Cor

Em fas la impressió que duus el cor a la mà, com si oferissis una mercaderia; ¿qui me’l vol? —Si no ve de gust a cap criatura, vindràs a donar-lo a Déu.

¿Creus que els sants ho han fet així?

¿Les criatures per a tu? —Les criatures per a Déu: si de cas, per a tu, per Déu.

¿Per què t’aboques a beure en les basses dels consols mundans, si pots saciar la set amb aigües que salten fins a la vida eterna?

Desprèn-te de les criatures fins a restar-ne despullat. Perquè —diu el papa sant Gregori— el dimoni no té res de propi en aquest món, i es presenta nu a la contesa. Si vas a lluitar-hi vestit, molt aviat cauràs per terra: perquè tindrà per on agafar-te.

És com si el teu Àngel et digués: ¡tens el cor ple de tanta afecció humana!... —I després: ¿això vols que custodiï, el teu Custodi?

Deseiximent. ¡Com costa!... ¡Si em fos donat no tenir més lligam que tres claus ni cap més sensació a la carn que la Creu!

¿No pressents que t’espera més pau i més unió quan hagis correspost a aquesta gràcia extraordinària que et demana un total deseiximent?

—Lluita per Ell, per fer-lo content: però enforteix l’esperança.

¡Apa!, amb generositat i com un nen, digues-li: ¿què m’arribaràs a donar quan m’exigeixes «això»?

Tens por de fer-te, per a tothom, fred i tibat. ¡Tant vols desprendre’t!

—Deixa estar aquesta preocupació: si ets de Crist —¡tot de Crist!—, per a tothom tindràs —també de Crist— foc, llum i escalfor.

Jesús no s’acontenta «compartint»: ho vol tot.

No et vols subjectar a la Voluntat de Déu... i t’adaptes, en canvi, a la voluntat de qualsevol criatureta.

No em fugis per la tangent: si Déu mateix se’t dona, ¿d’on ve aquesta afecció a les criatures?

Ara són llàgrimes. —¿Fa mal, oi? —¡És clar, home!: justament per això t’han picat aquí.

Sents que et defalleix el cor i busques on agafar-te a la terra. —Bé; però vigila que el suport que has pres per no caure no es converteixi en un pes mort que t’arrossegui, en una cadena que t’esclavitzi.

Digues, digues: això... ¿és una amistat o és una cadena?

Et desfàs en tendresa. —I et dic: caritat amb els altres, sí: sempre. —Però —escolta’m bé, ànima d’apòstol—, és de Crist, i només per a Ell, aquell altre sentiment que el mateix Senyor t’ha posat al pit. —A més... ¿no és veritat que en descórrer alguna balda del teu cor —set, en necessites— més d’un cop ha restat davant el teu horitzó sobrenatural el nuvolet del dubte...?, i et preguntes, turmentat tot i la teva puresa d’intenció: ¿no n’hauré fet un gra massa, en les meves manifestacions exteriors d’afecte?

El cor, en una banda. Primer, el deure. —Però, tot complint el deure, posa-hi el cor: que és suavitat.

Si el teu ull dret t’escandalitzava... ¡arrenca’l i llença’l ben lluny! —¡pobre cor, que és el que t’escandalitza!

Estreny-lo, masega’l amb les mans: no li donis consols. —I, ple d’una noble compassió, quan en demani, digues-li a poc a poc, com en confidència: «Cor, ¡cor en la Creu!, ¡cor en la Creu!».

¿Com va aquest cor? —No te m’inquietis: els sants —que eren éssers ben constituïts i normals, com tu i com jo— també sentien aquestes «naturals» inclinacions. I si no les haguessin sentides, la seva reacció «sobrenatural» de guardar el cor —ànima i cos— per a Déu, en comptes de lliurar-lo a una criatura, hauria tingut ben poc mèrit.

Per això, un cop vist el camí, crec que la feblesa del cor no ha de ser obstacle per a una ànima decidida i «ben enamorada».

Tu..., que per un amoret de la terra has passat per tantes baixeses, ¿creus de debò que estimes Crist i no passes, ¡per Ell!, aquesta humiliació?

M’escrius: «Pare, tinc... mal de queixal al cor». —No m’ho prenc de broma, perquè m’adono que et cal un bon dentista que t’hi faci unes extraccions.

¡Si t’ho deixessis fer!...

«¡Ah, si hagués trencat de bon començament!» m’has dit. —Tant de bo no hagis de repetir aquesta exclamació tardana.

«Em va fer gràcia que parlés dels comptes que li demanarà nostre Senyor. No, per a vostès no serà jutge —en el sentit auster de la paraula—, sinó senzillament Jesús». —Aquesta frase, escrita per un Bisbe sant, que ha consolat més d’un cor atribolat, bé pot consolar el teu.

T’aclapara el dolor perquè el reps amb covardia. —Entoma’l, valent, amb esperit cristià: i te l’estimaràs com un tresor.

¡Que n’és de clar el camí!... ¡Que palesos els obstacles!... ¡Quines armes més bones per vèncer-los!... —I, tanmateix, ¡quantes desviacions i quantes ensopegades! ¿Oi que sí?

—És el filet subtil —cadena: cadena de ferro forjat— que tu i jo coneixem, i que no vols trencar, la causa que t’aparta del camí i que et fa ensopegar i fins i tot caure.

—¿Què esperes per tallar-lo... i avançar?

L’Amor... ¡bé val un amor!

Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest capítol en un altre idioma