Beneït sigui el dolor. —Estimat sigui el dolor. Santificat sigui el dolor... ¡Glorificat sigui el dolor!

Tot un programa, per a seguir amb profit l’assignatura del dolor, ens el dóna l’Apòstol: spe gaudentes —per l’esperança, contents, in tribulatione patientes —soferts, en la tribulació, orationi instantes —en l’oració, constants.

Expiació: aquesta és la senda que duu cap a la Vida.

Enterra amb la penitència, dins el clot profund que obri la teva humilitat, les teves negligències, ofenses i pecats. —Com enterra el pagès, al peu de l’arbre que els produí, fruits podrits, branquillons secs i fulles caduques. —I allò que era estèril, més ben dit, que era perjudicial, contribueix eficaçment a una nova fecunditat.

Aprèn a treure, de les caigudes, impuls: de la mort, vida.

Aquest Crist, que tu veus, no és Jesús. —Serà, en tot cas, la trista imatge que en poden formar els teus ulls enterbolits... —Purifica’t. Aclareix la mirada amb la humilitat i la penitència. Després... no et faltaran les clares llums de l’Amor. I en tindràs una visió perfecta. La teva imatge serà realment la seva: Ell!

Jesús pateix per complir la Voluntat del Pare... I tu, que també vols complir la Santíssima Voluntat de Déu, seguint les passes del Mestre, ¿et podràs queixar si trobes com a company del camí el sofriment?

Digues al teu cos: m’estimo més tenir un esclau que no pas ser-ho teu.

Quina por té la gent de l’expiació! Si allò que fan per quedar bé de cara al món ho fessin, rectificant la intenció, per Déu... que sants que serien alguns i algunes!

Plores? —No te’n donis vergonya. Plora: que sí, que els homes també ploren, com tu, en solitud i davant Déu. —A la nit, diu el rei David, regaré amb les meves llàgrimes el meu llit.

Amb aquestes llàgrimes, ardents i virils, pots purificar el passat i sobrenaturalitzar la teva vida actual.

Et vull feliç a la terra. —I no ho seràs si no perds aquesta por del dolor. Perquè, mentre «caminem», en el dolor es troba precisament la felicitat.

Que bonic és perdre la vida per la Vida!

Si saps que aquests sofriments —físics o morals— són purificació i mereixement, beneeix-los.

¿No et deixa mal gust de boca el desig de benaurança fisiològica —«que Déu us doni salut, germà»— amb què certs pobres agraeixen o reclamen una almoina?

Si som generosos en l’expiació voluntària, Jesús ens omplirà de gràcia per a estimar les expiacions que Ell ens enviï.

Que la teva voluntat reclami dels sentits, amb l’expiació, allò que les altres potències li neguen en l’oració.

¡Que poca cosa val la penitència sense la contínua mortificació!

Et fa por la penitència?... La penitència que t’ajudarà a obtenir la Vida eterna. —En canvi, a fi de conservar aquesta pobra vida d’ara, ¿no veus com els homes es lliuren a les mil tortures d’una cruenta operació quirúrgica?

El teu enemic més gran ets tu mateix.

Tracta el teu cos amb caritat, però no amb més caritat que la que hom té amb un enemic traïdor.

Si saps que el cos és el teu enemic, i enemic de la glòria de Déu, perquè ho és de la teva santificació, ¿com és que el tractes tan tovament?

«Que passeu una bona tarda» —ens van dir, com s’acostuma—, i comentava una ànima molt de Déu: quin desig més curt!

Amb tu, Jesús, ¡que n’és de plaent el dolor, i de lluminosa la foscor!

Pateixes! —Doncs, mira: «Ell» no té el Cor més petit que el nostre. —Pateixes? És que convé.

El dejuni rigorós és una penitència gratíssima a Déu. —Però entre els uns i els altres, hem afluixat la mà. No hi fa res —al contrari— que tu, amb l’aprovació del teu Director, el practiquis sovint.

Motius per a la penitència? Desgreuge, reparació, petició, acció de gràcies: mitjà per anar endavant...: per tu, per mi, pels altres, per la teva família, pel teu país, per l’Església... I mil motius més.

No facis més penitència que la que el teu Director et permeti.

Com l’ennoblim el dolor, posant-lo al lloc que li pertoca (expiació) en l’economia de l’esperit!