Josemaría Escrivá Obras
58

—L’Opus Dei juga un paper de primer terme en el procés modern de l’evolució del laïcat; nosaltres voldríem preguntar-li, per això i abans que res, quines són, en la seva opinió, les característiques més remarcables d’aquest procés.

Sempre he pensat que la característica fonamental del procés d’evolució del laïcat és el fet de prendre consciència de la dignitat de la vocació cristiana. La crida de Déu, el caràcter baptismal i la gràcia fan que cada cristià pugui i hagi d’encarnar plenament la fe. Cada cristià ha d’ésser alter Christus, ipse Christus, present entre els homes. El Sant Pare ho ha dit d’una manera inequívoca: «Cal tornar a donar tota la seva importància al fet d’haver rebut el sant Baptisme, és a dir, d’haver estat empeltat, mitjançant aquest sagrament, al cos místic de Crist, que és l’Església... Ser cristià, haver rebut el Baptisme, no ha d’ésser considerat com a cosa indiferent o sense valor, sinó que ha de marcar pregonament i feliçment la consciència de tot aquell qui és batejat». (Encíclica Ecclesiam suam, 1. Part).


59

Això comporta una visió més profunda de l’Església com a comunitat formada per tots els fidels, de manera que tots som solidaris d’una mateixa missió, que cadascú ha de realitzar segons les pròpies circumstàncies personals. Els laics, gràcies als impulsos de I’Esperit Sant, cada cop són més conscients d’ésser Església, de tenir una missió específica, sublim i necessària, ja que ha estat volguda per Déu. I saben que aquesta missió depèn de la mateixa condició de cristians, no necessàriament d’un mandat de la Jerarquia, per més que és evident que hauran de realitzar-la en unió amb la Jerarquia eclesiàstica i segons les ensenyanances del Magisteri: sense unió amb el Cos episcopal i amb el seu cap, el Pontífex Romà, no pot haver-hi, per un catòlic, unió amb Crist.

La manera específica de contribuir els laics a la santedat i a l’apostolat de l’Església és l’acció lliure i responsable en el si de les estructures temporals, duent-hi el llevat del missatge cristià. El testimoniatge de vida cristiana, la paraula que il·lumina en nom de Déu, i l’acció responsable, per a servir els altres contribuint a la resolució dels problemes comuns, són altres tantes manifestacions d’aquesta presència amb la qual el cristià corrent compleix la seva missió divina.

Des de fa molts, molts d’anys, des de la mateixa data de la fundació de l’Opus Dei, he meditat i he fet meditar unes paraules de Crist que ens diu sant Joan: Et ego, si exaltatus fuero a terra, omnia traham ad meipsum (Jo 12, 32). Crist, morint a la Creu, atrau a si mateix la Creació entera i, en el seu nom, els cristians, treballant enmig del món, han de reconciliar totes les coses amb Déu, col·locant Crist al cim de totes les activitats humanes.

Voldria afegir que, juntament amb aquesta presa de consciència dels laics, s’està produint un desenvolupament anàleg de la sensibilitat dels pastors. S’adonen d’allò que té d’específic la vocació laïcal, que ha d’ésser promoguda i afavorida mitjançant una pastoral que meni a descobrir enmig del Poble de Déu el carisma de la santedat i de l’apostolat en les infinites i variadíssimes formes en què Déu ho concedeix.

Aquesta nova pastoral és molt exigent, però, al meu entendre, absolutament necessària. Vol el do sobrenatural del discerniment d’esperits, la sensibilitat per les coses de Déu, la humilitat de no imposar les pròpies preferències i de servir allò que Déu promou en les ànimes. En un mot: l’amor a la legítima llibertat dels fills de Déu, que troben Crist i són fets portadors de Crist, recorrent camins molt diversos entre si, però tots igualment divins.

Un dels perills més grans que avui amenacen l’Església, podria ser el de no reconèixer aquestes exigències divines de la llibertat cristiana, i bo i deixant-se endur per falsos raonaments d’eficàcia, pretendre d’imposar una uniformitat als cristians. En l’arrel d’aquestes actituds hi ha alguna cosa legítima i lloable: el desig que l’Església doni un tal testimoniatge, que commogui el món modern. Amb tot, temo molt que el camí sigui equivocat i que meni, d’una banda, a comprometre la Jerarquia en qüestions temporals, caient en un clericalisme divers, però tan nefand com el dels segles passats; i de l’altra, a aïllar els laics, els cristians corrents, del món on viuen, per convertir-los en portaveus de decisions o d’idees concebudes fora d’aquest món.

A mi em sembla que als sacerdots se’ns demana la humilitat d’aprendre a no estar de moda, de ser realment servents dels servents de Déu —recordant aquell clam del Baptista: illum oportet crescere, me autem minui (Jo 3, 30), convé que Crist creixi i que jo minvi—, per tal que els cristians corrents, els laics, facin Crist present, en tots els ambients de la societat. La missió de donar doctrina, d’ajudar a penetrar en les exigències personals i socials de l’Evangeli, de moure a discernir els signes dels temps, és i serà sempre una de les tasques fonamentals del sacerdot. Però tota la labor sacerdotal s’ha de dur a terme amb el major respecte a la legítima llibertat de les consciències: cada home ha de respondre a Déu lliurement. Fora d’això, tot catòlic, a més d’aquest ajut del sacerdot, també té llums pròpies que rep de Déu, gràcia d’estat per anar endavant dins la missió específica que, com a home i com a cristià, ha rebut.

Aquell qui pensi que, perquè la veu de Crist es faci sentir en el món d’avui, cal que el clericat parli o que es faci sempre present, encara no ha entès ben bé la dignitat de la vocació divina de tots i de cadascun dels fidels cristians.


60

—Dins d’aquest marc, ¿quina és la tasca que l’Opus Dei ha desenrotllat i desenrotlla? ¿Quines relacions de col·laboració mantenen els socis amb altres organitzacions que treballen en aquest camp?

No és a mi que em toca de donar un judici històric sobre allò que, per gràcia de Déu, ha fet l’Opus Dei. Solament he d’afirmar que la finalitat, a la qual l’Opus Dei aspira, és d’afavorir la recerca de la santedat i l’exercici de l’apostolat pel que fa als cristians que viuen enmig del món, sigui quin sigui el seu estat o condició.

L’Obra ha nascut per a contribuir que aquests cristians, inscrits dins la trama de la societat civil —amb la família, les amistats, el treball professional, les seves aspiracions nobles—, comprenguin que llur vida, tal i com és, pot ser ocasió d’un encontre amb Crist: és a dir, que és un camí de santedat i d’apostolat. Crist està present en qualsevol feina humana honesta: la vida d’un cristià corrent —que a algú podrà semblar vulgar i mesquina— pot i ha de ser una vida santa i santificant.

En altres paraules: per seguir Crist, per servir l’Església, per ajudar els altres homes a reconèixer el seu destí etern, no cal abandonar el món o allunyar-se’n, ni tampoc fa falta dedicar-se a una activitat eclesiàstica; la condició necessària i suficient és la d’acomplir la missió que Déu ha encomanat a cadascú, en el lloc i en l’ambient que la seva Providència ha volgut.

I com que la major part dels cristians rep de Déu la missió de santificar el món des de dins, romanent enmig de les estructures temporals, l’Opus Dei es dedica a fer-los descobrir aquesta missió divina, mostrant-los que la vocació humana —la vocació professional, familiar i social— no s’oposa a la vocació sobrenatural: al contrari, en forma part integrant.

L’Opus Dei té com a única i exclusiva missió la difusió d’aquest missatge —que és un missatge evangèlic— entre totes les persones que viuen i treballen en el món, en qualsevol ambient o professió. I a aquells qui entenen aquest ideal de santedat, l’Obra els facilita els mitjans espirituals i la formació doctrinal, ascètica i apostòlica, necessària per a realitzar-lo en la pròpia vida.

Els socis de l’Opus Dei no actuen en grup, sinó que ho fan individualment, amb llibertat i responsabilitat personals. L’Opus Dei no és pas, però, una organització tancada, o que d’alguna forma reuneixi els seus socis per aïllar-los dels altres homes. Les labors corporatives, que són les úniques que l’Obra dirigeix, són obertes a persones de tota mena, sense discriminació de cap classe: ni social, ni cultural, ni religiosa. I els socis, justament perquè s’han de santificar en el món, col·laboren sempre amb totes les persones amb les quals estan en relació pel seu treball i per la seva participació en la vida cívica.


61

Forma part essencial de l’esperit cristià no tan sols el fet de viure en unió amb la Jerarquia ordinària —Romà Pontífex i Episcopat— sinó sentir la unitat amb els altres germans en la fe. De molt antic que he pensat que un dels mals majors de l’Església en aquest temps, és el desconeixement que tenen molts de catòlics d’allò que fan i opinen els catòlics d’altres països o d’altres àmbits socials. Cal actualitzar aquesta fraternitat que tan pregonament vivien els primers cristians. Així ens sentirem units, amant al mateix temps la varietat de les vocacions personals; i s’evitaran no pocs judicis injustos i ofensius que uns determinats petits grups propaguen —en nom del catolicisme—, en contra dels seus germans en la fe, els quals obren en realitat rectament i amb sacrifici, tenint en compte les circumstàncies particulars del seu país.

És important que cadascú procuri de ser fidel a la pròpia crida divina, de tal manera que no deixi d’aportar a l’Església allò que comporta el carisma rebut de Déu. El que és propi dels socis de l’Opus Dei —cristians corrents— és la santificació del món des de dins, participant en les tasques humanes més variades. Com que la seva pertinença a l’Obra no canvia per res la seva posició en el món, col·laboren, adequadament en cada cas, a les celebracions religioses col·lectives, en la vida parroquial, etc. També en aquest sentit són ciutadans com els altres, que volen ser bons catòlics.

Tot i això, els socis de l’Obra no acostumen a dedicar-se, d’ordinari, a treballar en activitats confessionals. Sols en casos d’excepció, quan la Jerarquia ho demana expressament, algun membre de l’Obra col·labora en treballs eclesiàstics. No hi ha en aquesta actitud cap desig de distingir-se, i menys encara de desconsideració envers les labors confessionals, sinó solament la decisió d’ocupar-se del que és propi de la vocació de l’Opus Dei. Hi ha molts religiosos i clergues, i així mateix molts laics plens de zel, que menen endavant aquestes activitats, dedicant-hi els seus millors esforços.

El treball propi dels socis de l’Obra, al qual se saben cridats per Déu, és un altre. Dintre la crida universal a la santedat, el membre de l’Opus Dei rep de més a més una crida especial per a dedicar-se, lliurement i responsablement, a buscar la santedat i fer apostolat enmig del món, comprometent-se a viure un esperit específic i a rebre, per tota la vida, una formació peculiar. Si desatenguessin llur treball en el món, per tenir cura de les labors eclesiàstiques, farien ineficaços els dons divins rebuts, i per la il·lusió d’una eficàcia pastoral immediata produirien un dany real a l’Església: perquè no hi hauria tants cristians dedicats a santificar-se en totes les professions i oficis de la societat civil, en el camp immens del treball secular.

D’altra banda, la necessitat exigent de la contínua formació professional i de la formació religiosa, juntament amb el temps dedicat personalment a la pietat, a l’oració i al compliment sacrificat dels deures d’estat, agafa tota la vida: no hi ha hores lliures.


62

—Sabem que pertanyen a l’Opus Dei homes i dones de totes les condicions socials, solters o casats. ¿Quin és, doncs, l’element comú que caracteritza la vocació a l’Obra? ¿Quin compromís assumeix cada soci per acomplir els fins de l’Opus Dei?

Li ho diré amb poques paraules: cercar la santedat enmig del món, al mig del carrer. Aquell qui rep de Déu la vocació específica a l’Opus Dei, viu i sap que ha d’atènyer la santedat en el seu propi estat, en l’exercici del seu treball, manual o intel·lectual. He dit viu i sap, perquè no es tracta d’acceptar un simple postulat teòric, sinó de realitzar-lo dia per dia, en la vida ordinària.

Voler aconseguir la santedat —malgrat els errors i les misèries personals, que duraran mentre visquem— significa esforçar-se, amb la gràcia de Déu, a viure la caritat, plenitud de la llei i vincle de perfecció. La caritat no és una cosa abstracta: vol dir donar-se realment i totalment al servei de Déu i de tots els homes; d’aquest Déu que ens parla en el silenci de l’oració i en la remor del món; d’aquests homes, l’existència dels quals s’entrecreua amb la nostra.

Vivint la caritat —l’Amor— es viuen totes les virtuts humanes i sobrenaturals del cristià, que formen una unitat i que no es poden reduir a enumeracions exhaustives. La caritat exigeix de viure la justícia, la solidaritat, la responsabilitat familiar i social, la pobresa, l’alegria, la castedat, l’amistat...

Hom veu de seguida que la pràctica d’aquestes virtuts mena a l’apostolat. És més: ja ho és, d’apostolat. Perquè en procurar de viure així enmig del treball diari, la conducta cristiana esdevé bon exemple, testimoniatge, ajuda concreta i eficaç; hom aprèn a seguir les petjades de Crist que coepit facere et docere (Ac 1, 1), que va començar a fer i ensenyar unint la paraula amb l’exemple. Per això ja fa quaranta anys que d’aquest treball en dic apostolat d’amistat i de confidència.

Tots els socis de l’Opus Dei tenen aquest mateix afany de santedat i d’apostolat. Per això, en l’Obra, no hi ha graus o categories de membres. El que hi ha és una multiplicitat de situacions personals —la situació que cadascú té en el món— a la qual s’acomoda la mateixa i única vocació específica i divina: la crida a donar-se, a comprometre’s personalment, de forma lliure i responsable, en el compliment de la voluntat de Déu manifestada a cadascun de nosaltres.

Com pot veure, el fenomen pastoral de l’Opus Dei és una cosa que neix des de baix, o sigui, des de la vida corrent del cristià que viu i treballa juntament amb els altres homes. No està en la línia d’una mundanització —dessacralització— de la vida monàstica o religiosa; no és l’últim estadi de l’apropament dels religiosos al món.

Aquell qui rep la vocació a l’Opus Dei obté una nova visió de les coses que el volten: llums noves en les relacions socials, en la professió, en les preocupacions, en les tristeses i les alegries. Ni un sol instant, però, deixa de viure enmig de tot això; i de cap manera no es pot parlar d’adaptació al món, o a la societat moderna: ningú no s’adapta a allò que té com a propi; en allò que es té com a propi, s’hi està. La vocació rebuda és igual que la que sorgia en l’ànima d’aquells pescadors, camperols, comerciants o soldats que asseguts prop de Jesucrist a Galilea, el sentien dir: Sigueu perfectes, com el vostre Pare celestial és perfecte (Mt 5, 48).

Repeteixo que aquesta perfecció —que el soci de l’Opus Dei busca— és la perfecció pròpia del cristià, sense res més: és a dir, aquella a la qual tot cristià és cridat i que suposa viure íntegrament les exigències de la fe. No ens interessa la perfecció evangèlica que es considera pròpia dels religiosos i d’algunes institucions assimilades als religiosos, i encara ens interessa molt menys la que en diuen vida de perfecció evangèlica, que es refereix canònicament a l’estat religiós.

El camí de la vocació religiosa em sembla beneït i necessari en l’Església, i aquell qui no l’estimés no tindria l’esperit de l’Obra. Però aquest camí no és el meu, ni el dels socis de l’Opus Dei. Pot dir-se que, en venir a l’Opus Dei, tots i cadascun dels seus socis ho han fet amb la condició explícita de no canviar d’estat. La característica específica nostra és de santificar el propi estat en el món, i que cadascú se santifiqui a l'indret del seu encontre amb Crist: aquest és el compromís que cada soci assumeix per realitzar els fins de l’Opus Dei.


63

—Com està organitzat l’Opus Dei?

Si la vocació a l’Obra, com acabo de dir-li, troba l’home o la dona en la seva vida normal enmig del seu treball, comprendrà que l’Opus Dei no s’edifiqui sobre comitès, assemblees, trobaments, etc. Alguna vegada, davant l’admiració d’algú, he arribat a dir que l’Opus Dei, en aquest sentit, és una organització desorganitzada. La majoria dels socis —la quasi totalitat— viuen pel seu compte, allà on viurien si no fossin de l’Opus Dei: a casa seva, amb la família, al lloc on exerceixen el seu treball.

I allà on és, cada membre de l’Obra compleix el fi de l’Opus Dei: procurar ser sant, fent de la seva vida un apostolat diari, corrent, menut si es vol, però perseverant i divinament eficaç. Això és l'important: i per tal d’alimentar aquesta vida de santedat i d’apostolat, cadascú rep de l’Opus Dei l’ajut espiritual necessari, el consell, l’orientació. Tan sols, però, en allò que és estrictament espiritual. Fora de tot això —en el treball, les relacions socials, etc.— cadascú actua com desitja, sabent que aquest no és un camp neutre sinó matèria santificant, santificable i un mitjà d’apostolat.

Així, tots viuen llur pròpia vida, amb les consegüents relacions i obligacions, i acudeixen a l’Obra per rebre ajuda espiritual. Això demana una certa estructura, per bé que sempre molt reduïda: hom posa els mitjans oportuns perquè sigui l’estrictament indispensable. S’organitza una formació religiosa doctrinal —que dura tota la vida—, i que mena a una pietat activa, sincera i autèntica i a un abrandament que porta en si mateix l’oració continuada del contemplatiu i la tasca apostòlica personal i responsable, exempta de fanatismes de qualsevol mena.

Tots els socis saben, a més, on poden trobar un sacerdot de l’Obra amb qui tractar les qüestions de consciència. Alguns membres —molt pocs comparats amb el total—, per dirigir una labor apostòlica o per atendre l’assistència espiritual dels altres, viuen junts, formant una llar corrent de família cristiana i continuen treballant alhora en llur respectiva professió.

Existeix a cada país un govern regional, sempre de tipus col·legial, presidit per un Consiliari; i un govern central —format per professionals de nacionalitat molt diversa—, amb seu a Roma. L’Opus Dei està estructurat en dues Seccions, l’una per a homes i l’altra per a dones, que són absolutament independents, i arriben a constituir dues associacions distintes, unides solament en la persona del President General.

Suposo que queda clar això de l’organització desorganitzada: que hom atorga primacia a l’esperit sobre l’organització, que la vida dels socis no s’encercla en consignes, plans ni reunions. Cadascú va tot sol, unit als altres per un comú esperit i un comú desig de santedat i d’apostolat, i procura santificar la pròpia vida ordinària.


64

—Algunes persones han parlat a vegades de l’Opus Dei com d’una organització d’aristocràcia intel·lectual, que desitja penetrar els ambients polítics, econòmics i culturals de major relleu, per tal de controlar-los des de dins, si bé amb fins bons. És cert?

Gairebé totes les institucions que han dut un missatge nou, o que s’han esforçat a servir seriosament la humanitat vivint plenament el Cristianisme, han sofert la incomprensió, sobretot al començament. És això el que explica que al principi alguns no hagin entès la doctrina sobre l’apostolat dels laics que vivia i proclamava l’Opus Dei.

He de dir també —encara que no m’agrada de parlar d’aquestes coses— que en el nostre cas no va mancar, a més, una campanya organitzada i perseverant de calúmnies. Hi va haver qui va dir que treballàvem secretament —això potser ho feien ells—, que volíem ocupar càrrecs enlairats, etc. Puc dir-li, concretament, que aquesta campanya la va iniciar, fa cosa de trenta anys, un religiós espanyol que més tard va deixar el seu orde i l’Església, va contreure matrimoni civil, i ara és pastor protestant.

La calúmnia, un cop llançada, continua vivint per inèrcia durant un cert temps: perquè hi ha qui escriu sense informar-se, i perquè no tothom és com els periodistes competents, que no es creuen infal·libles, i tenen la noblesa de rectificar quan comproven la veritat. I això és tot el que ha passat, encara que aquestes calúmnies ja estan desmentides per una realitat que tot el món ha pogut constatar, deixant de banda que ja a primer cop d’ull apareixen increïbles. Prou n’hi ha dient que les enraonies a les quals vostè s’ha referit abans, solament tenen relació amb Espanya. I, no cal dir-ho, el fet de pensar que una institució internacional com l’Opus Dei gira entorn dels problemes d’un sol país, demostra petitesa de mires, provincialisme.

D’altra banda, la majoria dels socis de l’Opus Dei —a Espanya i als altres països— són dones de casa, obrers, petits comerciants, oficinistes, gent de camp, etc.; o sigui persones amb ocupacions que no tenen un pes polític o social particular. Que hi hagi un gran nombre d’obrers que siguin membres de l’Opus Dei, no atreu l’atenció; que hi hagi algun polític, sí. De fet, per mi és tan important la vocació a l’Opus Dei d’un mosso d’estació com la d’un dirigent d’empresa. La vocació la dóna Déu, i en les obres de Déu no hi caben discriminacions, i menys encara si són demagògiques.

Aquells qui en veure els membres de l’Opus Dei treballant en els camps més diversos de l’activitat humana, no pensen sinó en suposades influències i controls, demostren tenir una concepció pobra de la vida cristiana. L’Opus Dei no domina ni fa per dominar cap activitat temporal; només vol difondre un missatge evangèlic: Déu que demana que tots els homes, que viuen en el món, l’amin i el serveixin prenent ocasió, precisament, de les seves activitats terrenals. En conseqüència, els socis de l’Obra, que són cristians corrents, treballen on i com els sembla oportú: l’Obra solament s’ocupa a ajudar-los espiritualment, per tal que actuïn sempre amb consciència cristiana.


65

Però parlem concretament del cas d’Espanya. Els pocs socis de l’Opus Dei que, en aquest país, treballen en càrrecs de transcendència social o que intervenen en la vida pública, ho fan —com en totes les altres nacions— amb llibertat i responsabilitat personals, obrant cadascun d’ells segons la seva consciència. Això explica que en la pràctica hagin adoptat postures diverses i, en tantes ocasions, oposades.

Vull advertir, a més, que parlar de presència de persones que pertanyen a l’Opus Dei, en la política espanyola, com si constituís un fenomen especial, és una deformació de la realitat que desemboca en la calúmnia. Perquè els socis de l’Opus Dei que actuen en la vida pública espanyola són una minoria en comparació del total de catòlics que intervenen activament en aquest sector. En ser catòlica la quasi totalitat de la població espanyola, és estadísticament lògic que siguin catòlics els qui participen en la vida política. Encara més, en tots els nivells de l’administració pública espanyola —des dels ministres fins als alcaldes— abunden els catòlics provinents de les associacions de fidels més variades: algunes branques de l’Acció Catòlica, l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes, el primer president de la qual fou qui avui és el cardenal Herrera, les Congregacions Marianes, etc.

No em vull estendre més sobre aquesta matèria, però aprofito l’avinentesa per a declarar una vegada més que l’Opus Dei no està vinculat a cap país, a cap règim, a cap tendència política, a cap ideologia. I que els seus socis actuen sempre, en les qüestions temporals, amb plena llibertat, sabent assumir les pròpies responsabilitats, i que abominen tot intent de servir-se de la religió en benefici de posicions polítiques i d’interessos de partit.

Les coses senzilles són a vegades difícils d’explicar. Per això m’he allargat una mica en respondre la seva pregunta. Així i tot, que consti que les enraonies que comentàvem són cosa que ja ha passat. Aquestes calúmnies, ja fa temps que estan totalment desqualificades: ja no se les creu ningú. Nosaltres, des del primer moment, hem actuat a la llum del dia —no hi havia cap motiu per a fer-ho altrament—, explicant amb claredat la naturalesa i els fins del nostre apostolat, i tot aquell qui ha volgut, ha pogut conèixer la realitat. De fet, són moltíssimes les persones —catòlics i no catòlics, cristians i no cristians— que veuen amb afecte i estima la nostra labor, i que hi col·laboren.


66

D’altra banda, el progrés de la història de l’Església ha menat a superar un cert clericalisme, que tendeix a desfigurar tot allò que concerneix els laics, atribuint-los segones intencions. Ha esdevingut més fàcil, ara, entendre que allò que l’Opus Dei vivia i proclamava no era ni més ni menys que això: la vocació divina del cristià corrent, amb un afany sobrenatural precís.

Jo crec que arribarà un moment que la frase els catòlics penetren els ambients socials deixarà de dir-se i que tothom s’adonarà que és una expressió clerical. Sigui com sigui, no s’aplica per res a l’apostolat de l’Opus Dei. Als socis de l’Obra no els cal penetrar en les estructures temporals, pel sol fet que són ciutadans corrents, com els altres, i que, per tant, ja hi eren.

Si Déu crida a l’Opus Dei una persona que treballa en una fàbrica, o en un hospital, o bé al parlament, vol dir que en endavant aquesta persona estarà decidida a posar els mitjans de santificar, amb la gràcia de Déu, aquesta professió. No és altra cosa que la presa de consciència de les exigències radicals del missatge evangèlic, d’acord amb la vocació específica rebuda.

Pensar que aquesta presa de consciència vulgui dir deixar la vida normal, és una idea legítima només per a aquells qui reben de Déu la vocació religiosa, amb el seu contemptus mundi, amb el menyspreu o la desestimació de les coses del món; però voler fer d’aquest abandó del món l’essència o la culminació del Cristianisme, és clarament una enormitat.

No és, doncs, l’Opus Dei qui introdueix els seus socis en determinats ambients; ja hi eren, torno a dir, i no tenen cap motiu per a sortir-ne. A més, les vocacions a l’Opus Dei —que sorgeixen de la gràcia de Déu i d’aquest apostolat d’amistat i de confidència que li deia abans— es donen en tots els ambients.

Tal vegada aquesta mateixa simplicitat de la naturalesa i manera de fer de l’Opus Dei sigui una dificultat per a aquells qui estan carregats de complicacions, i semblen incapaços d’entendre res de genuí i de recte.

Naturalment, sempre hi haurà qui no entendrà l’essència de l’Opus Dei, i això no ens estranya perquè el Senyor ja va preveure aquestes dificultats als seus, comentant-los que non est discipulus super Magistrum (Mt 10, 24), no és més el deixeble que el Mestre. Ningú no pot pretendre que l’estimi tothom, encara que sí té el dret que tothom el respecti com a persona i com a fill de Déu. Per desgràcia, hi ha fanàtics que volen imposar totalitàriament les seves idees, i aquests mai no captaran l’amor que els socis de l’Opus Dei tenen per la llibertat personal dels altres, i per la pròpia després, sempre amb personal responsabilitat.

Recordo una anècdota molt gràfica. En certa ciutat el nom de la qual no fóra delicat de dir, l’ajuntament deliberava sobre l’oportunitat d’atorgar una ajuda econòmica a una labor educativa dirigida per socis de l’Opus Dei, que com totes les obres corporatives que l’Obra duu a terme té una funció clara d’utilitat social. La majoria dels regidors hi anaven a favor. Explicant les raons d’aquesta actitud, un d’ells, socialista, comentava que havia conegut personalment la labor que es feia en aquell centre: «És una activitat» —va dir— «que es caracteritza perquè els qui la dirigeixen són molt amics de la llibertat personal: en aquella residència hi viuen estudiants de totes les religions i de totes les ideologies». Els regidors comunistes hi van votar en contra. Un d’ells, explicant el seu vot negatiu, va dir al socialista: «M’hi he oposat perquè, si les coses estan així, aquesta residència constitueix una eficaç propaganda del catolicisme».

Qui no respecta la llibertat d'altri o bé desitja oposar-se a l’Església no pot apreciar una labor apostòlica. Però encara en aquests casos, jo com a home, estic obligat a respectar-lo i a fer el que sigui necessari per encaminar-lo cap a la veritat; i com a cristià, a estimar-lo i pregar per ell.


67

—Aclarit aquest punt, voldria preguntar-li; ¿quines són les característiques de la formació espiritual dels socis, que fan que en el fet de pertànyer a l’Opus Dei ja resti exclosa tota mena d’interès temporal?

Tot interès que no sigui purament espiritual és exclòs radicalment, perquè l’Obra demana molt —deseiximent, sacrifici, abnegació, treball sense repòs al servei de les ànimes—, i no dóna res. Vull dir que no dóna res en el pla dels interessos temporals; perquè en el pla de la vida espiritual dóna molt: dóna mitjans per a combatre i vèncer en la lluita ascètica, encamina per sendes d’oració, ensenya a tractar Jesús com un germà, a veure Déu en totes les circumstàncies de la vida, a sentir-se fill de Déu i, per tant, compromès a difondre’n la doctrina.

Una persona que no faci via en el camí de la vida interior, fins a entendre que val la pena de donar-se del tot, de lliurar la pròpia vida al servei del Senyor, no pot perseverar en l’Opus Dei, perquè la santedat no és una etiqueta, sinó una pregona exigència.

D’altra banda, l’Opus Dei no té cap activitat de fins polítics, econòmics o ideològics: cap acció temporal. Les seves úniques activitats són la formació sobrenatural dels associats i les obres d’apostolat, és a dir, la contínua atenció espiritual a cadascun dels socis i les obres corporatives apostòliques d’assistència, de beneficència, d’educació, etc.

Els socis de l’Opus Dei s’han unit només per seguir un camí de santedat, ben definit, i per col·laborar en determinades obres d’apostolat. Els seus compromisos recíprocs exclouen tota mena d’interès terrenal pel sol fet que en aquest camp tots els socis de l’Opus Dei són lliures i, per tant, cadascun d’ells segueix el seu propi camí, amb finalitats i interessos distints i a vegades contraposats.

Com a conseqüència del fi exclusivament diví de l’Obra, el seu esperit és un esperit de llibertat, d’amor a la llibertat personal de tots els homes. I com que aquest amor a la llibertat és sincer i no un simple enunciat teòric, nosaltres estimem la necessària conseqüència de la llibertat, o sigui, el pluralisme. A l’Opus Dei, el pluralisme és volgut i estimat, no simplement tolerat, i de cap manera no és dificultat. Quan veig entre els socis de l’Obra tantes idees diverses, tantes actituds diferents —respecte a les qüestions polítiques, econòmiques, socials o artístiques, etc.—, aquest espectacle em dóna alegria, perquè és senyal que tot funciona de cara a Déu com cal.

Unitat espiritual i varietat en les coses temporals són compatibles quan no regnen el fanatisme i la intolerància, i, sobretot, quan es viu de fe i se sap que els homes estem units no per simples llaços de simpatia o d’interès, sinó per l’acció d’un mateix Esperit, que fent-nos germans de Crist ens duu cap a Déu Pare.

Un veritable cristià no pensa mai que la unitat en la Fe, la fidelitat al Magisteri i la Tradició de l’Església, i la preocupació per fer arribar als altres l’anunci salvador de Crist, està en contrast amb la varietat d’actituds en les coses que Déu ha deixat, com se sol dir, a la lliure discussió dels homes. Més encara, és plenament conscient que aquesta varietat forma part del pla diví, i que és volguda per Déu que reparteix els seus dons i les seves llums com vol. El cristià ha d’amar els altres, i així ha de respectar les opinions contràries a les seves i conviure en plena fraternitat amb aquells que pensen altrament.

Precisament perquè els socis de l’Obra s’han format segons aquest esperit, és impossible que ningú pensi aprofitar-se de pertànyer a l’Opus Dei per obtenir avantatges personals, o per intentar d’imposar als altres opcions polítiques o culturals: perquè els altres no ho tolerarien, i farien que canviés d’actitud o que deixés l’Obra. És aquest un punt en el qual ningú no podrà permetre mai, a l’Opus Dei, la més petita desviació, ja que ha de defensar no sols la seva llibertat personal sinó la naturalesa sobrenatural de la labor a la qual s’ha donat. Jo crec, per això, que la llibertat i la responsabilitat personals, són la millor garantia de la finalitat sobrenatural de l’Obra de Déu.


68

—Hom podrà pensar, tal vegada, que fins ara l’Opus Dei s’ha vist afavorit per l’entusiasme dels primers associats, encara que ja siguin molts milers. ¿Existeix alguna mesura que garanteixi la continuïtat de l’Obra contra el risc, connatural a tota institució, d’un possible refredament del fervor i de l’impuls inicials?

L’Obra no es basa en l’entusiasme, sinó en la fe. Els primers anys —ben llargs, certament— van ser molt durs, i només es veien dificultats. L’Opus Dei se’n va sortir per la Gràcia divina, i per l’oració i el sacrifici dels primers, sense mitjans humans. Solament hi havia joventut, bon humor i el desig de fer la voluntat de Déu.

Des del principi, l’arma de l’Opus Dei ha estat sempre l’oració, la vida generosament donada, el silenciós renunciament a tot el que és egoisme, per servir les ànimes. Com li deia abans, a l’Opus Dei, s’hi ve a rebre un esperit que mena justament a donar-ho tot, mentre es continua treballant professionalment per amor a Déu i a les seves criatures per Ell.

La garantia que no s’esdevingui un refredament és que els meus fills no perdin mai aquest esperit. Prou sé que les obres humanes es gasten amb el temps; però això no s’esdevé amb les obres divines si no és que els homes les rebaixin. És només quan es perd l’impuls diví que ve la corrupció, el decaïment. En el nostre cas es veu clarament la Providència del Senyor que en tan poc temps —quaranta anys— fa que sigui rebuda i actuada aquesta específica vocació divina, entre ciutadans corrents, iguals que els altres, de nacions tan diverses.

El fi de l’Opus Dei —i ho dic una altra vegada— és la santedat de cadascun dels seus socis, homes i dones que estan al mateix lloc que ocupaven en el món. Si hi ha algú que no ve a l’Opus Dei a ser sant malgrat tot —és a dir malgrat les pròpies misèries i els propis errors personals— se n’anirà de seguida. Jo crec que la santedat crida la santedat, i jo demano a Déu que a l’Opus Dei no hi manqui mai aquesta convicció profunda, aquesta vida de fe. Com pot veure, no ens fiem exclusivament de garanties humanes o jurídiques. Les obres que Déu inspira es mouen al ritme de la gràcia. La meva única recepta és aquesta: ser sants, voler-ne ser amb santedat personal.


69

—¿Per què hi ha sacerdots en una institució marcadament laïcal com és l’Opus Dei? ¿És que poden arribar a ser sacerdots tots els membres de l’Opus Dei, o bé només aquells que són elegits pels directors?

La vocació a l’Opus Dei, pot rebre-la qualsevol persona que vulgui santificar-se en el propi estat: sia solter, casat o vidu; sia laic o clergue.

Per això, a l’Opus Dei s’hi associen també sacerdots diocesans, que continuen essent sacerdots diocesans com abans, ja que l’Obra els ajuda a tendir a la perfecció cristiana pròpia del seu estat, mitjançant la santificació del seu treball ordinari, que és justament el ministeri sacerdotal al servei del seu propi Bisbe, de la diòcesi i de tota l’Església. Així mateix, en el seu cas, la vinculació a l’Opus Dei no modifica per res la seva condició: continuen plenament dedicats a les missions que els són confiades per l’ordinari respectiu i als altres apostolats i activitats que han de realitzar, sense que l’Obra hi interfereixi mai; i se santifiquen practicant el més perfectament possible les virtuts pròpies d’un sacerdot.

Ultra aquests sacerdots, que s’incorporen a l’Opus Dei després d’haver rebut els sagrats ordes, hi ha, en l’Obra, d’altres sacerdots seculars que reben el sagrament de l’Orde quan ja pertanyen a l’Opus Dei, al qual es van vincular, doncs, essent laics encara, cristians corrents. Es tracta d’un nombre molt restringit per comparació al total de socis —no arriben al dos per cent—, i es dediquen a servir els fins apostòlics de l’Opus Dei amb el ministeri sacerdotal, amb més o menys renúncia, segons els casos, a l’exercici de la professió civil que tenien. Són, en efecte, professionals o treballadors, cridats al sacerdoci un cop adquirida una competència professional i després d’haver treballat molt de temps en llur ocupació pròpia: metge, enginyer, mecànic, camperol, mestre, periodista, etcètera. A més, amb la màxima profunditat i sense presses, cursen estudis en les corresponents disciplines eclesiàstiques fins aconseguir un doctorat. I això sense perdre la mentalitat característica de l’ambient de la pròpia professió civil; o sigui que, quan reben els ordes sagrats, són metges-sacerdots, advocats-sacerdots, obrers-sacerdots, etc.

Llur presència és necessària a l’apostolat de l’Opus Dei. Aquest apostolat el practiquen, fonamentalment, els laics, com ja li he dit. Cada soci procura ser un apòstol dins el propi ambient de treball, apropant les ànimes a Crist per l’exemple i la paraula: el diàleg. Però en l’apostolat, en dur les ànimes pels camins de la vida cristiana, s’arriba al mur sacramental. A la funció santificadora del laic, li cal la funció santificadora del sacerdot, que administra el sagrament de la Penitència, celebra l’Eucaristia i proclama la Paraula de Déu en nom de l’Església. I com que l’apostolat de l’Opus Dei pressuposa una espiritualitat específica, cal que el sacerdot doni també un testimoniatge viu d’aquest esperit peculiar.

Ultra aquest servei als altres socis de l’Obra, aquests sacerdots poden prestar —i presten de fet— un servei a moltes altres ànimes. El zel sacerdotal, que informa llurs vides, els ha de dur a no permetre que ningú els passi pel costat sense rebre una part de la llum de Crist. I encara més, l’esperit de l’Opus Dei que no coneix grupets ni distincions, els impulsa a sentir-se íntimament i eficaçment units als seus germans els altres sacerdots seculars; se senten i són de fet sacerdots diocesans en totes les diòcesis on treballen, i les quals miren de servir amb afany i eficàcia.

Vull fer notar, ja que és una realitat molt important, que aquests socis laics de l’Opus Dei que reben l’ordenació sacerdotal no canvien llur vocació. Quan abracen el sacerdoci, bo i responent lliurement a la invitació dels directors de l’Obra, no ho fan amb la idea que així s’uneixen més a Déu o bé que tendeixen més eficaçment a la santedat: saben perfectament que la vocació laïcal és plena i completa en si mateixa, que la seva dedicació a Déu dins l’Opus Dei era des del primer moment un camí clar per a assolir la perfecció cristiana. L’ordenació sacerdotal no és, per això, de cap manera una espècie de coronació de la vocació a l’Opus Dei: és una crida que es fa a alguns, per servir d’una manera nova els altres. D’altra banda, en l’Obra no hi ha dues classes de socis, clergues i laics: tots són i se senten iguals, i tots viuen el mateix esperit: la santificació en el propi estat.


70

—Vostè ha parlat, sovint, del treball: ¿podria dir quin lloc ocupa el treball en l’espiritualitat de l’Opus Dei?

La vocació a l’Opus Dei no canvia ni modifica per res la condició, l’estat de vida, de qui la rep. I com que la condició humana és el treball, la vocació sobrenatural a la santedat i a l’apostolat segons l’esperit de l’Opus Dei, confirma la vocació humana al treball. La immensa majoria dels socis de l’Obra són laics, cristians corrents; la seva condició és la d’aquell qui té una professió, un ofici, una ocupació amb freqüència absorbent, amb la qual es guanya la vida, manté la família, contribueix al bé comú, desenrotlla la seva personalitat.

La vocació de l’Opus Dei ve a confirmar tot això, fins al punt que un dels signes essencials és precisament viure en el món i exercir-hi un treball —comptant, ho torno a dir, amb les pròpies imperfeccions personals— de la manera més perfecta possible, tant des del punt de vista humà, com des del sobrenatural. És a dir, un treball que contribueixi eficaçment a l’edificació de la ciutat terrenal —que sigui, doncs, fet amb competència i esperit de servei— i a la consagració del món, i que, per tant, sigui santificador i santificat.

Aquells qui volen viure amb perfecció la fe i practicar l’apostolat segons l’esperit de l’Opus Dei, han de santificar-se amb la professió i santificar els altres amb la professió. Vivint així, sense distingir-se, per tant, dels altres ciutadans, iguals que ells, que amb ells treballen, s’esforcen a identificar-se amb Crist, imitant els seus trenta anys de treball a l’obrador de Natzaret.

Perquè aquesta feina ordinària és no solament l’àmbit en el qual s’han de santificar, sinó la matèria mateixa de la seva santedat: enmig de les incidències de la jornada, descobreixen la mà de Déu, i troben estímul per a la seva vida d’oració. La mateixa ocupació professional els posa en contacte amb altres persones —parents, amics, col·legues— i amb els grans problemes que afecten la seva societat o el món sencer, i els ofereix així l’ocasió de viure aquest donar-se al servei dels altres que és essencial als cristians. Així, s’han d’esforçar a donar un veritable i autèntic testimoniatge de Crist, perquè tots aprenguin a conèixer i amar el Senyor, a descobrir que la vida normal en el món, el treball de cada dia, pot ser un encontre amb Déu.

En altres paraules, la santedat i l’apostolat formen una sola cosa amb la vida dels socis de l’Obra, i per això el treball és la polleguera de la seva vida espiritual. El seu donar-se a Déu s’empelta en el treball, el qual practicaven abans de venir a l’Obra i que continuen exercint després.

Quan, en els primers anys de la meva activitat pastoral, vaig començar a predicar aquestes coses, algunes persones no em van entendre, d’altres es van escandalitzar: estaven fetes a sentir enraonar del món sempre en un to pejoratiu. El Senyor m’havia donat a entendre, i jo procurava de fer-ho entendre als altres, que el món és bo, perquè les obres de Déu són sempre perfectes, i que som nosaltres els qui fem dolent el món pel pecat.

Llavors jo deia, i continuo dient-ho ara, que hem d’amar el món, perquè en el món trobem Déu, perquè en els fets i els esdeveniments del món Déu se’ns manifesta i se’ns revela.

El mal i el bé es barregen en la història humana, i per això el cristià haurà d’ésser una criatura que sàpiga discernir; però mai aquest discerniment no l’ha de dur a negar la bondat de les obres de Déu, ans al contrari, a reconèixer allò diví que es manifesta en allò que és humà, fins i tot darrere les nostres pròpies febleses. Hom pot trobar un bon lema per a la vida cristiana en aquelles paraules de l’Apòstol: Totes les coses són vostres, i vosaltres de Crist, i Crist de Déu (1 C 3, 22), per a realitzar així els designis d’aquest Déu que vol salvar el món.


71

—¿Podria donar-me algunes dades sobre l’expansió de l’Obra aquests quaranta anys de vida? ¿Quines són les seves labors apostòliques més importants?

Abans que res he de dir que agraeixo molt a Déu Nostre Senyor que m’hagi permès de veure l’Obra, quaranta anys només després de la seva fundació, estesa a tot arreu del món. Quan va néixer, el 1928, a Espanya, ja va néixer «romana», que per mi vol dir catòlica, universal. I el seu primer impuls va ser —tal com era inevitable— l’expansió a tots els països.

En pensar en aquests anys transcorreguts, em vénen a la memòria molts esdeveniments que m’omplen d’alegria: perquè entremesclant-se amb les dificultats i les penes que en un cert sentit són la sal de la vida, em recorden l’eficàcia de la gràcia de Déu i aquell donar-se —sacrificat i alegre— de tants homes i dones que han sabut ésser fidels. Puix que vull deixar ben clar que l’apostolat essencial de l’Opus Dei és aquell que fa individualment cada soci en el propi lloc de treball, amb la família, entre els amics. Una labor que no desvetlla l’atenció, que no és fàcil de traduir en estadístiques, però que dóna fruits de santedat en milers d’ànimes que van seguint Crist, eficaçment i calladament, enmig de la feina professional de cada dia.

Sobre això no cal dir gran cosa més. Li podria contar la vida exemplar de tantes persones, però això desnaturalitzaria la bellesa humana i divina d’aquest treball en treure-li intimitat. I encara fóra pitjor reduir-lo a xifres i estadístiques perquè equivaldria a voler catalogar en va els fruits de la gràcia en les ànimes.

Puc parlar-li de les labors apostòliques que els socis de l’Obra dirigeixen en molts països. Activitats amb fins espirituals i apostòlics, en les quals hom procura de treballar amb cura i amb perfecció també humana, i en les quals col·laboren moltes altres persones que no són de l’Opus Dei, però que entenen el valor sobrenatural d’aquest treball o bé que n’aprecien el valor humà com és ara el cas de tanta gent no cristiana que ens ajuda eficaçment. Es tracta sempre de treballs laïcals i seculars promoguts per ciutadans corrents en l’exercici dels seus drets cívics normals, d’acord amb les lleis de cada país i portats endavant sempre amb criteri professional. És a dir, són treballs que no aspiren a cap mena de privilegi o tracte de favor.

Segurament que coneixerà una de les labors d’aquest tipus, que es promou a Roma: el centre ELIS que es dedica a la qualificació professional i a la formació integral d’obrers mitjançant escoles, activitats esportives i culturals, biblioteques, etc. És una labor que correspon a les necessitats de Roma i a les circumstàncies particulars de l’ambient humà allà on ha sorgit, la barriada del Tiburtino. Obres semblants es duen a terme a Xicago, Madrid, Mèxic i en altres llocs.

Un altre exemple podria ser l´Strathmore College of Arts and Science, de Nairobi. Es tracta d’un «college» preuniversitari pel qual han passat a cents els estudiants de Kenya, d'Uganda i de Tanzània. A través d’ell, alguns kenyans de l’Opus Dei, juntament amb altres conciutadans, han dut a terme una profunda labor docent i social. Va ser el primer centre de l’East Africa que va realitzar la completa integració racial, i amb el seu treball ha contribuït molt a l'africanització de la cultura. Hom pot dir coses semblants del Kianda College, també de Nairobi, que està fent una tasca de primer ordre en la formació de la nova dona africana.

Puc referir-me també a una altra labor, i tan sols per esmentar-ne una de més: la Universitat de Navarra. Des de la seva fundació el 1952, s’ha anat desenvolupant fins a comptar ara amb divuit facultats, escoles i instituts, on cursen estudis més de sis mil alumnes. En contra d’allò que han escrit recentment alguns diaris, he de dir que la Universitat de Navarra no ha estat sostinguda per subvencions estatals. L’Estat espanyol no en sufraga per res les despeses de manteniment. Solament ha contribuït amb algunes subvencions per a la creació de noves places escolars. La Universitat de Navarra es manté gràcies a l’ajut de persones i d’associacions privades. El sistema d’ensenyança i de vida universitària, inspirat en el criteri de la responsabilitat personal i de la solidaritat entre tots aquells que hi treballen, s’ha mostrat eficaç, i constitueix una experiència molt positiva en l’actual situació de la universitat en el món.

Podria parlar-li de labors d’una altra mena als Estats Units, al Japó, a l’Argentina, a Austràlia, a les Filipines, a Anglaterra, a França, etc. Però no cal. N’hi ha prou amb dir que l’Opus Dei, actualment, està estès als cinc continents i que hi pertanyen persones de més de setanta nacionalitats i de les races i condicions més diverses.


72

—Per acabar: ¿Està satisfet d’aquests quaranta anys d’activitat? ¿Les experiències d’aquests darrers anys, els canvis socials, el Concili Vaticà II, etc., li han suggerit tal vegada alguns canvis d’estructura?

Satisfet? No puc sinó estar-ho quan veig que, malgrat les meves misèries personals, el Senyor ha fet tantes coses meravelloses entorn d’aquesta Obra de Déu. Per un home que viu de fe, la seva vida serà sempre la història de les misericòrdies de Déu. Potser sigui difícil de llegir aquesta història, en algun dels seus moments, ja que tot pot semblar inútil, àdhuc un fracàs; altres vegades, el Senyor deixa veure els abundosos fruits, i aleshores és natural que el cor s’aboqui en acció de gràcies.

Una de les meves alegries més grans justament ha estat veure com el Concili Vaticà II ha proclamat amb una gran claredat la vocació divina del laïcat. Sense cap mena de jactància, he de dir, pel que fa al nostre esperit, que el Concili no ha suposat mai una invitació a canviar, ans al contrari, ha confirmat allò que, per la gràcia de Déu, anàvem vivint i ensenyant des de fa molts anys. La principal característica de l’Opus Dei no són pas unes tècniques o mètodes especials d’apostolat, ni unes estructures determinades, sinó un esperit que duu precisament a santificar el treball ordinari.

D’errors i de misèries personals, ho repeteixo, en tenim tots. I tots hem d’examinar-nos seriosament en la presència de Déu, i confrontar la nostra pròpia vida amb allò que el Senyor ens exigeix. Sense oblidar, però, allò que és més important: si scires donum Dei!... (Jo IV, 10). Si sabessis el do de Déu!, va dir Jesús a la samaritana. I sant Pau afegeix: Nosaltres portem aquest tresor en vasos de terrissa, a fi que aquest poder incomparable sigui atribuït a Déu i no a nosaltres (2 C 4, 71).

La humilitat, l’examen cristià, comença pel reconeixement del do de Déu. És una cosa ben diferent de l’encongiment davant el curs dels esdeveniments, de la sensació d’inferioritat o de descoratjament davant la història. En la vida personal, i a vegades també en la vida de les associacions o de les institucions, pot haver-hi coses que calgui canviar, moltes coses fins i tot; però l’actitud amb la qual el cristià s’ha d’enfrontar amb aquests problemes ha de ser sobretot la d'admirar-se en veure la magnitud de les obres de Déu, en comparació a la petitesa humana.

L’aggiornamento s’ha de fer, abans que res, en la vida personal, per posar-la d’acord amb aquesta vella novetat de l’Evangeli. Estar al dia vol dir identificar-se amb Crist, que no és un personatge que ja hagi passat; Crist viu i viurà sempre: ahir i avui i pels segles (He 13, 8).

Quant a l’Opus Dei considerat en conjunt, bé es pot afirmar, sense cap mena d’arrogància, amb agraïment a la bondat de Déu, que no tindrà mai problemes d’adaptació al món: mai no es trobarà en la necessitat de posar-se al dia. Déu nostre Senyor ha posat al dia l’Obra d’una vegada per sempre, donant-li aquestes característiques peculiars, laïcals; i mai no li caldrà adaptar-se al món, perquè tots els seus socis són del món; no haurà de perseguir el progrés humà, perquè són tots els membres de l’Obra, juntament amb els altres homes que viuen en el món, els qui fan aquest progrés amb llur treball ordinari.


Anterior Següent