L’apòstol

¿La Creu sobre el pit?... —Bé. Però... la Creu damunt l’espatlla, la Creu a la teva carn, la Creu a la teva intel·ligència. —Així viuràs per Crist, amb Crist i en Crist: només així seràs apòstol.

Ànima d’apòstol: primer, tu. —Ha dit el Senyor, per sant Mateu: «Molts em diran el dia del judici: ¡Senyor, Senyor! ¿Que potser no hem profetitzat en el teu nom i llençat en el teu nom els dimonis i fet tot de miracles? Llavors jo els replicaré: no us he conegut mai com a meus; allunyeu-vos de mi, operaris del mal».

No sigui que —diu sant Pau—, havent predicat als altres, arribi jo a ser reprovat.

El geni militar de sant Ignasi ens presenta el dimoni que fa una crida d’innombrables diables i els escampa per estats, províncies, ciutats i llocs, després d’haver-los fet «un sermó», en què els alliçona sobre com han de collar amb ferros i cadenes, no deixant ningú en particular sense lligam...

Em deies que volies ser cabdill: i... ¿de què serveix un cabdill engrillonat?

Mira: els apòstols, amb totes les seves misèries patents i innegables, eren sincers, senzills..., transparents.

Tu també en tens, de misèries patents i innegables. —Tant de bo que no et falti senzillesa.

Expliquen d’una ànima que, quan li deia al Senyor en l’oració: «Jesús, t’estimo», va sentir aquesta resposta del cel: «Obres són amors i no bones raons».

Pensa si potser no et mereixes tu també aquest retret afectuós.

El zel és una bogeria divina d’apòstol, que et desitjo, i té aquests símptomes: fam de tractar el Mestre; preocupació constant per les ànimes; perseverança, que res no fa defallir.

No t’adormis sobre els llorers. —Si, humanament parlant, aquesta posició és incòmoda i poc gallarda, ¿què passarà quan els llorers —com ara— no siguin teus, sinó de Déu?

A l’apostolat hi vas a sotmetre’t, a fer-te no res: no a imposar el teu criteri personal.

No sigueu mai homes o dones d’acció llarga i oració curta.

Procura viure de tal manera que sàpigues, voluntàriament, privar-te de la comoditat i benestar que trobaries malament en els hàbits d’un altre home de Déu.

Mira que ets el gra de blat de què parla l’Evangeli. —Si no t’enterres i mors, no hi haurà fruit.

Sigueu homes i dones del món, però no sigueu homes o dones mundans.

No oblidis que la unitat és símptoma de vida: desunir-se és putrefacció, senyal cert de ser un cadàver.

Obeir..., camí segur. —Obeir cegament el superior..., camí de santedat. —Obeir en el teu apostolat..., l’únic camí: perquè, en una obra de Déu, l’esperit ha de ser obeir o anar-se’n.

Tingues present, fill meu, que no ets només una ànima que s’uneix a unes altres ànimes per fer una cosa bona.

Això és molt..., però és poc. —Ets l’apòstol que compleix un manament imperatiu de Crist.

Que, quan et tractin, no puguin exclamar allò que, amb força raó, cridava una determinada persona: «N’estic d’honrats fins aquí...» I es tocava el cim del cap.

Has de prestar Amor de Déu i zel per les ànimes a uns altres, perquè aquests, al seu torn, n’encenguin molts més que són en un tercer pla, i, cadascun d’aquests últims, els seus companys de professió.

¡Quantes calories espirituals que necessites! —I ¡quina responsabilitat tan gran si et refredes!, i —no vull ni pensar-hi— ¡quin crim tan esgarrifós si donessis mal exemple!

És mala disposició escoltar la paraula de Déu amb esperit crític.

Si voleu donar-vos a Déu en el món, abans que savis —elles no cal que siguin sàvies: n’hi ha prou que siguin discretes1—, heu de ser espirituals, molt units al Senyor per l’oració: heu de dur un mantell invisible que cobreixi tots i cadascun dels vostres sentits i potències: pregar, pregar i pregar; expiar, expiar i expiar.

T’admirava que aprovés la falta d’«uniformitat» en aquest apostolat on tu treballes. I et vaig dir:

Unitat i diversitat. —Heu de ser tan variats com ho són els sants del cel, que cadascun té les seves notes personals especialíssimes. —I, també, tan conformes els uns amb els altres com els sants, que no serien sants si cadascun d’ells no s’hagués identificat amb Crist.

Tu, fill predilecte de Déu, has de sentir i viure la fraternitat, però sense familiaritats.

Aspirar a tenir càrrecs en les empreses d’apostolat és una cosa inútil en aquesta vida, i per a l’altra Vida és un perill.

Si Déu ho vol, ja et cridaran. —I llavors hauràs d’acceptar. —Però no oblidis que a tot arreu pots santificar-te i has de fer-ho, perquè a això has vingut.

Si et penses que treballant per Crist els càrrecs són alguna cosa més que càrregues, ¡quantes amargors t’esperen!

Fer de cap en una obra d’apostolat és tant com estar disposat a sofrir-ho tot, de tothom, amb infinita caritat.

En el treball apostòlic no s’ha de perdonar la desobediència, ni la falsedat. —Has de tenir en compte que senzillesa no és imprudència, ni indiscreció.

Tens l’obligació de demanar i de sacrificar-te per la persona i per les intencions «de qui fa de Cap» en la teva empresa d’apostolat. —Si ets deixat en l’acompliment d’aquest deure, em fas pensar que et falta entusiasme pel teu camí.

Extrema el respecte al superior quan et consulti i li hagis de contradir les opinions. —I no el contradiguis mai davant dels qui li estan subjectes, encara que no tingui raó.

En la teva empresa d’apostolat no has de témer els enemics de fora, per gran que sigui el seu poder. —L’enemic imponent és aquest: la teva falta de «filiació» i la teva falta de «fraternitat».

Entenc bé que et diverteixin els menyspreus que et fan —encara que vinguin d’enemics poderosos—, mentre sentis la unió amb el teu Déu i amb els teus germans d’apostolat. —¿A tu, què?

Tot sovint comparo la labor d’apostolat amb una màquina: rodes dentades, èmbols, vàlvules, caragols...

Doncs la caritat —la teva caritat—, n’és el lubrificant.

Deixa estar aquest «aire de suficiència» que aïlla de la teva les ànimes que se t’acosten. —Escolta. I parla amb senzillesa: tan sols així creixerà en extensió i fecunditat el teu treball d’apòstol.

El menyspreu i la persecució són beneïdes proves de la predilecció divina, però no hi ha prova i senyal de predilecció més bonica que aquesta: passar ocults.

Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Notes
1

Un altre dels punts més comentats de Camí. Quan es va escriure aquest llibre, els anys 30 —i aquest text concret és dels més antics: està datat l’agost de l’any 1931—, les dones amb estudis superiors a Espanya eren l’excepció, tot i que l’autor ja en aquell moment animava les joves que tractava que, si se sentien atretes per la vocació universitària, la seguissin. El que sembla que pretén amb la seva afirmació és senzillament conhortar les que no haguessin emprès la via de la segurament mal anomenada «saviesa», que eren llavors la immensa majoria, o no es veiessin amb cor de fer-ho. Igualment, és important tenir en compte què significava també «discret» en el llenguatge de l’època: vegeu, p. ex., els n. 880, 887 i 890. De fet, l’autor escrivia un any després sobre ell mateix que es conformava amb «ser discret, no ignorant» (Apunts íntims, 3 abril 1932). Cal tenir en compte, finalment, l’argument del text: avisa que abans de ser savis o sàvies, discrets o discretes, hi ha altres coses més importants en el «camí» que ell proposa, tant per als homes com per a les dones.

Aquest capítol en un altre idioma