Josemaría Escrivá Obras
146

Em fas la impressió que duus el cor a la mà, com si oferissis una mercaderia; qui me’l vol? —Si no abelleix a cap criatura, vindràs a donar-lo a Déu.

Et sembla que els sants ho han fet així?


147

Que les criatures són per a tu? —Les criatures són per a Déu: si de cas, per a tu, per Déu.


148

¿Per què has d’abocar-te a beure en les basses dels consols mundans, si pots saciar la teva set amb aigües que salten fins a la vida eterna?


149

Desfés-te de les criatures fins a restar-ne despullat. Perquè —diu el Papa Sant Gregori— el dimoni no té res de propi en aquest món i es presenta nu al combat. Si vas a lluitar-hi vestit, molt aviat cauràs per terra: perquè tindrà per on agafar-te.


150

És com si el teu Àngel et digués: tens el cor ple de tanta afecció humana!... —I després: ¿això vols que guardi, el teu Àngel de la Guarda?


151

Deseiximent. Com et costa!... Tant de bo em fos donat no tenir altre lligam que uns claus, ni altra sensació a la carn que la Creu!


152

¿No pressents que t’espera més pau i més unió quan hagis correspost a aquesta gràcia extraordinària que et demana un total deseiximent?

—Lluita per Ell, per complaure’l: però enforteix l’esperança.


153

Apa!, amb generositat i com un nen digues-li: ¿què m’arribaràs a donar quan m’exigeixes «això»?


154

Tens por de fer-te, per a tots, fred i tibat. Tant vols desprendre’t!

—Deixa estar aquesta preocupació: si ets de Crist —tot de Crist!— per a tots tindràs —també de Crist— foc, llum i escalfor.


155

Jesús no s’acontenta «compartint»: ho vol tot.


156

No et vols subjectar a la Voluntat de Déu... i et sotmets, en canvi, a la voluntat de qualsevol criatureta.


157

No em treguis les coses de punt: si Déu mateix se’t dóna, ¿d’on ve aquesta afecció a les criatures?


158

Ara són llàgrimes. —Fa mal, oi? —És clar, home!: precisament per això t’han colpit aquí.


159

Sents defallir el teu cor i busques on agafar-te a la terra. —Bé; però tingues cura que l’apuntalament que has pres per no caure no es converteixi en un pes mort que t’arrossegui, en una cadena que t’esclavitzi.


160

Digues, digues: això... ¿és una amistat o és una cadena?


161

Et desfàs en tendreses. —I et dic: caritat amb els altres, sí: sempre. —Però —escolta’m bé, ànima d’apòstol—, és de Crist, i només per a Ell, aquest altre sentiment que el mateix Senyor t’ha posat al pit. —A més... ¿no és cert que en descórrer algun baldó del teu cor —set en necessites— més d’un cop va restar sobre el teu horitzó sobrenatural la boira del dubte..., i et preguntes, turmentat, tot i la teva puresa d’intenció: ¿no n’hauré fet un gra massa en les meves manifestacions exteriors d’afecte?


162

El cor, deixa’l de banda. Primer, el deure. —Però, tot complint-lo, posa-hi el cor: que és suavitat.


163

Si el teu ull dret t’escandalitza... arrenca’l i llença’l ben lluny! —Pobre cor, que és qui t’escandalitza!

Estreny-lo, masega’l entre les mans: no li donis consols. —I, ple d’una noble compassió, quan te’n demani, digues-li a poc a poc, com en confidència: «Cor, cor en la Creu!, cor en la Creu!».


164

Com va aquest cor? —No te m’inquietis: els sants —que eren persones ben constituïdes i normals, com tu i com jo— també sentien aquestes «naturals» inclinacions. I si no les haguessin sentides, la seva reacció «sobrenatural» de guardar el cor —ànima i cos— per a Déu, en comptes de lliurar-lo a una criatura, hauria valgut ben poc.

És per això que, un cop vist el camí, crec que la feblesa del cor no ha de ser obstacle per a una ànima decidida i «ben enamorada».


165

Tu..., que per un amor petitó de la terra has passat tantes baixeses, ¿creus de debò que estimes Crist i no passes, per Ell!, aquesta humiliació?


166

M’escrius: «Pare, tinc... mal de queixal al cor». —No me’n burlo, perquè m’adono que et cal un bon dentista que et faci unes extraccions.

Si t’ho deixessis fer!...


167

«Ah, si hagués trencat de bon començament!» m’has dit. —Tant de bo que no hagis de repetir aquesta exclamació tardana.


168

«Em feia gràcia que vostè parlés dels “comptes” que li demanarà Nostre Senyor. No, per a vostès no serà jutge —en el sentit auster de la paraula—, sinó senzillament Jesús». —Aquesta frase, escrita per un Bisbe sant, que ha consolat més d’un cor atribolat, bé pot consolar el teu.


169

T’aclapara el dolor perquè el reps amb covardia. —Rep-lo valent, amb esperit cristià: i te l’estimaràs com un tresor.


170

Que n’és de clar el camí!... Que palesos els obstacles!... Quines armes més bones per a vèncer-los!... —I, no obstant, quantes desviacions i quantes ensopegades! Oi que sí?

—És el fil subtil —cadena: cadena de ferro forjat— que tu i jo coneixem, i que no vols trencar, la causa que t’aparta del camí i que et fa ensopegar i fins i tot caure.

—Què esperes per tallar-lo... i avançar?


171

L’Amor... bé val un amor!


Anterior Següent