Aquest esperit crític —et concedeixo que no és murmuració—, no l’has d’exercitar amb el vostre apostolat, ni amb els teus germans. —Aquest esperit crític, per a la vostra empresa sobrenatural —¿em perdones que t’ho digui?— és una gran nosa, perquè mentre examines la feina dels altres, sense que hi hagi raó perquè n’examinis res —amb absoluta elevació de mires: t’ho concedeixo—, tu no fas cap obra positiva i rovelles, en canvi, amb el teu exemple de passivitat, la bona marxa de tots.

«¿Llavors —demanes, neguitós— ¿aquest esperit crític que és com la substància del meu caràcter...?»

Mira —et tranquil·litzaré—, agafa una ploma i un full: escriu senzillament i confiadament —¡ah!, i breument— els motius que et torturen, dona la nota al superior i no hi pensis més. Ell, que fa de cap —té gràcia d’estat—, arxivarà la nota... o bé la llençarà a la paperera. —A tu, com que el teu esperit crític no és murmuració i l’exercites amb mires elevades, tant se te’n dona.