Crida

¿Per què no et dones a Déu d’una vegada..., de debò... ¡ara!?

Si veus clarament el teu camí, segueix-lo. —¿Com és que no rebutges la covardia que t’atura?

«Aneu, prediqueu l’Evangeli... Jo seré amb vosaltres...» —Això ha dit Jesús... i t’ho ha dit a tu.

El fervor patriòtic —lloable— porta molts homes a fer de la seva vida un «servei», una «milícia». —No m’oblidis que Crist també té «milícies» i gent escollida al seu «servei».

Et regni ejus non erit finis. —¡El seu regne no tindrà fi!

¿No et fa content treballar per un regnat així?

Nesciebatis quia in his quae Patris mei sunt oportet me esse? —¿No sabíeu que jo haig de dedicar-me a les coses que miren al servei del meu Pare?

Resposta de Jesús adolescent. I resposta a una mare com la seva Mare, que fa tres dies que el cerca, pensant-se que s’ha perdut. —Resposta que té un complement en aquelles paraules de Crist, que transcriu sant Mateu: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi».

És massa gran la teva simplicitat, quan judiques el valor de les empreses d’apostolat per allò que se’n veu. —Amb aquest criteri t’hauries d’estimar més un quintar de carbó que un grapat de diamants.

Ara, que t’hi has entregat, demana-li una vida nova, un «ressegellament»: per donar fermesa a l’autenticitat de la teva missió d’home de Déu.

Això —el teu ideal, la teva vocació— és... una bogeria. —I els altres —els teus amics, els teus germans— uns bojos...

¿No has sentit algun cop aquest crit molt endins? —Respon, amb decisió, que agraeixes a Déu l’honor de pertànyer al «manicomi».

M’escrius: «El desig tan gran que tots tenim perquè això marxi i es dilati sembla que es convertirà en impaciència. ¿Quan és que salta, que esclata..., quan veurem nostre el món?».

I afegeixes: «El desig no serà inútil si el desfoguem coaccionant, importunant el Senyor: llavors tindrem un temps formidablement guanyat».

M’explico que pateixis quan enmig de la teva forçada inactivitat penses en la feina que hi ha per fer. —El cor no et cap dins el planeta, i s’ha d’emmotllar... a una tasca oficial minúscula.

Però, ¿per a quan deixem el Fiat?...

No ho dubtis: la teva vocació és la gràcia més gran que el Senyor t’ha pogut fer. —Agraeix-la-hi.

¡Quina pena fan aquestes multituds —altes i baixes i d’enmig— sense ideal! —Causen la impressió que no saben que tenen ànima: són... ramat, bestiar..., garrinada.

Jesús: nosaltres, amb l’ajuda del teu Amor Misericordiós, convertirem la ramada en estol; el bestiar en exèrcit..., i de la garrinada en traurem, purificats, els qui ja no vulguin ser immunds.

Les obres de Déu no són palanca, ni esglaó.

Senyor, torna’ns bojos, amb aquella bogeria encomanadissa que n’arrossegui molts al teu apostolat.

Nonne cor nostrum ardens erat in nobis, dum loqueretur in via? —¿Que potser no ens cremava el cor dins nostre mentre ens parlava pel camí?

Aquestes paraules dels deixebles d’Emmaús haurien de sortir espontànies, si ets apòstol, dels llavis dels teus companys de professió, després de trobar-te a tu en el camí de la seva vida.

Ves a l’apostolat a donar-ho tot, i no a buscar res de terrenal.

Volent-te apòstol, t’ha recordat el Senyor, perquè mai no te n’oblidis, que ets «fill de Déu».

Cadascun de vosaltres ha de procurar ser un apòstol d’apòstols.

Tu ets sal, ànima d’apòstol. —Bonum est sal —la sal és bona, es llegeix en el sant Evangeli, si autem sal evanuerit —però si la sal es desvirtua..., no val res, ni per a la terra, ni per als fems; es llença fora com a inútil.

Tu ets sal, ànima d’apòstol. —Però, si et desvirtues...

Fill meu: si estimes el teu apostolat, estigues segur que estimes Déu.

El dia que «sentis» bé el teu apostolat, aquest apostolat serà per a tu una cuirassa on es desballestaran tots els paranys dels teus enemics de la terra i de l’infern.

Demana sempre la teva perseverança i la dels teus companys d’apostolat, perquè el nostre adversari, el dimoni, prou bé coneix que sou els seus grans enemics... i una caiguda a les vostres files, ¡com el satisfà!

Igual com els religiosos observants tenen afany de saber de quina manera vivien els primers del seu orde o congregació, per tal d’acomodar-se ells a aquella conducta, així tu —cavaller cristià— procura conèixer i imitar la vida dels deixebles de Jesús, que van tractar Pere i Pau i Joan, i que foren gairebé testimonis de la Mort i Resurrecció del Mestre.

Em preguntes..., i et responc: la teva perfecció és que visquis perfectament en aquell lloc, ofici i grau on Déu, per mitjà de l’autoritat, et situï.

Pregueu els uns pels altres. —¿Que aquell defalleix?... —¿Que l’altre?...

Continueu pregant, sense perdre la pau. —¿Que se’n van? ¿Que es perden?... ¡El Senyor us té comptats des de l’eternitat!

Tens raó. —Des del cim —m’escrius— en tot el que s’albira —i és un radi de molts quilòmetres—, no es percep ni un pla: al darrere de cada muntanya, una altra. Si en algun lloc sembla que se suavitza el paisatge, quan s’alça la boira, apareix una serralada que estava amagada.

Així és, així ha de ser l’horitzó del teu apostolat: cal travessar el món. Però no hi ha camins fets per a vosaltres... Els fareu, a través de les muntanyes, a cop de les vostres petjades .

Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest capítol en un altre idioma