Josemaría Escrivá Obras
172

Si no ets mortificat, mai no seràs ànima d’oració.


173

Aquesta paraula encertada; l’acudit que no va sortir de la teva boca; el somriure amable a qui et molesta; aquell silenci davant l’acusació injusta; la teva conversa bondadosa amb els pesats i els inoportuns; no fer cas cada dia d’un detall i un altre enutjosos i impertinents dels qui conviuen amb tu... Això, amb perseverança, sí que és sòlida mortificació interior.


174

No diguis: aquesta persona em carrega. —Pensa: aquesta persona em santifica.


175

Cap ideal no arriba a fer-se realitat sense sacrifici. —Nega’t. És tan bonic ser víctima!


176

Quantes vegades et proposes de servir Déu en alguna cosa... i t’has d’acontentar, tant n’ets de miserable, amb oferir-li la rabiola, el sentiment de no haver sabut complir aquell propòsit tan fàcil!


177

No perdis l’ocasió de rendir el propi judici. —Costa..., però, que n’és d’agradable als ulls de Déu!


178

Quan vegis una pobra Creu de fusta, sola, menyspreable i sense valor... i sense Crucifix, no oblidis que aquesta Creu és la teva Creu: la de cada dia, l’amagada, sense lluentor i sense consol... que està esperant el Crucifix que li falta: i aquest Crucifix has de ser tu.


179

Busca mortificacions que no mortifiquin els altres.


180

Allà on no hi ha mortificació no hi ha virtut.


181

Mortificació interior. —No crec en la teva mortificació interior si veig que menysprees, que no practiques, la mortificació dels sentits.


182

Beguem fins la darrera gota del calze del dolor en la pobra vida present. —¿Què importa patir deu anys, vint, cinquanta..., si després és el cel per sempre, per sempre... per sempre?

—I, sobretot —més que la raó esmentada, propter retributionem—, ¿què importa patir si es pateix per consolar, per fer content Déu Nostre Senyor, amb esperit de reparació, units a Ell en la seva Creu, en una paraula: si es pateix per Amor?...


183

Els ulls! Pels ulls entren dins l’ànima moltes iniquitats. —Quantes experiències com la de David... —Si guardeu la vista haureu assegurat la guarda del vostre cor.


184

¿Per què has de mirar, si «el teu món» el portes dins teu?


185

El món només admira el sacrifici amb espectacle, perquè ignora el valor del sacrifici amagat i silenciós.


186

Cal donar-se del tot, cal negar-se del tot: el sacrifici ha de ser holocaust.


187

Paradoxa: per a Viure cal morir.


188

Mira que el cor és un traïdor. Deixa’l tancat amb set baldons.


189

Tot allò que no et dugui a Déu és un destorb. Arrenca-ho i llença-ho ben lluny.


190

Li feia dir el Senyor a una ànima que tenia un superior immediat irritable i groller: Moltes gràcies, Déu meu, per aquest tresor veritablement diví, perquè, ¿quan en trobaré un altre que a cada amabilitat em respongui amb un parell de guitzes?


191

Domina’t cada dia des del primer moment, llevant-te en punt, a una hora fixa, sense cedir ni un minut a la mandra.

Si, amb l’ajuda de Déu, ho aconsegueixes, hi hauràs guanyat molt per a tot el dia.

És tan descoratjador sentir-se vençut a la primera escaramussa!


192

Sempre acabes vençut. —Proposa’t, cada vegada, la salvació d’una ànima determinada, o bé la seva santificació, o la seva vocació a l’apostolat... —Així, estic segur de la teva victòria.


193

No em siguis fluix, tou. —Ja és hora que rebutgis aquesta estranya compassió que sents per tu mateix.


194

Jo et diré quins són els tresors de l’home sobre la terra perquè no els malbaratis: fam, set, calor, fred, dolor, deshonor, pobresa, soledat, traïció, calúmnia, presó...


195

Ho va encertar qui va dir que l’ànima i el cos són dos enemics que no poden separar-se, i dos amics que no es poden veure.


196

Al cos li hem de donar una mica menys d’allò que necessita. Si no, traeix.


197

Si han estat testimonis de les teves febleses i misèries, ¿què hi fa que ho siguin de la teva penitència?


198

Aquests són els fruits saborosos de l’ànima mortificada: comprensió i transigència amb les misèries dels altres, intransigència amb les pròpies.


199

Si el gra de blat no mor, resta infecund. —¿No vols ser gra de blat, morir per la mortificació, i treure espigues ben granades? —Que Jesús beneeixi el teu sembrat!


200

No t’arribes a vèncer, no ets mortificat, perquè ets orgullós. —¿Que duus una vida penitent? No oblidis que la supèrbia és compatible amb la penitència... —Més raons: la teva pena, després de la caiguda, després de les teves faltes de generositat, ¿és penediment o bé rabiola de veure’t tan petit i sense forces? —Que lluny et trobes de Jesús, si no ets humil..., tot i que les teves deixuplines floreixin cada dia roses noves!


201

Quin regust de fel i de vinagre, i de cendra i de sèver! Quin paladar tan sec, pastós i esquerdat! —Sembla no res aquesta impressió fisiològica, si la comparem amb les altres amargors de la teva ànima.

És que «et demanen més» i no ho saps donar. —Humilia’t: ¿restaria aquesta amarga impressió de disgust en la teva carn i en el teu esperit, si fessis tant com pots?


202

¿Que et vols imposar voluntàriament un càstig per la teva feblesa i poca generositat? —Bé: però que sigui una penitència assenyada, com si la imposessis a un enemic que, alhora, fos un germà.


203

L’alegria dels pobrets homes, encara que tingui un motiu sobrenatural, sempre deixa un regust d’amargor. —Què et pensaves? Aquí baix, el dolor és la sal de la nostra vida.


204

Quants n’hi ha que es deixarien clavar en una creu, davant la mirada atònita de milers d’espectadors, i no saben patir cristianament les petites fiblades de cada dia! —Pensa, doncs, què és més heroic.


205

Llegíem —tu i jo— la vida heroicament vulgar d’aquell home de Déu. —I el vèiem lluitar, durant mesos i anys (quina «comptabilitat», la del seu examen particular!) a l’hora d’esmorzar: avui vencia, l’endemà era vençut... Apuntava: «no he pres mantega»..., «he pres mantega». Tant de bo que també visquem —tu i jo— la nostra... «tragèdia» de la mantega.


206

El minut heroic. —És l’hora, en punt, de llevar-te. Sense cap vacil·lació: un pensament sobrenatural i... amunt! —El minut heroic: aquí tens una mortificació que et reforça la voluntat i no et debilita la naturalesa.


207

Agraeix, com una mercè molt especial, aquesta santa aversió que sents de tu mateix.


Anterior Següent