Propòsits

Concreta. —Que els teus propòsits no siguin llums de bengala, que brillen un instant i deixen com a realitat amarga un pal negre i inútil que es llença amb menyspreu.

¡Ets tan jove! —Em sembles un vaixell que emprèn la marxa. —Aquesta lleugera desviació d’ara, si no la redreces, farà que al final no arribis a port.

Fes pocs propòsits. —Fes propòsits concrets. —I compleix-los amb l’ajuda de Déu.

M’has dit, i t’escoltava en silenci: «Sí: vull ser sant». Encara que aquesta afirmació, tan difuminada, tan general, em sembli normalment una beneiteria.

¡Demà!: alguna vegada és prudència; moltes vegades és l’adverbi dels vençuts.

Fes aquest propòsit determinat i ferm: recordar-te, quan et vinguin amb honors i lloances, d’allò que t’avergonyeix i enrojola.

Això és teu: les lloances i la glòria, de Déu.

Porta’t bé «ara», sense recordar-te d’«ahir», que ja ha passat, i sense preocupar-te per «demà», que no saps si ha d’arribar per a tu.

¡Ara! Torna a la teva vida noble ara. —No et deixis enganyar: «ara» no és ni massa aviat... ni massa tard.

¿Vols que et digui tot el que penso del «teu camí»? —Doncs, mira: que si correspons a la crida, treballaràs per Crist com qui més: que si et fas home d’oració, tindràs la correspondència que et deia abans i buscaràs, amb fam de sacrifici, les feines més dures...

I seràs feliç aquí i felicíssim després, en la Vida.

Aquesta ferida fa mal. —Però està en vies de guarir-se: sigues conseqüent amb els teus propòsits. I aviat el dolor serà joiosa pau.

Estàs com un sac de sorra. —No fas res per part teva. I així no és estrany que comencis a sentir els símptomes de la tebiesa. —Reacciona.