulguis entristir. —Gloria’t en les teves malalties, com Sant Pau, perquè als nens se’ls permet, sense por de fer el ridícul, que imitin els grans.

Que les teves faltes i imperfeccions, i fins i tot les teves caigudes greus, no t’apartin de Déu. —El nen dèbil, si és discret, procura estar ben a prop del seu pare.

No et preocupis, si t’irrites quan fas aquestes petites coses que Ell et demana. —Ja arribaràs a somriure...

¿No veus amb quines poques ganes el nen senzill dóna al seu pare, que el prova, la llaminadura que tenia a les mans?... Però, la dóna: ha vençut l’amor.

Quan vols fer bé, molt bé, les coses, resulta que les fas pitjor. —Humilia’t davant Jesús, dient-li: ¿no has vist com tot ho faig malament? —Doncs, si no m’ajudes molt, encara ho faré pitjor!

Tingues compassió de la teva criatura: mira que vull escriure cada dia una gran plana al llibre de la meva vida... Però, sóc tan maldestre!, que si el Mestre no m’agafa la mà, en comptes de pals elegants em surten de la ploma coses torçades i taques que no es poden ensenyar a ningú.

Des d’ara, Jesús, escriurem sempre entre tots dos.

Reconec la meva inutilitat, Amor meu, que n’és tant... i tant de gran, que fins quan vull acaronar faig mal. —Suavitza les maneres de la meva ànima: dóna’m, vull que em donis, dins la ferma virilitat de la vida d’infància, aquesta delicadesa i afectuositat que tenen els nens per tractar, amb intima efusió d’Amor, els seus pares.

Estàs ple de misèries. —Cada dia les veus més clares. —Però que no t’espantin. —Ell sap prou bé que no pots donar més fruit.

Les teves caigudes involuntàries —caigudes de nen— fan que el teu Pare-Déu tingui més cura de tu i que la teva Mare Maria no et deixi anar de la seva mà amorosa; aprofita’t, i, quan t’aixequi el Senyor diàriament de terra, abraça’l amb totes les forces, i posa el teu cap miserable sobre el seu pit obert, perquè t’acabin de tornar boig els batecs del seu Cor amabilíssim.

Una punxada. —I una altra. I una altra. —Sofreix-les, home! ¿Que no veus que ets tan menut que només pots oferir en la teva vida —en el teu caminet— aquestes petites creus?

A més, mira: una Creu damunt d’una altra —una punxada..., i una altra... —, quin munt més gran!

Al capdavall, nen, has sabut fer una cosa molt gran: Estimar.

Quan una ànima de nen fa present al Senyor els seus desigs d’indult, ha d’estar segura que ben aviat veurà complerts aquests desigs: Jesús li arrencarà de l’ànima la cua immunda que arrossega per les seves misèries passades; li traurà el pes mort, resta de totes les impureses, que el fa anar arrapat a terra; llençarà lluny del nen tot el llast terrenal del seu cor perquè pugi fins a la Majestat de Déu, a fondre’s en la flamarada viva d’Amor, que és Ell.

Aquest descoratjament que et produeixen les teves faltes de generositat, les teves caigudes, els teus retrocessos —potser només aparents—, et fa la impressió moltes vegades que has trencat alguna cosa de gran valor (la teva santificació).

No t’amoïnis: porta a la vida sobrenatural la manera discreta que tenen els nens senzills de resoldre aquests conflictes.

Han trencat —per fragilitat, ben sovint— un objecte molt estimat del seu pare. —Els sap greu, potser ploren i tot, però... van a consolar la pena amb l’amo de la cosa inutilitzada per la seva malaptesa... i el pare s’oblida del que val l’objecte fet malbé —encara que sigui molt—, i, ple de tendresa, no solament perdona, sinó que consola i anima el menudet. —Aprèn-ne.

Que la vostra oració sigui viril. —Ser nen no és ser efeminat.

Per a qui estima Jesús, l’oració, fins i tot l’oració amb sequedat, és la dolçor que posa fi sempre a les penes: es va a l’oració amb l’ànsia amb què el nen va cap al sucre, després de prendre’s el beuratge amarg.

Et distreus a l’oració. —Mira d’evitar les distraccions, però no et preocupis si, tot i això, continues distret.

¿No veus com, en la vida natural, fins els nens més assenyats s’entretenen i es diverteixen amb allò que tenen al voltant, sense fer cas moltes vegades dels raonaments del seu pare? —Això no implica falta d’amor, ni de respecte: és la misèria i petitesa pròpies del fill.

Doncs, mira: tu ets un nen davant de Déu.

Quan facis oració fes circular les idees inoportunes, com si fossis un guàrdia del trànsit: per això tens la voluntat enèrgica que correspon a la teva vida d’infant. —Atura, algun cop, aquell pensament per encomanar els protagonistes del record inoportú.

Au!, endavant... Així, fins que sigui l’hora. —Quan la teva oració d’aquest estil et sembli inútil, alegra’t i pensa que has sabut agradar a Jesús.

Quina cosa més bona que és ser nen! —Quan un home sol·licita un favor, cal que acompanyi la sol·licitud amb la relació dels seus mèrits.

Quan qui demana és una criatureta —com que els nens no en tenen, de mèrits—, n’hi ha prou que digui: sóc fill d’en Tal.

Ah, Senyor! —digues-li-ho amb tota l’ànima!—, jo sóc... fill de Déu!

Perseverar. —Un nen que truca a una porta, truca una i dues vegades, i moltes vegades..., i fort, i seguit, sense vergonya! I qui surt a obrir tot ofès, es desarma davant la senzillesa de la criatureta inoportuna... —Així tu amb Déu.

Has vist l’agraïment dels nens? —Imita’ls tot dient, com ells, a Jesús, davant les coses favorables i les adverses: «Que bo que ets! Que bo!...»

Aquesta frase, ben sentida, és camí d’infància que et portarà a la pau, amb pes i mesura de rialles i de plors, i sense pes ni mesura d’Amor.

La feina rendeix el teu cos, i no pots fer oració. Sempre estàs en la presència del teu Pare. —Si no li parles, mira-te’l de tant en tant, com un nen petit... i Ell et somriurà.

¿Que a l’hora de l’acció de gràcies de després de la Comunió la primera cosa que et ve als llavis, sense remei, és la petició...: Jesús, dóna’m això: Jesús, aquesta ànima: Jesús, aquella empresa?

No et preocupis ni et forcis: ¿que no veus com, essent el pare bo i el fill un nen senzill i espavilat, el menut fica les mans a la butxaca del seu pare, buscant-hi llaminadures, abans de fer-li el petó de benvinguda? —I doncs...

La nostra voluntat, amb la gràcia, és omnipotent davant de Déu. —Així, a la vista de tantes ofenses al Senyor, si diem a Jesús amb voluntat eficaç, anant en tramvia, per exemple: «Déu meu, voldria fer tants actes d’amor i de desgreuge com les voltes que fa cada roda d’aquest cotxe», en aquell mateix instant davant Jesús l’hem realment estimat i desagreujat d’acord amb el nostre desig.

Aquesta «ximpleria» no desdiu de la infància espiritual: és el diàleg etern entre el nen innocent i el pare boig pel seu fill:

—Quant m’estimes? Digues-ho! —I el menut sil·labeja: Mi-li-ons i mi-li-ons!

Si tens «vida d’infància», com que ets nen, has de ser espiritualment llaminer. —Recorda, com els de la teva edat, les coses bones que et guarda la teva Mare.

I això moltes vegades al dia. —És cosa de segons... Maria... Jesús... el Sagrari... la Comunió... l’Amor... el sofriment... les ànimes beneïdes del purgatori... els qui lluiten: el Sant Pare, els sacerdots... els fidels... la teva ànima... les ànimes dels teus... els Àngels de la Guarda... els pecadors...

Si que et costa aquesta petita mortificació! —Lluites. —Sembla com si et diguessin: ¿Per què has de ser tan fidel al pla de vida, al rellotge? —Mira: ¿no has vist amb quina facilitat s’enganya les criatures? —No es volen prendre la medicina amargant, però..., apa! —els diuen—, aquesta culleradeta pel pare; aquesta altra per l’àvia... I així, fins que s’han pres tota la dosi.

Tu igual: un quart d’hora més de cilici per les ànimes del purgatori; cinc minuts més pels teus pares; uns altres cinc pels germans d’apostolat... Fins que compleixis el temps que t’assenyala el teu horari.

La mortificació feta d’aquesta manera, quant no val!

No estàs sol. —Has de dur amb alegria la tribulació. —No sents en la teva mà, pobre nen, la mà de la teva Mare: és veritat. —Però... ¿no has vist les mares de la terra, amb els braços estesos, seguint els seus petits, quan s’atreveixen, tremolosos, a fer sense ajuda de ningú les primeres passes? —No estàs sol: Maria és al teu costat.

Jesús: mai no et pagaré, encara que em morís d’Amor, la gràcia que has prodigat per tal de fer-me petit.