Oració

L’acció no val res sense l’oració: l’oració es revalora amb el sacrifici.

Primer, oració; després, expiació; en tercer lloc, molt en «tercer lloc», acció.

L’oració és el fonament de l’edifici espiritual. —L’oració és omnipotent.

Domine, doce nos orare —¡Senyor, ensenya’ns a pregar!— I el Senyor va respondre: quan us poseu a pregar, heu de dir: Pater noster, qui es in coelis... —Pare nostre, que esteu en el cel...

¿Com podem no tenir en molt l’oració vocal?

A poc a poc. —Mira què dius, qui ho diu i a qui. —Perquè això de parlar de pressa, sense espai per a la consideració, és soroll, repicar de llaunes.

I et diré amb santa Teresa que no en dic oració, per més que belluguis els llavis.

La teva oració ha de ser litúrgica. —Tant de bo t’aficionessis a recitar els salms, i les oracions del missal, en comptes de pregàries privades o particulars.

«No sols de pa viu l’home, sinó de tota paraula que prové de la boca de Déu», va dir el Senyor. —¡Pa i paraula!: Hòstia i oració.

Si no, no viuràs vida sobrenatural.

Busques la companyia d’amics que amb la conversa i l’afecte, amb el tracte, et fan més passable l’exili d’aquest món..., tot i que els amics a vegades traeixen. —No ho trobo malament.

Però... ¿com és que no sovinteges cada dia amb més intensitat la companyia, la conversa amb el Gran Amic, que no traeix mai?

«Maria va triar la millor part», es llegeix al sant Evangeli. —Allà la tenim, bevent les paraules del Mestre. En una aparent inactivitat, prega i estima. —Després, acompanya Jesús en les predicacions per ciutats i poblets.

Sense oració, ¡que difícil que és acompanyar-lo!

¿Que no saps pregar? —Posa’t a la presència de Déu, i tot just comencis a dir: «Senyor, que no sé fer oració...», pots estar segur que has començat a fer-ne.

M’has escrit: «Pregar és parlar amb Déu. Però, ¿de què?». —¿De què? D’Ell, de tu: alegries, tristeses, èxits i fracassos, ambicions nobles, preocupacions diàries..., ¡febleses!: i accions de gràcies i peticions: i Amor i desgreuge.

En dues paraules: conèixer-lo i conèixer-te: ¡«tractar-se»!

Et in meditatione mea exardescit ignis —I, en la meva meditació, s’encén el foc. —A això hi vas, a l’oració: a fer-te una foguera, flama viva que doni escalfor i llum.

Per això, quan no sàpigues tirar endavant, quan sentis que t’apagues, si no pots llançar al foc troncs olorosos, llança-hi les branques i la fullaraca de petites oracions vocals, de jaculatòries, que continuïn alimentant la foguera. —I hauràs aprofitat el temps.

Et veus tan miserable que et reconeixes indigne que Déu t’escolti... Però, ¿i els mèrits de Maria? ¿I les ferides del teu Senyor? I... ¿que potser no ets fill de Déu?

A més a més, Ell t’escolta quoniam bonus..., quoniam in saeculum misericordia ejus: perquè és bo, perquè la seva misericòrdia perdura sempre.

S’ha fet tan petit —ja ho veus: ¡un Nen!— perquè t’hi acostis amb confiança.

In te, Domine, speravi: en Tu, Senyor, he esperat. —I he posat, amb els mitjans humans, la meva oració i la meva creu. —I la meva esperança no ha estat vana, ni ho serà mai: Non confundar in aeternum!

Parla Jesús: «Així us dic jo: demaneu, i us serà donat; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran».

Fes oració. ¿En quin negoci humà poden donar-te més seguretats d’èxit?

No saps què dir al Senyor en l’oració. No et recordes de res, i, amb tot, li voldries consultar un munt de coses. —Mira: pren algunes notes durant el dia de les qüestions que vulguis considerar en la presència de Déu. I ves amb aquesta nota després a pregar.

Després de l’oració del Sacerdot i de les verges consagrades, l’oració més plaent a Déu és la dels infants i la dels malalts.

Quan vagis a pregar, que un propòsit ferm sigui aquest: ni més temps per consolació, ni menys per aridesa.

No diguis a Jesús que vols consol en l’oració. —Si te’n dona, agraeix-l’hi. —Digues-li sempre que vols perseverança.

Persevera en l’oració. —Persevera, encara que la teva tasca sembli estèril. —L’oració és sempre fecunda.

Tens la intel·ligència feixuga, inactiva: t’esforces inútilment per coordinar les idees en la presència del Senyor: ¡un veritable ensopiment!

No t’hi esforcis, ni et neguitegis. —Escolta’m bé: és l’hora del cor.

Aquestes paraules, que t’han ferit en l’oració, grava-les a la memòria i recita-les a poc a poc moltes vegades durant el dia.

Pernoctans in oratione Dei —va passar la nit fent oració. —Ens ho diu sant Lluc, del Senyor.

Tu, ¿quantes vegades has perseverat així? —I doncs...

Si no tractes Crist en la pregària i en el Pa, ¿com el vols fer conèixer?

M’has escrit, i et comprenc: «Faig cada dia la meva estoneta d’oració: ¡si no fos per això!»

¿Sant, sense oració?... —No crec en aquesta santedat.

Et diré, plagiant la frase d’un autor estranger, que la teva vida d’apòstol val allò que val la teva oració.

Si no ets un home d’oració, no crec en la rectitud de les teves intencions quan dius que treballes per Crist.

M’has dit alguna vegada que sembles un rellotge desmarxat, que toca a destemps: estàs fred, sec i eixut a l’hora de l’oració; i, en canvi, quan menys t’ho esperaves, al carrer, en els afanys de cada dia, enmig de l’enrenou i l’aldarull de la ciutat, o en la quietud laboriosa del treball professional, t’has sorprès pregant... ¿A deshora? Bé; però no desaprofitis aquestes campanades del teu rellotge. —L’Esperit bufa allà on vol.

M’has fet riure amb la teva pregària... impacient. —Li deies: «No vull fer-me vell, Jesús... ¡Seria esperar massa per veure’t! Llavors, potser no tindré el cor en carn viva, com el tinc ara. Vell, em sembla tard. Ara, la meva unió seria més gallarda, perquè t’estimo amb Amor de donzell».

M’agrada que visquis aquesta «reparació ambiciosa»: ¡el món!, m’has dit. —Bé, però, primer de tot, els de la teva família sobrenatural i de sang, els del país que és la nostra Pàtria.

Li deies: «No et refiïs de mi... Jo sí que em refio de Tu, Jesús... Em lliuro als teus braços: hi deixo el que tinc, ¡les meves misèries!». —I trobo que és bona oració.

L’oració del cristià no és mai monòleg.

«Minuts de silenci». —Deixeu-los per als qui tenen el cor sec.

Els catòlics, fills de Déu, parlem amb el Pare nostre que està en el cel.

No deixis la teva lliçó espiritual. —La lectura ha fet molts sants.

A la lectura —m’escrius— creo el dipòsit de combustible. Sembla un munt inert, però és d’allí que molt sovint la memòria treu espontàniament material, que omple de vida la meva oració i encén la meva acció de gràcies després de combregar.

Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest capítol en un altre idioma