Tribulacions

La ventada de la persecució és bona. —¿Què s’hi perd?... No es perd allò que està perdut. —Quan no s’arrenca l’arbre de soca-rel —i l’arbre de l’Església no hi ha vent ni huracà que el pugui arrencar— només cauen les branques seques... I aquestes, va bé que hagin caigut.

D’acord: aquella persona s’ha portat malament amb tu. —Però, ¿tu no has estat pitjor amb Déu?

Jesús: pertot arreu on has passat no hi queda cap cor indiferent. —O se t’estima o se t’odia.

Quan un home-apòstol et segueix, complint el seu deure, ¿em podrà estranyar —¡si és un altre Crist!— que alci murmuris semblants d’aversió o d’afecte?

Un altre cop...: Que han dit, que han escrit...: A favor, en contra...: Amb bona voluntat, i no tan bona...: Reticències i calúmnies, panegírics i exaltacions...: ximpleries i encerts...

—¡Ruc, mes que ruc!: ¿Què t’importa, quan vas de dret cap al teu fi, amb el cap i el cor embriagats de Déu, el clam del vent o el cant del grill, o el bramul o el gruny o el renill...?

A més... és inevitable: no vulguis posar portes al camp.

S’han desfermat les llengües i has patit desaires que t’han ferit més perquè no te’ls esperaves.

La teva reacció sobrenatural ha de ser perdonar —i fins demanar perdó— i aprofitar l’experiència per desprendre’t de les criatures.

Quan vingui el sofriment, el menyspreu..., la Creu, has de considerar: ¿què és això per al que jo em mereixo?

¿Pateixes una gran tribulació? —¿Tens contradiccions? Digues, molt a poc a poc, com assaborint-la, aquesta oració ferma i viril: «Que es faci, que es compleixi, que sigui lloada i eternament exalçada la justíssima i amabilíssima Voluntat de Déu, sobre totes les coses. —Amén. —Amén.»

Jo t’asseguro que aconseguiràs la pau.

Pateixes en aquesta vida d’aquí..., que és un somni... curt. —Alegra’t: perquè t’estima molt el teu Pare-Déu, i, si no li poses obstacles, després d’aquest somni lleig, et donarà un bon despertar.

Et dol que no t’agraeixin aquell favor. —Respon-me a aquestes dues preguntes: ¿tan agraït ets tu amb Crist Jesús?... ¿has estat capaç de fer aquest favor, buscant l’agraïment a la terra?

No sé per què t’espantes. —Sempre han estat poc raonables els enemics de Crist.

Un cop ressuscitat Llàtzer, s’haurien d’haver rendit confessant la divinitat de Jesús. —Doncs no: ¡Matem el qui dona la vida!, van dir.

I avui, com ahir.

En les hores de lluita i de contradicció, quan potser «els bons» omplin d’obstacles el teu camí, alça el teu cor d’apòstol: escolta Jesús que parla del gra de mostassa i del llevat. —I digues-li: Edissere nobis parabolam —explica’m la paràbola.

I sentiràs la joia de contemplar la victòria futura: els ocells del cel aixoplugats sota el teu apostolat, ara incipient; i tota la pasta fermentada.

Si aculls la tribulació amb l’ànim encongit perds l’alegria i la pau, i t’exposes a no treure profit espiritual d’aquell tràngol.

Els esdeveniments públics t’han forçat a una reclusió voluntària, potser pitjor, per les circumstàncies, que la d’una presó. —Has sofert un eclipsi de la teva personalitat.

No trobes camp obert: egoismes, curiositats, incomprensions i xiuxiueig. —Bé; ¿i què? ¿Oblides la teva voluntat libèrrima i el teu poder d’«infant»? —La manca de fulles i de flors (d’acció externa) no exclou la multiplicació i l’activitat de les arrels (vida interior).

Treballa: ja canviarà el curs de les coses, i donaràs més fruits que abans, i més gustosos.

¿Et renyen? —No t’enfadis, com t’aconsella la supèrbia. —Pensa: ¡quina caritat que tenen amb mi! ¡Les coses que deuen haver callat!

Creu, treballs, tribulacions: en tindràs mentre visquis. —Per aquest camí va anar Crist, i el deixeble no és pas més que el Mestre.

D’acord: hi ha molta lluita defora i això, en part, t’eximeix. —Però també hi ha complicitat a dins —mira-t’ho a poc a poc—, i aquí no hi veig eximent.

¿No has sentit de llavis del Mestre la paràbola del cep i les sarments? —Consola’t: t’exigeix perquè ets sarment que dona fruit... I t’esporga, ut fructum plus afferas —perquè donis més fruit.

¡És clar!: fa mal, tallar així, arrencar així. Però, després, ¡quina ufanor en els fruits, quina maduresa en les obres!

Estàs intranquil. —Mira: passi el que passi en la teva vida interior o en el món que t’envolta, no oblidis mai que la importància dels successos o de les persones és molt relativa. —Calma: deixa que corri el temps; i després, veient de lluny i sense passió els esdeveniments i la gent, adquiriràs la perspectiva, posaràs cada cosa al seu lloc i amb la seva vertadera mesura.

Si ho fas d’aquesta manera seràs més just i t’estalviaràs molts maldecaps.

Una mala nit, en una mala posada. —Així és com diuen que va definir aquesta vida terrenal la Mare Teresa de Jesús. —¿No és veritat que és una comparació encertada?

Una visita al monestir famós. —Aquella senyora estrangera va sentir com se li entendrien les entranyes considerant la pobresa de l’edifici: «¿Deuen portar una vida ben dura, oi?». I el monjo, satisfet, va limitar-se a respondre: «Tu ho volies, de viure al monestir; ara ja ho tens, monestir a desdir».

Això, que amb tant de goig vaig sentir dir a aquell sant baró, t’ho haig de dir a tu amb pena, quan m’expliques que no ets feliç.

¿Neguitejar-te? —Mai: que això és perdre la pau.

Decaïment físic. —Estàs... ensorrat. —Reposa. Atura aquesta activitat exterior. —Consulta el metge. Obeeix, i despreocupa’t.

Ben aviat tornaràs a la teva vida i milloraràs, si ets fidel, els teus apostolats.

Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest capítol en un altre idioma