Josemaría Escrivá Obras
87

—Monsenyor, com més va més gran és la presència de la dona en la vida social, més enllà de l’àmbit familiar en el qual, fins ara, s’havia mogut, gairebé, exclusivament. ¿Què en diu, d’aquesta evolució? ¿I quins són, al seu entendre, els trets generals que la dona ha d’assolir per complir la missió que li ha estat encomanada?

En primer terme em sembla oportú de no contraposar aquests dos àmbits que acabes d’esmentar. Igual que en la vida de l’home, per bé que amb matisos molt peculiars, la llar i la família sempre ocuparan un lloc central en la vida de la dona: és evident que la dedicació a les feines familiars suposa una gran funció humana i cristiana. Això, però, no exclou la possibilitat d’ocupar-se en altres labors professionals —la de la llar també ho és—, en qualsevol dels oficis i col·locacions nobles que hi ha en la societat, en què es viu. S’entén bé el que es vol manifestar en plantejar així el problema; però jo em penso que insistir en la contraposició sistemàtica —només canviant l’accent—, menaria fàcilment, des del punt de vista social, a una equivocació més gran que la que es tracta de corregir, perquè encara fóra més greu que la dona abandonés la labor amb els seus.

En el pla personal, tampoc no es pot afirmar d’una manera unilateral que la dona hagi d’atènyer la seva perfecció solament fora de la llar: com si el temps dedicat a la família fos un temps robat al desenrotllament i a la maduresa de la seva personalitat. La llar —sigui la que sigui, perquè la dona soltera també ha de tenir una llar— és un àmbit propici per al creixement de la personalitat. L’atenció que presti a la família serà per a la dona la seva més gran dignitat: tenint cura del marit i dels fills o bé, per parlar en termes més generals, mitjançant el seu treball per crear al seu entorn un ambient acollidor i formatiu, la dona compleix la part més insubstituïble de la seva missió i, com a conseqüència, és aquí on pot assolir la seva perfecció personal.

Com acabo de dir, això no s’oposa a la participació en altres aspectes de la vida social i àdhuc, posem per cas, de la vida política. També en aquests sectors, la dona pot aportar una valuosa contribució, com a persona, amb les peculiaritats de la seva condició femenina; i ho farà així en la mesura que estigui humanament i professionalment preparada. És clar que, tant la família com la societat, necessiten aquesta aportació especial, que no és pas de cap manera secundària.

Desenvolupament, maduresa, emancipació de la dona, no han pas de voler dir una pretensió d’igualtat —d’uniformitat— amb l’home, una imitació de la manera baronívola d’actuar: això no fóra una consecució, fóra una pèrdua per la dona, no perquè sigui més o menys que l’home, sinó perquè és diferent. En un pla essencial —que ha de tenir el seu reconeixement jurídic, tant en el dret civil com en l’eclesiàstic— sí que es pot parlar d’igualtat de drets, perquè la dona, exactament igual que l’home, té la dignitat de persona i de filla de Déu. Però és a partir d’aquesta igualtat fonamental que cadascú ha d’aconseguir el que li és propi; i en aquest pla, emancipació és tant com dir possibilitat real de desenrotllar plenament les pròpies virtualitats: les que té en la seva singularitat, i les que té com a dona. La igualtat davant el dret, la igualtat d’oportunitats davant la llei, no suprimeix sinó que pressuposa i promou aquesta diversitat, que és riquesa per a tothom.

La dona està cridada a dur a la família, a la societat civil, a l’Església, quelcom de característic, que li és propi, i que només ella pot donar: la seva delicada tendresa, la seva generositat incansable, el seu amor a les coses concretes, la seva agudesa d’enginy, la seva capacitat d’intuïció, la seva pietat pregona i senzilla, la seva tenacitat... La feminitat no és autèntica si no s’adona de la bellesa d’aquesta aportació insubstituïble i no la incorpora a la pròpia vida.

Per tal d’acomplir aquesta missió, la dona ha de desenvolupar la seva pròpia personalitat, sense deixar-se endur d’un esperit d’imitació ingenu que —en general— la situaria fàcilment en un pla d’inferioritat i deixaria inacomplides les seves possibilitats més originals. Si es forma bé, amb autonomia personal, amb autenticitat, realitzarà eficaçment la seva labor, la missió a la qual se sent cridada, sigui quina sigui: la seva vida i el seu treball seran realment constructius i fecunds, plens de sentit, tant si passa el dia dedicada al marit i als fills, com si havent renunciat al matrimoni per alguna raó noble, s’ha donat de ple a d’altres tasques. Cadascuna en el seu propi camí, essent fidel a la vocació humana i divina, pot assolir, i de fet assoleix, la plenitud de la personalitat femenina. No oblidem que santa Maria, Mare de Déu i Mare dels homes, és no solament un model, sinó una prova del valor transcendent que pot atènyer una vida en aparença sense relleu.


88

—En ocasions, tanmateix, la dona no està segura de trobar-se en el lloc que li pertoca i al qual és cridada. Moltes vegades, quan fa un treball fora de casa, pesa al seu damunt el reclam de la llar; i quan roman de ple dedicada a la família, se sent limitada en les seves possibilitats. ¿Què els diria, vostè, a les dones que experimenten aquestes contradiccions?

Aquest sentiment que és molt real prové amb freqüència, més que de limitacions efectives —que tots en tenim perquè som humans—, de la manca d’ideals ben determinats, capaços d’orientar tota una vida, o també d’una supèrbia inconscient: a vegades voldríem ésser els millors en qualsevol aspecte i en qualsevol nivell. I com que no és possible, s’origina un estat de desorientació i d’ansietat, o fins i tot de descoratjament i de tedi: no es pot estar per tot, no se sap què atendre i no s’atén eficaçment res. En aquesta situació, l’ànima resta exposada a l’enveja, és fàcil que la imaginació es desfermi i cerqui un refugi en la fantasia, la qual, bo i allunyant de la realitat, acaba adormint la voluntat. És allò que moltes vegades he anomenat la mística del tant de bo, feta de somnis vans i de falsos idealismes: tant de bo que no m’hagués casat! tant de bo que no tingués aquest ofici, tant de bo que tingués més salut, o més anys, o més temps!

El remei —costós com totes les coses que valen— està a cercar el veritable centre de la vida humana, allò que pot donar una jerarquia, un ordre i un sentit a tot: el tracte amb Déu, mitjançant una vida interior autèntica. Si vivint en Crist, tenim en Ell el nostre centre, descobrim el sentit de la missió que ens ha estat confiada, tenim un ideal humà que es fa diví, s’obren nous horitzons d’esperança a la nostra vida i pervenim a sacrificar de gust no tal o tal aspecte de la nostra activitat, sinó la vida sencera, i li donem així, paradoxalment, el seu acompliment més pregon.

El problema que em planteges en la dona no és extraordinari: amb unes altres peculiaritats, a molts homes els passa alguna vegada quelcom semblant. La rel sol ser la mateixa: manca d’un ideal pregon, que només es descobreix a la llum de Déu.

En tot cas, també cal posar en pràctica remeis petits, que semblen banals, però que no ho són: quan hi ha moltes coses per fer, cal establir un ordre: cal organitzar-se. Moltes dificultats provenen de la falta d’ordre, de l’absència d’aquest hàbit. Hi ha dones que fan mil coses, i totes bé, perquè s’han organitzat, perquè han imposat amb fortalesa un ordre a l’abundosa feina. Han sabut estar en cada moment per allò que havien de fer, sense atabalar-se, pensant què venia després, o què haurien pogut fer abans. D’altres, en canvi, una feinada les sobta, i sobtades així no fan res.

Certament, hi haurà sempre moltes dones que no tindran cap altra ocupació que fer anar endavant la llar. Jo us dic que aquesta és una gran ocupació, que val la pena. A través d’aquesta professió —perquè ho és, veritable i noble— influeixen positivament no sols sobre la família, sinó sobre gran nombre d’amics i de coneguts, sobre les persones amb qui es relacionen d’una manera o altra, complint una tasca molt més extensa a vegades que la d’altres professionals. I no diguem quan posen aquesta experiència i aquesta ciència al servei de cents de persones, en centres destinats a la formació de la dona, com els que dirigeixen les meves filles de l’Opus Dei, en tots els països del món. Llavors es converteixen en professores de la llar, amb més eficàcia educadora, diria jo, que molts catedràtics d’universitat.


89

—Perdoni que insisteixi en el mateix tema: per cartes que arriben a la redacció, sabem que algunes mares de família nombrosa es queixen de veure’s reduïdes al paper de dur fills al món, i senten una insatisfacció molt gran, en no poder dedicar la seva vida a d’altres camps: treball professional, accés a la cultura, projecció social... ¿Quins consells donaria vostè a aquestes persones?

Però, anem a veure: ¿què és la projecció social sinó lliurar-se als altres, amb un sentit de donació i de servei, i contribuir eficaçment al bé de tothom? La labor de la dona a casa seva no és solament en si mateixa una funció social, sinó que pot ser fàcilment la funció social de major projecció.

Imagineu que aquesta família sigui nombrosa: aleshores la labor de la mare és comparable —i en molts casos surt guanyant en la comparació— a la dels educadors i formadors professionals. Un professor aconsegueix, potser durant tota una vida, formar més o menys bé uns quants nois o noies. Una mare pot formar els seus fills en profunditat, en els aspectes més bàsics, i fer-ne a llur torn, uns altres formadors, de manera que es creï una cadena ininterrompuda de responsabilitat i de virtuts.

També en aquestes qüestions és fàcil deixar-se endur per criteris simplement quantitatius, i pensar: és preferible el treball d’un professor, que veu passar per les seves classes milers de persones, o el d’un escriptor, que s’adreça a milers de lectors. Bé, però, ¿quants en formen realment aquest professor i aquest escriptor? Una mare té cura de tres, cinc, deu o més fills; i d’ells, en pot fer una veritable obra d’art, una meravella d’educació, d’equilibri, de comprensió, de sentit cristià de la vida, de forma que siguin feliços i pervinguin a ser realment útils als altres.

D’altra banda, és natural que els fills i les filles ajudin a fer les feines de la casa: una mare que sàpiga preparar bé els seus fills pot aconseguir això, i disposar així d’oportunitats, de temps que —ben aprofitat— li permeti de conrear les seves aficions i talents personals i enriquir la seva cultura. Per fortuna, avui no manquen mitjans tècnics que, tal com sabeu molt bé, estalvien molta feina si es manegen convenientment i se’n treu tot el partit possible. En això, com en tot, són determinants les condicions personals: hi ha dones que tenen una màquina de rentar de l’últim model, i triguen més a rentar —fent-ho pitjor i tot— que quan ho feien a mà. Els instruments són útils només quan se’n sap fer ús.

Jo sé de moltes dones casades i amb bastants fills que menen molt bé la seva llar i troben temps, a més, per a col·laborar en altres feines apostòliques, com ho feia aquell matrimoni de la primitiva cristiandat: Aquila i Priscil·la. Ambdós treballaven a casa seva i en el seu ofici, i van ser, a més, uns esplèndids col·laboradors de Sant Pau: amb llur paraula i amb llur exemple van dur Apol·lo, que més endavant va ser un gran predicador de l’Església naixent, a la Fe de Jesucrist. Com ja he dit, una bona part de les limitacions es poden superar si es vol així veritablement, sense deixar de complir cap deure. En realitat, hi ha temps de fer moltes coses: de regir la llar amb sentit professional, de donar-se contínuament als altres, de millorar la pròpia cultura i d’enriquir la d’altres, i dur a terme tantes labors eficaces.


90

—Vostè va al·ludir a la presència de la dona en la vida pública, en la política. Actualment s’estan fent a Espanya passos importants en aquest sentit. ¿Quina és, al seu entendre, la tasca específica que ha de realitzar la dona en aquest terreny?

La presència de la dona en el conjunt social és un fenomen lògic i totalment positiu, part d’aquest altre fet més ampli al qual m’he referit abans. Una societat moderna, democràtica, ha de reconèixer a la dona el dret a prendre part activa en la vida política, i ha de crear les condicions favorables perquè totes aquelles que ho desitgin exerceixin aquest dret.

La dona que vol dedicar-se activament a la direcció dels afers públics, està obligada a preparar-se convenientment amb el fi que la seva actuació en la vida de la comunitat sigui responsable i positiva. Tot treball professional exigeix una formació prèvia, i després un esforç constant per millorar aquesta preparació i acomodar-la a les noves circumstàncies que hi concorrin. Aquesta exigència constitueix un deure particularíssim per aquells qui aspiren a ocupar llocs directius en la societat, ja que han d’estar cridats a un servei molt important també, del qual depèn el benestar de tothom.

Una dona amb la preparació adequada ha de tenir la possibilitat de trobar obert tot el camp de la vida pública, en tots els nivells. En aquest sentit no es poden assenyalar unes tasques específiques que només corresponguin a la dona. Tal com ja he dit abans, allò que en aquest terreny és específic no ve determinat tant per la feina o pel lloc com per la forma de realitzar aquesta funció, per raó dels matisos que la seva condició de dona trobarà per a la solució dels problemes amb què s’enfronti, i àdhuc pel descobriment i pel mateix plantejament d’aquests problemes.

En virtut dels dots naturals que li són propis, la dona pot enriquir molt la vida civil. Això salta a la vista si ens fixem en el vast camp de la legislació familiar o social. Les qualitats femenines asseguraran la millor garantia que hauran de ser respectats els autèntics valors humans i cristians, a l’hora de prendre mesures que afectin d’alguna manera la vida de la família, l’ambient educatiu, l’avenir dels joves.

Acabo d’esmentar la importància dels valors cristians en la solució dels problemes socials i familiars i vull subratllar aquí llur transcendència en tota la vida pública. Igual que l’home, quan la dona s’ha d’ocupar en una activitat política, la seva fe cristiana li confereix la responsabilitat de practicar un autèntic apostolat, és a dir, un servei cristià a tota la societat. No es tracta de representar oficialment o oficiosament l’Església en la vida pública, ni molt menys de servir-se de l’Església per la pròpia carrera personal o per interessos de partit. Al contrari, es tracta de formar amb llibertat les pròpies opinions, en tots aquests afers temporals en els cristians són lliures, i d’assumir la responsabilitat personal del seu pensament i de la seva actuació, essent sempre conseqüent amb la fe que es professa.


91

—En l’homilia que vostè va dir a Pamplona el proppassat octubre, durant la missa que va celebrar a l’ocasió de l’Assemblea dels Amics de la Universitat de Navarra, va parlar de l’amor humà amb paraules que ens han commogut. Moltes lectores ens han escrit comentant l’impacte que els va fer sentir-lo parlar així. ¿Ens podria dir quins són els valors més importants del matrimoni cristià?

Parlaré d’una cosa que conec bé, i que és experiència sacerdotal meva, ja de molts anys i en molts països. La major part dels socis de l’Opus Dei viuen en l’estat matrimonial i, per ells, l’amor humà i els deures conjugals són part de la vocació divina. Del matrimoni, l’Opus Dei n’ha fet un camí diví, una vocació, i això comporta moltes conseqüències que afecten la santificació personal i l’apostolat. Fa quasi quaranta anys que predico el sentit vocacional del matrimoni. Quins ulls més plens de llum que he vist més d’una vegada, quan —creient, ells i elles, incompatibles en la seva vida la donació d’un mateix a Déu i un amor humà noble i net— em sentien dir que el matrimoni és un camí diví aquí a la terra!

El matrimoni s’ha fet perquè els qui el contrauen s’hi santifiquin, i que santifiquin a través d’ell: per això els cònjuges tenen una gràcia especial, que confereix el sagrament instituït per Jesucrist. Aquell qui és cridat a l’estat matrimonial, hi troba —amb la gràcia de Déu— tot el que cal per a ser sant, per a identificar-se cada dia més amb Jesucrist, i per a dur envers el Senyor les persones amb les quals conviu.

Per això jo penso sempre amb esperança i amb afecte en les llars cristianes, en totes les famílies que han sorgit del sagrament del Matrimoni, que són testimonis lluminosos d’aquest gran misteri diví —sacramentum magnum!— (Ef 5, 32), sagrament gran, de la unió i de l’amor entre Crist i la seva Església. Hem de treballar per tal que aquestes cèl·lules cristianes de la societat neixin i es vagin fent amb afany de santedat, amb la consciència que el sagrament inicial —el Baptisme— ja confereix a tots els cristians una missió divina, que cadascú ha de complir en el seu propi camí.

Els esposos cristians han de ser conscients que són cridats a santificar-se tot santificant, que són cridats a ser apòstols, i que el seu primer apostolat és a la llar. Han de comprendre l’obra sobrenatural que implica la fundació d’una família, l’educació dels fills, la irradiació cristiana en la societat. D’aquesta consciència de la pròpia missió depenen en gran part l’eficàcia i l’èxit de la seva vida: la seva felicitat.

Però que no oblidin que el secret de la felicitat conjugal s’esdevé en les coses quotidianes, no en somnis. Està a trobar l’alegria amagada que dóna l’arribada a la llar; en el tracte tendre amb els fills; en el treball de cada dia, en el qual col·labora la família entera; en el bon humor davant les dificultats, que cal afrontar amb esportivitat; en l’aprofitament també de tots els avançaments que ens proporciona la civilització, per fer la casa agradable, la vida més planera, la formació més eficaç.

Jo dic constantment a aquells qui han estat cridats per Déu a formar una llar, que s’estimin sempre, que s’estimin amb l’amor il·lusionat que es tenien quan eren promesos. Té un pobre concepte del matrimoni —que és un sagrament, un ideal i una vocació—, aquell qui pensa que l’amor s’acaba quan comencen les penes i els contratemps, que la vida porta sempre amb si mateixa. És llavors quan l’afecte es referma. Les torrentades de les penes i de les contrarietats no són capaces d’ofegar el veritable amor: uneix més el sacrifici generosament compartit. Com diu l’Escriptura, aquae multae —les moltes dificultats, físiques i morals— non potuerunt extinguere caritatem (Cant 8, 7), no podran apagar l’afecte.


92

—Sabem que aquesta doctrina seva del matrimoni com a camí de santedat no és cosa nova en la seva predicació. Ja des del 1934, quan va escriure «Consideracions espirituals», vostè insistia que calia veure el matrimoni com una vocació. Però en aquest llibre, i més tard en «Camí», vostè també va escriure que el matrimoni és per a la classe de tropa i no per a l’estat major de Crist. ¿Ens podria explicar com es concilien aquests dos aspectes?

En l’esperit i en la vida de l’Opus Dei no hi ha hagut mai cap impediment per conciliar aquests dos aspectes. Fora d’això, convé recordar que la major excel·lència del celibat —per raons espirituals— no és una opinió teològica meva, sinó doctrina de fe en l’Església.

Quan jo escrivia aquelles frases, cap allà els anys trenta, en l’ambient catòlic —en la vida pastoral concreta— es tendia a promoure la recerca de la perfecció cristiana entre el jovent fent-li apreciar solament el valor sobrenatural de la virginitat, deixant a l’ombra el valor del matrimoni cristià com un altre camí de santedat.

Normalment, en els centres d’ensenyament, no s’acostumava a formar el jovent de manera que apreciés com cal la dignitat del matrimoni. Encara ara és freqüent de veure que, en els exercicis espirituals que solen donar als alumnes quan cursen els últims estudis secundaris, se’ls ofereixen més elements per a considerar llur possible vocació religiosa que no pas llur també possible orientació al matrimoni. I no manquen —bé que són menys cada vegada— els qui desestimen la vida conjugal, fent-la aparèixer als joves com una cosa que l’Església simplement tolera, com si la formació d’una llar no permetés d’aspirar seriosament a la santedat.

En l’Opus Dei hem procedit sempre d’una manera, i —deixant molt clara la raó d’ésser i l’excel·lència del celibat apostòlic— hem assenyalat el matrimoni com un camí diví en la terra.

A mi no m’espanta l’amor humà, l’amor sant dels meus pares, del qual es va valer el Senyor per donar-me la vida. Aquest amor jo el beneeixo amb totes dues mans. Els cònjuges són els ministres i la matèria mateixa del sagrament del Matrimoni, com el pa i el vi són la matèria de l’Eucaristia. Per això m’agraden totes les cançons de l’amor límpid dels homes, que per mi són cobles d’amor humà en diví. I, ensems, sempre dic que els qui segueixen el camí vocacional del celibat apostòlic, no són vells fadrins o concos que no entenen o no avaluen l’amor; al contrari, les seves vides s’expliquen per la realitat d’aquest Amor diví —m’agrada d’escriure’l amb majúscula— que és l’essència mateixa de tota vocació cristiana.

No hi ha cap contradicció entre tenir aquesta estima envers la vocació matrimonial i entendre la més gran excel·lència de la vocació al celibat propter regnum coelorum (Mt 19,12), pel regne dels cels. Jo estic convençut que qualsevol cristià entén perfectament com són de compatibles aquestes dues coses, si fa per conèixer, acceptar i amar l’ensenyança de l’Església; i si procura també conèixer, acceptar i amar la seva pròpia vocació personal. És a dir, si té fe i viu de fe.

Quan jo escrivia que el matrimoni és per a la classe de tropa, no feia més que descriure allò que sempre ha passat en l’Església. Ja sabeu que els bisbes —que formen el Col·legi Episcopal que té com a cap el Papa, i governen amb ell tota l’Església— són elegits entre els qui viuen el celibat: igual que en les Esglésies orientals, on s’admeten els preveres casats. A més, és fàcil d’entendre i de comprovar que els celibataris tenen de fet una llibertat més gran de cor i de moviment, per dedicar-se a dirigir i sostenir amb estabilitat empreses apostòliques, també en l’apostolat seglar. Això no vol dir que els altres seglars no puguin fer o no facin de fet un apostolat esplèndid i de primera importància: vol dir solament que hi ha diversitat de funcions i diverses dedicacions en llocs de responsabilitat així mateix diversa.

En un exèrcit —i sols això volia expressar la comparança— la tropa és tan necessària com l’estat major, i àdhuc pot ésser més heroica i merèixer més glòria. En definitiva: que hi ha diverses feines, totes importants i dignes. El que interessa, sobretot, és la correspondència de cadascú a la pròpia vocació: per cadascú, allò més perfecte és —només i sempre— fer la voluntat de Déu.

Per això, un cristià que s’esforça a santificar-se en l’estat matrimonial, i és conscient de la grandesa de la pròpia vocació, sent una especial veneració i un afecte pregon envers els qui són cridats al celibat apostòlic; i quan algun dels seus fills, per la gràcia del Senyor, emprèn aquest camí, s’alegra sincerament. I pervé a amar encara més la seva pròpia vocació matrimonial, que li ha permès d’oferir a Jesucrist —el gran Amor de tots, solters o casats— els fruits de l’amor humà.


93

—Molts matrimonis es veuen desorientats respecte al tema del nombre de fills, pels consells que reben, àdhuc d’alguns sacerdots. ¿Què aconsellaria vostè als matrimonis, davant tanta confusió?

Aquells qui d’aquesta manera confonen les consciències obliden que la vida és sagrada, i es fan mereixedors dels durs retrets del Senyor contra els cecs que guien d’altres, contra els qui no volen entrar en el Regne del cel i tampoc no hi deixen entrar els altres. No jutjo les seves intencions, i fins i tot estic segur que molts donen tals consells guiats per la compassió i pel desig de solucionar situacions difícils: però no puc ocultar que em causa una pena profunda aquesta labor destructora —en molts casos diabòlica— dels qui no sols no donen bona doctrina, sinó que la corrompen.

No oblidin els esposos, en sentir consells i recomanacions sobre aquesta matèria, que el que es tracta és de conèixer allò que Déu vol. Quan hi ha sinceritat —rectitud— i la mínima formació cristiana, la consciència sap descobrir la voluntat de Déu, en això com en totes les altres coses. Perquè pot donar-se el cas que es vagi buscant un consell que afavoreixi el propi egoisme, que emmudeixi justament amb la seva presumpta autoritat el clamor de la pròpia ànima; i que fins i tot es vagi canviant de conseller fins a trobar el més benèvol. Entre altres coses, aquesta és una actitud farisaica indigna d’un fill de Déu.

El consell d’un altre cristià i especialment —en qüestions morals o de fe— el consell del sacerdot, és un ajut poderós per a reconèixer allò que Déu ens demana en una circumstància determinada; però el consell no elimina la responsabilitat personal: som nosaltres, cadascun de nosaltres, els qui a la fi hem de decidir, i haurem de donar compte a Déu personalment de les nostres decisions.

Per damunt dels consells privats hi ha la llei de Déu, continguda en la Sagrada Escriptura, i que el Magisteri de l’Església —assistida per l’Esperit Sant— custodia i proposa. Quan els consells particulars contradiuen la Paraula de Déu tal com el Magisteri ens l’ensenya, cal apartar-se amb decisió d’aquells parers erronis. Aquell qui obra amb aquesta rectitud, Déu l’ajudarà amb la seva gràcia, inspirant-li el que ha de fer, i quan li sigui necessari farà que trobi un sacerdot que sàpiga conduir la seva ànima per camins rectes i clars, encara que més d’una vegada resultin difícils.

La tasca de direcció espiritual s’ha d’orientar sense dedicar-se a fabricar criatures que estiguin mancades de judici propi i que es limitin a executar materialment allò que un altre els diu; al contrari, la direcció espiritual ha de tendir a formar persones de criteri. I el criteri suposa maduresa, fermesa de conviccions, coneixement suficient de la doctrina, delicadesa d’esperit, educació de la voluntat.

És important que els esposos adquireixin un sentit clar de la dignitat de la seva vocació, que sàpiguen que han estat cridats per Déu a arribar a l’amor diví també a través de l’amor humà; que han estat elegits, des de l’eternitat, per cooperar amb el poder creador de Déu en la procreació i després en l’educació dels fills; que el Senyor els demana que facin, de la llar i de la vida familiar entera, un testimoni de totes les virtuts cristianes.

El matrimoni —mai no em cansaré de repetir-ho— és un camí diví, gran i meravellós i, com tot el que és diví en nosaltres, té manifestacions concretes de correspondència a la gràcia, de generositat, de donació, de servei. L’egoisme, en qualsevol de les seves formes, s’oposa a aquest amor de Déu que ha d’imperar en la nostra vida. Aquest és un punt fonamental, que cal tenir molt present, a propòsit del matrimoni i del nombre de fills.


94

—Hi ha dones que tenint ja bastants fills, no gosen comunicar als seus parents i amics l’arribada d’un altre. Temen les crítiques dels qui pensen que ja que existeix la píndola, això de la família nombrosa és un endarreriment. En les circumstàncies actuals pot resultar difícil, evidentment, tirar endavant una família amb molts fills. ¿Què ens diria sobre això?

Beneeixo els pares que en rebre amb alegria la missió que Déu els encomana, tenen molts fills. I jo invito els matrimonis a no obstruir les deus de la vida, a tenir sentit sobrenatural i valentia per empènyer endavant una família nombrosa, si Déu els l’envia.

En lloar la família nombrosa, no vull pas dir la que és conseqüència de relacions merament fisiològiques; sinó la que és fruit d’exercitar les virtuts cristianes, la que té un alt sentit de la dignitat de la persona, la que sap que donar fills a Déu no solament consisteix a engendrar-los a la vida natural, sinó que exigeix també tota una llarga tasca d’educació: donar-los la vida és la primera cosa, però no ho és tot.

Pot haver-hi casos concrets en els quals la voluntat de Déu —manifestada pels mitjans ordinaris— sigui precisament que una família sigui petita. Però les teories que de la limitació dels naixements, en fan un ideal o bé un deure universal o simplement general, són criminals, anticristianes i infrahumanes.

Fóra adulterar i pervertir la doctrina cristiana, voler recolzar-se en un pretès esperit postconciliar per anar en contra de la família nombrosa. El Concili Vaticà II ha proclamat que entre els cònjuges que compleixen la missió que Déu els ha confiat, són molt especialment dignes d’esment aquells qui, de comú acord ben ponderat, accepten amb magnanimitat una prole més nombrosa per educar-la dignament (Const. Past. Gaudium et spes, n. 50). I Pau VI, en una altra al·locució pronunciada el 12 de febrer de 1966, comentava: que el Concili Vaticà II, recentment terminat, difongui en els esposos cristians esperit de generositat per dilatar el nou Poble de Déu... Recordin sempre que aquesta dilatació del Regne de Déu i les possibilitats de penetració de l’Església en la humanitat per dur la salvació, l’eternal i la terrenal, estan també confiades a la seva generositat.

No és el nombre en si mateix el que és decisiu: tenir molts fills o tenir-ne pocs no és prou perquè una família sigui més o menys cristiana. L’important és la rectitud amb què es viu la vida matrimonial. El veritable amor mutu transcendeix la comunitat de marit i muller, i s’estén als seus fruits naturals: els fills. L’egoisme, al contrari, acaba rebaixant aquest amor a la simple satisfacció de l’instint i destrueix la relació que uneix pares i fills. Difícilment hi haurà qui se senti bon fill —veritable fill— dels seus pares, si pot pensar que ha vingut al món contra llur voluntat: que no ha nascut d’un amor net, sinó d’una imprevisió o d’un error de càlcul.

Deia que el nombre de fills en si mateix no és determinant. Amb tot, jo veig clarament que els atacs a les famílies nombroses provenen de manca de fe: són producte d’un ambient social incapaç de comprendre la generositat, que pretén d’encobrir l’egoisme i certes pràctiques inconfessables amb motius aparentment altruistes. Es dóna la paradoxa que els països on es fa més propaganda del control de la natalitat —i des d’on s’imposa la pràctica a d’altres països— són justament els que han assolit un nivell de vida més alt. Tal vegada hom podria considerar seriosament els seus arguments de caràcter econòmic i social, quan aquests mateixos arguments els moguessin a renunciar a una part dels béns opulents de què gaudeixen, en favor d’aquestes altres persones necessitades. Mentrestant és difícil no pensar que, en realitat, el que determina aquestes argumentacions és l’hedonisme i una ambició de domini polític, de neocolonialisme demogràfic.

No ignoro els grans problemes que afligeixen la humanitat, ni les dificultats concretes amb què pot ensopegar una família determinada: hi penso amb freqüència i se m’omple de pietat el cor de pare que, com a cristià i com a sacerdot, estic obligat a tenir. Però no és lícit buscar la solució per aquests camins.


95

Jo no entenc com hi ha catòlics —i molt menys sacerdots— que des de fa molts anys, amb tranquil·litat de consciència, aconsellen l’ús de la píndola per evitar la concepció: perquè no es poden desconèixer, amb trista desimboltura, les ensenyances pontifícies. Ni han d’al·legar tampoc —com ho fan, amb increïble lleugeresa— que el Papa, quan no parla ex cathedra, és un simple doctor privat subjecte a l’error. Ja suposa una arrogància desmesurada el fet de jutjar que el Papa s’equivoca, i que ells no.

Però obliden, a més, que el Romà Pontífex no és solament doctor —infal·lible, quan ho diu expressament—, sinó que ultra això és el Suprem Legislador. I en aquest cas, allò que l’actual Pontífex Pau VI ha disposat d’una manera inequívoca, és que s’han de seguir obligatòriament en aquest assumpte tan delicat —perquè resten en peu— totes les disposicions del Sant Pontífex Pius XII, de venerada memòria: i que Pius XII només va permetre alguns procediments naturals —no la píndola— per evitar la concepció en casos aïllats i difícils. Aconsellar el contrari és, doncs, una desobediència greu al Sant Pare, en matèria greu.

Podria escriure un llibre molt gruixut sobre les conseqüències desgraciades que porta, en tots els ordres, l’ús d’aquests o d’altres mitjans contra la concepció: destrucció de l’amor conjugal —el marit i la muller no es miren com a esposos, es miren com a còmplices—, infelicitat, infidelitats, desequilibris espirituals i mentals, mals incomptables per als fills, pèrdua de la pau del matrimoni... Però no crec que sigui necessari: més m’estimo limitar-me a obeir el Papa. Si alguna vegada el Summe Pontífex decidia que l’ús d’una medicina determinada, per tal d’evitar la concepció, és lícita, jo m’acomodaria a tot el que digués el Sant Pare: i, atenint-me a les normes pontifícies i a les de la teologia moral, examinant en cada cas els evidents perills que acabo d’al·ludir, donaria a cadascú, en consciència, el meu consell.

I sempre tindria en compte que aquest món nostre d’avui, el salvaran no els qui pretenen narcotitzar la vida de l’esperit i reduir-ho tot a qüestions econòmiques o de benestar material, sinó els qui saben que la norma moral està en funció de l’etern destí de l’home: aquells qui tenen fe en Déu i fan front generosament a les exigències d’aquesta fe, difonent entre aquells qui els volten un sentit transcendent de la nostra vida en la terra.

És aquesta certesa la que ha de dur, no a fomentar l’evasió, sinó a procurar amb eficàcia que tothom tingui els mitjans materials convenients, que hi hagi feina per a tots, que ningú no es trobi injustament limitat en la seva vida familiar i social.


96

—La infecunditat matrimonial —en allò que pot suposar de frustració— a vegades és font de desavinences i d’incomprensions. ¿Quin és, al seu judici, el sentit que han de donar al seu matrimoni els esposos cristians que no tinguin descendència?

En primer lloc els diré que no han de donar-se per vençuts amb massa facilitat: abans cal demanar a Déu que els concedeixi descendència, que els beneeixi —si és la seva Voluntat— com va beneir els Patriarques de l’Antic Testament; i després és convenient d’anar a un bon metge, elles i ells. Si malgrat tot, el Senyor no els dóna fills, no han de veure en això cap frustració: han d’estar contents, descobrint en aquest mateix fet la Voluntat de Déu envers ells. Moltes vegades, el Senyor no dóna fills perquè demana més. Demana el mateix esforç i la mateixa delicada donació en ajut del proïsme, sense el net goig humà d’haver tingut fills: no hi ha motiu, doncs, per a sentir-se fracassats ni per a donar lloc a la tristor.

Si els esposos tenen vida interior, comprendran que Déu els apressa, empenyent-los a fer de la seva vida un servei cristià i generós, un apostolat diferent del que farien amb els seus fills, però igualment meravellós.

Que mirin al seu voltant, i de seguida descobriran persones que necessiten ajuda, caritat i afecte. Hi ha, a més, moltes labors apostòliques on poden treballar. I si hi saben posar el cor, si saben donar-se generosament als altres, oblidant-se de si mateixos, tindran una fecunditat esplèndida, una paternitat espiritual que omplirà la seva ànima de veritable pau.

Les solucions concretes poden ser diferents en cada cas, però en el fons totes es redueixen a ocupar-se dels altres amb afany de servei, amb amor. Déu premia sempre els qui tenen la generosa humilitat de no pensar en si mateixos, donant a llurs ànimes una pregona alegria.


97

—Hi ha matrimonis en els quals la dona —per les raons que sigui— es troba separada del marit, en situacions degradants i insostenibles. En aquests casos, els és difícil d’acceptar la indissolubilitat del vincle matrimonial. Aquestes dones, separades del marit, lamenten que se’ls negui la possibilitat de construir una nova llar. ¿Quina fóra la seva resposta davant aquestes situacions?

Jo diria a aquestes dones, bo i comprenent el seu sofriment, que en aquesta situació, també hi poden veure la Voluntat de Déu que no és mai cruel, perquè Déu és Pare amorós. És possible que durant un temps la situació sigui especialment difícil, però si acuden al Senyor i a la seva beneïda Mare, no els mancarà l’ajuda de la gràcia.

La indissolubilitat del matrimoni no és un caprici de l’Església, i ni tan sols una simple llei positiva eclesiàstica: és llei natural, de dret diví, i respon perfectament a la nostra naturalesa i a l’ordre sobrenatural de la gràcia. Per això, en la immensa majoria dels casos, resulta condició indispensable de felicitat per als cònjuges, de seguretat també espiritual per als fills. I sempre —fins i tot en aquests casos dolorosos de què parlem— l’acceptació rendida de la Voluntat de Déu porta en si mateixa una profunda satisfacció, que res no pot substituir. No és com un recurs, com un consol: és l’essència de la vida cristiana.

Si aquestes dones ja tenen fills al seu càrrec, han de veure en això una exigència contínua de donació amorosa, maternal, llavors molt particularment necessària, per tal de suplir en aquestes ànimes les deficiències d’una llar dividida. I han d’entendre generosament que aquesta indissolubilitat, que per a elles suposa sacrifici, és en la major part de les famílies una defensa de la seva integritat, quelcom que ennobleix l’amor dels esposos i impedeix la desemparança dels fills.

Aquest astorament davant la duresa aparent del precepte cristià de la indissolubilitat, no és nou: els Apòstols ja se’n van estranyar quan Jesús ho va confirmar. Pot semblar una càrrega, un jou: però Crist mateix ha dit que el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera.

D’altra banda, reconeixent i tot la inevitable duresa de bastants situacions —que en no pocs casos s’haurien pogut i s’haurien hagut d’evitar—, cal no dramatitzar massa. La vida d’una dona en aquestes condicions, ¿és realment més dura que la d’una altra dona maltractada, o que la de qui pateix algun dels altres grans sofriments físics o morals que l’existència duu en si mateixa?

Allò que veritablement fa desgraciada una persona —i àdhuc una societat entera— és aquesta recerca ansiosa de benestar, l’intent incondicionat d’eliminar tot allò que contraria. La vida presenta mil facetes, situacions diversíssimes, les unes aspres, fàcils tal vegada en aparença les altres. Cadascuna d’elles comporta la seva pròpia gràcia, és una crida original de Déu: una ocasió inèdita de treballar, de donar el testimoniatge diví de la caritat. A aquell qui senti l’ofec d’una situació difícil, jo l’aconsellaria que també procurés oblidar-se una mica dels propis problemes, per preocupar-se dels problemes d'altri: si ho fa així, tindrà més pau i, sobretot, se santificarà.


98

—Un dels béns fonamentals de la família està en gaudir d’una pau familiar estable. Amb tot no és rar, per desgràcia, que per motius de caràcter polític o social, una família es trobi dividida. ¿Com creu vostè que aquests conflictes es poden superar?

La meva resposta no pot ser més que una: conviure, comprendre, disculpar. El fet que algú pensi de manera diferent que jo —especialment quan es tracta de coses que són objecte de la llibertat d’opinió— no justifica de cap manera una actitud d’enemistat personal, ni tan sols de fredor o d’indiferència. La meva fe cristiana em diu que la caritat s’ha de viure amb tothom, també amb els qui no tenen la gràcia de creure en Jesucrist. Afigureu-vos si s’ha de viure la caritat quan, units per una mateixa sang i una mateixa fe, hi ha divergències en coses opinables! És més, com que en aquestes qüestions ningú no pot pretendre d’estar en possessió de la veritat absoluta, el tracte mutu, ple d’afecte, és un mitjà concret d’aprendre dels altres allò que ens poden ensenyar; i també perquè els altres aprenguin, si ho volen, allò que cadascun dels qui amb ell conviuen també li poden ensenyar, que sempre és alguna cosa.

No és cristià, ni tan sols humà, que una família es divideixi per aquestes qüestions. Quan s’entén a fons el valor de la llibertat, quan s’ama apassionadament aquest do diví de l’ànima, s’ama el pluralisme que la llibertat duu en si mateixa.

Posaré l’exemple del que es viu a l’Opus Dei, que és una gran família de persones unides pel mateix fi espiritual. En allò que no és de fe, cadascú pensa i actua com vol, amb la més completa llibertat i responsabilitat personal. I el pluralisme que lògicament i sociològica es deriva d’aquest fet no constitueix, per l’Obra, cap problema: encara més, aquest pluralisme és una manifestació de bon esperit. Justament perquè el pluralisme no és temut, sinó estimat com a legítima conseqüència de la llibertat personal, les diverses opinions dels socis no impedeixen en l’Opus Dei la màxima caritat en el tracte, la mútua comprensió. Llibertat i caritat: sempre parlem del mateix. I és que són condicions essencials: viure amb la llibertat que Jesucrist ens va guanyar, i viure la caritat que Ell ens va donar com a manament nou.


99

—Vostè acaba de parlar de la unitat familiar com d’un gran valor. Això pot donar peu a la meva pregunta següent: ¿com és que l’Opus Dei no organitza activitats de formació espiritual on participin conjuntament marit i muller?

En això, com en tantes altres coses, els cristians tenim la possibilitat d’escollir entre solucions diverses, d’acord amb les pròpies preferències o opinions, sense que ningú no pugui pretendre d’imposar-nos un sistema únic. Cal fugir, com de la pesta, d’aquestes maneres de plantejar la pastoral, i, en general, l’apostolat, que no semblen altra cosa que una nova edició, corregida i augmentada, del partit únic en la vida religiosa.

Ja sé que hi ha grups catòlics que organitzen recessos espirituals i altres activitats formatives per a matrimonis. Em sembla perfectament bé que, en ús de la seva llibertat, facin el que creguin oportú; i també que acudin a aquestes activitats aquells qui hi troben un mitjà que els ajuda a viure millor la seva vocació cristiana. Considero, però, que no és aquesta l’única possibilitat, i tampoc no és evident que sigui la millor.

Hi ha facetes de la vida eclesial que els matrimonis, i àdhuc tota la família, poden i a vegades han de viure junts, com és la participació en el sacrifici eucarístic i en altres actes de culte. Amb tot, jo crec que determinades activitats de formació espiritual són més eficaces si el marit i la muller hi van separadament. D’una banda, se subratlla així el caràcter fonamentalment personal de la pròpia santificació, de la lluita ascètica, de la unió amb Déu, que després reverteix en els altres, però on la consciència de cadascú no pot ser substituïda. D’altra banda, així és més fàcil acomodar la formació a les exigències i a les necessitats personals de cadascú, fins i tot a la seva pròpia psicologia. Això no vol dir que en aquestes activitats es prescindeixi de l’estat matrimonial dels assistents: res no és més llunyà de l’esperit de l’Opus Dei.

Ja fa quaranta anys que vaig dient, de paraula i per escrit, que cada home, cada dona, ha de santificar-se en la seva vida ordinària, en les condicions concretes de la seva existència quotidiana; que els esposos, per tant, s’han de santificar vivint perfectament les obligacions familiars. En els recessos espirituals i en altres mitjans de formació que organitza l’Opus Dei, i als quals assisteixen persones casades, hom procura sempre que els esposos cobrin consciència de la dignitat de la seva vocació matrimonial i que, amb l’ajuda de Déu, es preparin a viure-la millor.

En molts aspectes, les exigències i les manifestacions pràctiques de l’amor conjugal són distintes per l’home i per la dona. Amb mitjans de formació específics, se’ls pot ajudar eficaçment a descobrir-los en la realitat de la seva vida. De manera que aquesta separació durant unes hores o uns dies els fa estar més units i estimar-se més i millor tot el que resta de temps: amb un amor, ple també de respecte.

Torno a dir que en això no pretenem tampoc que la nostra manera d’actuar sigui l’única bona, o bé que l’hagi d’adoptar tot el món. Només em sembla que dóna molt bons resultats, i que hi ha raons sòlides —ultra una llarga experiència— per fer-ho així, però jo no ataco l’opinió contrària.

A més, he de dir que si en l’Opus Dei seguim aquest criteri per a unes determinades iniciatives de formació espiritual, amb tot, en un altre gènere d’activitats variadíssim, els matrimonis com a tals hi participen i col·laboren. Per exemple, penso en la labor que es fa amb els pares dels alumnes en col·legis dirigits per membres de l’Opus Dei; en les reunions, conferències, tríduums, etc., dedicats especialment als pares d’estudiants que viuen en Residències dirigides per l’Obra.

Com pots veure, quan per la naturalesa de l’activitat cal la presència del matrimoni, són marit i muller els qui participen en aquestes tasques. Aquesta mena de reunions i d’iniciatives és, però, diferent de les que van directament encaminades a la formació espiritual personal.


100

—Continuant amb la vida familiar, jo voldria ara centrar la meva pregunta en l’educació dels fills, i en les relacions entre pares i fills. El canvi de la situació familiar en els nostres dies fa que algunes vegades l’entesa mútua no sigui fàcil, i porta àdhuc a la incomprensió, donant-se allò que se’n diu el conflicte entre generacions. Com es pot superar, això?

El problema és vell, per bé que ara es pot plantejar potser més sovint o d’una forma més aguda, per la ràpida evolució que caracteritza la societat actual. És perfectament comprensible i natural que els joves i els grans vegin les coses d’una manera diferent: sempre ha estat així. El que sorprendria és que un adolescent pensés de la mateixa manera que una persona madura. Tots hem sentit moviments de rebel·lia envers els nostres grans, quan començàvem a formar amb autonomia el nostre criteri; i tots també, en el transcurs dels anys, hem comprés que els nostres pares tenien raó en moltes coses que eren el fruit de la seva experiència i del seu amor. És per això que correspon en primer terme als pares —que ja han passat aquest moment crític— facilitar l’enteniment, amb flexibilitat, amb esperit jovial, evitant amb amor intel·ligent aquests possibles conflictes.

Jo aconsello sempre als pares que procurin fer-se amics dels seus fills. Es pot harmonitzar perfectament l’autoritat paternal, que la mateixa educació requereix, amb un sentiment d’amistat que exigeix posar-se d’alguna manera al mateix nivell que els fills. Els nois, fins i tot els que semblen més díscols i esquerps, desitgen sempre aquest acostament, aquesta fraternitat amb els pares. La clau sol estar en la confiança: que els pares sàpiguen educar en un clima de familiaritat, que no facin mai la impressió que desconfien, que donin llibertat i que ensenyin a administrar-la amb responsabilitat personal. És preferible que algun cop es deixin enganyar: la confiança que es posa en els fills fa que ells mateixos s’avergonyeixin d’haver-ne abusat, i que es corregeixin; en canvi, si no tenen llibertat, si veuen que no se’ls té confiança, se sentiran moguts a enganyar-nos sempre.

Aquesta amistat de què parlo, aquest saber posar-se al nivell dels fills, facilitant-los que parlin confiadament dels seus petits problemes, fa possible una cosa que em sembla d’una gran importància: que siguin els pares els qui facin conèixer als seus fills l’origen de la vida, d’una manera gradual, acomodant-se a la seva mentalitat i a la seva capacitat de comprendre, anticipant-se lleugerament a la seva natural curiositat; cal evitar que envoltin de malícia aquesta matèria, que aprenguin quelcom —que en si mateix és noble i sant— d’una mala confidència d’un amic o una amiga. Això mateix ja sol ser un pas molt important en aquest afermament de l’amistat entre pares i fills, que impedint d’aquesta manera una separació en el mateix despertar de la vida moral.

D’altra banda, els pares han de procurar així mateix mantenir el cor jove perquè els sigui més fàcil rebre amb simpatia les aspiracions nobles i àdhuc les extravagàncies dels nois. La vida canvia, i hi ha moltes coses noves que potser no ens agraden —fins i tot és possible que no siguin objectivament millors que altres d’abans—, però que no són dolentes: són, simplement, unes altres formes de viure, sense més transcendència. En no poques ocasions, els conflictes es presenten perquè es dóna importància a petiteses que se superen amb una mica de perspectiva i de sentit de l’humor.


101

Però no tot depèn dels pares. Els fills també hi han de posar una mica de la seva part. La joventut sempre ha tingut una gran capacitat d’entusiasme per totes les coses grans, pels ideals enlairats, per tot allò que és autèntic. Convé ajudar-los que comprenguin la senzilla bellesa —potser molt callada, sempre revestida de naturalitat— que hi ha en la vida dels seus pares; que s’adonin, sense fer-ho pesar, del sacrifici que han fet per ells, de la seva abnegació —molts cops heroica— per tirar endavant la família. I que aprenguin també els fills a no dramatitzar, a no fer el paper d’incompresos; que no oblidin que sempre estaran en deute amb els seus pares, i que la seva correspondència —mai no podran pagar el que deuen— ha de ser feta de veneració, d’afecte agraït, filial.

Siguem sincers: la cosa normal és la família unida. Hi ha friccions, diferències... Però això són coses corrents, que fins un cert punt contribueixen i tot a posar la seva sal als nostres dies. Són insignificances, que el temps sempre supera: després queda solament allò que és estable, que és l’amor, un amor veritable —fet de sacrifici— i mai no fingit, que mena a preocupar-se els uns dels altres, a endevinar un petit problema i la seva solució més delicada. I perquè tot això és normal, la immensa majoria de la gent m’ha entès molt bé quan m’ha sentit anomenar —ja fa que ho dic des dels anys vint— dolcíssim precepte el quart manament del Decàleg.


102

—Potser com a reacció a una educació religiosa coactiva, reduïda a vegades a unes quantes pràctiques rutinàries i afectades, una part del jovent d’avui prescindeix de la pietat cristiana gairebé del tot, perquè la interpreta com beateria. ¿Quina és, al seu parer, la solució d’aquest problema?

La solució és aquella que la pregunta ja duu implícita: ensenyar —primer amb l’exemple, i després amb al paraula— en què consisteix la veritable pietat. La beateria no és més que una trista caricatura pseudo-espiritual, fruit generalment de la manca de doctrina i també d’una certa deformació en l’aspecte humà: és lògic que repugni a aquells qui amen les coses autèntiques i sinceres.

He vist amb alegria com arrela en el jovent —en el d’avui com el de fa quaranta anys— la pietat cristiana, quan la contemplen feta vida sincera;

— quan entenen que fer oració és parlar amb el Senyor com es parla amb un pare, amb un amic; sense anonimat, amb un tracte personal, en una conversa de tu a tu;

— quan hom procura que ressonin en les seves ànimes aquelles paraules de Jesucrist, que són una invitació a l’encontre confiat: vos autem dixi amicos (Jo 15, 15), us he dit amics;

— quan hom fa una crida forta a la seva fe, perquè vegin que el Senyor és el mateix ahir i avui i sempre (He 13, 8).

D’altra banda és molt necessari que vegin que aquesta pietat ingènua i cordial demana també l’exercici de les virtuts humanes, i que no pot reduir-se a uns quants actes de devoció setmanals o diaris: que ha de penetrar la vida entera, que ha de donar sentit al treball, al descans, a l’amistat, a la diversió, a tot. No podem ser fills de Déu només a estones, encara que hi hagi alguns moments especialment dedicats a considerar-ho, a penetrar-nos d’aquest sentit de la nostra filiació divina, que és el moll de la pietat.

Abans he dit que tot això el jovent ho entén bé. I ara afegeixo que qui mira de viure-ho se sent sempre jove. El cristià, encara que sigui un vell de vuitanta anys, en viure en unió amb Jesucrist, pot assaborir amb tota veritat les paraules que es diuen al peu de l’altar: entraré a l’altar de Déu, del Déu que dóna alegria a la meva joventut (Ps 42, 4).


103

—Aleshores, ¿li sembla important educar els nois, des de petits, en la vida de pietat? ¿Creu vostè que en la família s’han de fer alguns actes de pietat?

Considero que és precisament el camí millor per a donar una formació cristiana autèntica als fills. La Sagrada Escriptura ens parla d’aquelles famílies dels primers cristians —l’Església domèstica, diu sant Pau (1 C 16, 19)—, a les quals la llum de l’Evangeli donava un nou impuls i una nova vida.

En tots els ambients cristians se sap, per experiència, els bons resultats que dóna aquesta iniciació natural i sobrenatural a la vida de pietat, feta a l’escalf de la llar. El nen aprèn a posar el Senyor en la línia dels afectes primers i més fonamentals; aprèn a fer-se amb Déu com a Pare i amb la Verge com a Mare; aprèn a pregar, seguint l’exemple dels pares. Quan això s’entén, es veu la gran tasca apostòlica que els pares poden dur a terme, i com estan obligats a ser sincerament pietosos per poder transmetre —més que no pas ensenyar— aquesta pietat als fills.

Els mitjans? Hi ha pràctiques de pietat —poques, breus i habituals— que s’han viscut sempre en les famílies cristianes, i jo entenc que són meravelloses: la benedicció de la taula, el rés del rosari tots plegats —per bé que no manca, en aquests temps, qui ataca aquesta solidíssima devoció mariana—, les oracions personals, en llevar-se i en ficar-se al llit. Podrà tractar-se de costums diversos, segons els indrets; però penso que sempre cal fomentar algun acte de pietat, que els membres de la família faran plegats, amb senzillesa i naturalitat, sense beateries.

És així que aconseguirem que Déu no sigui considerat com un estrany, a qui es va a veure un cop a la setmana, diumenge, a l’església; que Déu sigui vist i tractat com és en realitat: també enmig de la llar, perquè, com ha dit el Senyor: On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo enmig d’ells (Mt I8, 20).

Ho dic amb agraïment i amb orgull de fill: jo continuo dient —al matí i a la nit, i en veu alta— les oracions que vaig aprendre, quan era petit, de llavis de la meva mare. Em fan anar cap a Déu, em fan sentir la tendresa amb què em van ensenyar a fer les meves primeres passes de cristià, i, oferint al Senyor la jornada que comença o bé donant-li gràcies de la que s’acaba, jo demano a Déu que augmenti en la glòria la felicitat d’aquells que estimo especialment, i que després ens mantingui units per sempre en el cel.


104

—Continuem, si m’ho permet, amb la joventut. Per mitjà de la secció «Gente joven» de la nostra revista, ens arriben molts dels seus problemes. Un de molt freqüent és la imposició que a vegades exerceixen els pares en el moment de determinar l’orientació dels seus fills. Això succeeix tant en l’orientació de carrera o de treball, com en l’elecció d’un promès o, molt més encara, si pretén seguir la crida de Déu per consagrar-se al servei de les ànimes. ¿Pot haver-hi alguna justificació d’aquesta actitud dels pares? ¿No és una violació de la llibertat que és imprescindible per arribar a la maduresa personal?

En últim terme, és clar que les decisions que determinen el rumb d’una vida ha de prendre-les cadascú personalment, amb llibertat, sense coacció ni pressió de cap mena.

Això no vol pas dir que no calgui, d’ordinari, la intervenció d’altres persones. Justament, perquè són passos decisius, que afecten tota la vida i perquè la felicitat depèn en gran part de com es facin, és lògic que requereixin serenitat, que calgui evitar tota precipitació, que exigeixin responsabilitat i prudència. I una part de la prudència consisteix precisament a demanar consell: fóra presumpció —que sol pagar-se cara— de creure que podem decidir sense la gràcia de Déu i sense l’escalf i la llum d’altres persones, especialment dels pares.

Els pares han de prestar als seus fills un ajut preciós, descobrint-los nous horitzons, comunicant-los la seva experiència, fent-los reflexionar perquè no es deixin arrossegar per estats emocionals passatgers, oferint-los una avaluació realista de les coses. Algunes vegades els ajudaran amb el seu consell; d’altres, animaran els seus fills a acudir a d’altres persones competents: a un amic lleial i sincer, a un sacerdot docte i pietós, a un expert en orientació professional.

Però el consell no elimina la llibertat, sinó que dóna elements de judici, i això amplia les possibilitats d’elecció, i fa que la decisió no sigui determinada per factors irracionals. Després d’escoltar els parers d’altres persones i de ponderar tot bé, arriba un moment en què cal triar: i aleshores ningú no té dret a violentar la llibertat. Els pares han de guardar-se de la temptació de voler projectar-se indegudament en els fills —de construir-los segons les pròpies preferències—, han de respectar les inclinacions i les aptituds que Déu dóna a cadascú. Si hi ha un veritable amor, això resulta d’ordinari una cosa senzilla. Àdhuc en el cas extrem, quan el fill pren una decisió que els pares tenen bons motius per considerar errada, i fins i tot per preveure-la com a origen d’infelicitat, la solució no rau en la violència, sinó a comprendre i —més d’un cop— a saber romandre al seu costat per ajudar-lo a superar les dificultats i, si cal, a treure tot el bé possible d’aquell mal.

Els pares que estimen de debò, que busquen sincerament el bé dels fills, després dels consells i de les consideracions oportunes, han de retirar-se amb delicadesa perquè res no perjudiqui el gran bé de la llibertat, que fa l’home capaç d’amar i servir Déu. Han de recordar que Déu mateix ha volgut que se l’estimi i se’l serveixi en llibertat, i que sempre respecta les nostres decisions personals: Déu deixà l’home —ens diu l’Escriptura— en mans del seu albir (Ecl. 15, 14).

Unes paraules més, per referir-me expressament a l’últim dels casos concrets plantejats: la decisió de lliurar-se al servei de l’Església i de les ànimes. Quan uns pares catòlics no entenen aquesta vocació, penso que han fracassat en llur missió de formar una família cristiana, que ni tan sols són conscients de la dignitat que el Cristianisme confereix a la seva pròpia vocació matrimonial. Fora d’això, l’experiència que tinc en l’Opus Dei és molt positiva. Jo acostumo de dir als socis de l’Obra, que el noranta per cent de la seva vocació el deuen als seus pares: perquè els han sabut educar i els han ensenyat a ser generosos. Puc assegurar que en la immensa majoria dels casos —pràcticament en la totalitat— els pares no solament respecten sinó que amen aquesta decisió dels seus fills, i que veuen de seguida l’Obra com una ampliació de la pròpia família. És una de les meves grans alegries, i una comprovació més que, per a ser molt divins, cal ésser també molt humans.


105

—Hi ha actualment qui sosté la teoria que l’amor ho justifica tot, i d’aquí hom conclou que el prometatge és com un matrimoni a prova. No seguir allò que consideren imperatius de l’amor, pensen que és una cosa sense autenticitat, retrògrada. Què en pensa, vostè, d’aquesta actitud?

Penso allò que ha de pensar una persona honrada, i especialment un cristià: que és una actitud indigna de l’home, i que degrada l’amor humà confonent-lo amb l’egoisme i amb el plaer.

Retrògrads aquells qui no obren o no pensen així? Retrògrad ho és més aviat el qui retrocedeix fins a la selva, no reconeixent cap altre impuls que l’instint. El prometatge ha d’ésser una ocasió d’endinsar-se en l’afecte i en el coneixement mutu. I, com tota escola d’amor, ha d’ésser inspirat no per l’afany de possessió, sinó per un esperit de donació de si mateix, de comprensió, de respecte, de delicadesa. És per això que vaig voler, ara fa una mica més d’un any, regalar a la Universitat de Navarra una imatge de Santa Maria, Mare del Bell Amor: perquè els nois i les noies que freqüenten els cursos d’aquelles Facultats, aprenguin d’Ella la noblesa de l’amor, també de l’amor humà.

Matrimoni a prova? Que en sap poc d’amor el qui parla així! L’amor és una realitat més segura, més real, més humana. És una cosa que no es pot tractar com un producte comercial, que s’experimenta i en acabat s’accepta o es rebutja, segons el caprici, la comoditat o l’interès.

Aquesta manca de criteri és tan lamentable, que ni tan sols sembla necessari de condemnar els qui pensen o els qui obren així, ja que ells mateixos es condemnen a la infecunditat, a la tristesa, a un aïllament desolador que patiran quan tot just hagin passat uns anys. No puc deixar de pregar molt per ells, d’estimar-los amb tota la meva ànima, i de tractar de fer-los comprendre que continuen tenint obert el camí de retorn a Jesucrist: que podran ser sants, cristians íntegres, si s’hi esforcen, perquè no els mancarà ni el perdó ni la Gràcia del Senyor. És llavors que comprendran bé què és l'Amor: l'Amor diví, i també l’amor humà noble; i sabran què és la pau, l’alegria, la fecunditat.


106

—Un gran problema femení és el de les dones solteres. Ens referim a aquelles qui, amb vocació matrimonial, no arriben a casar-se. En no aconseguir-ho, es demanen: ¿Per a què hi som al món? Vostè, què els respondria?

Per a què hi som, al món? Per estimar Déu amb tot el nostre cor i amb tota la nostra ànima, i per estendre aquest amor a totes les criatures. O bé això sembla poc? Déu no deixa cap ànima abandonada a un destí cec. Per a totes té un designi, les crida totes amb una vocació personalíssima, intransferible.

El matrimoni és camí diví, és vocació. No és, però, ni l’únic camí, ni l’única vocació. Els plans de Déu, per a cada dona, no van lligats necessàriament al matrimoni. ¿Que tenen vocació matrimonial i no arriben a casar-se? En algun cas pot ésser cert, però qui sap si ha estat l’egoisme o l’amor propi el que ha impedit que aquesta crida de Déu s’acomplís; però altres vegades, àdhuc la gran majoria, això pot ser un signe que el Senyor no els ha donat una veritable vocació matrimonial. Sí: els agraden els nens, senten que foren unes bones mares; que donarien el seu cor, fidelment, al marit i als fills. Però això és normal en tota dona, i també en aquelles qui, per vocació divina, no es casen —podent-ho fer—, per preocupar-se del servei de Déu i de les ànimes.

No s’han casat. Bé: que continuïn, com fins ara, estimant la Voluntat del Senyor, tractant de prop aquest Cor amabilíssim de Jesús, que no abandona ningú, que és sempre fidel, que va tenint cura de nosaltres tota la nostra vida per donar-se a nosaltres ja des d’ara i per sempre.

A més, la dona pot complir la seva missió —com a dona, amb totes les característiques femenines, també les afectives de la maternitat— en àmbits diversos de la pròpia família: en d’altres famílies, a l’escola, en obres assistencials, en mil indrets. La societat és, a vegades, molt dura —amb una gran injustícia— amb les que anomena velles solteres: hi ha dones solteres que difonen alegria, pau i eficàcia al seu entorn: que saben donar-se noblement al servei dels altres i ser mares, en profunditat espiritual, amb més realitat que moltes d’altres, que només són mares fisiològicament.


107

—Les preguntes anteriors s’han referit al prometatge; el tema que ara plantejo ja concerneix el matrimoni, ¿quins consells donaria vostè a la dona casada per tal que, en passar els anys, la seva vida matrimonial continuï essent feliç, sense cedir a la monotonia? Potser la qüestió semblarà poc important, però a la revista es reben moltes cartes de lectores interessades per aquest tema.

A mi em sembla que és, efectivament, una qüestió important; i per això també ho són les possibles solucions, malgrat llur modesta aparença.

Perquè en el matrimoni es conservi la il·lusió del començament, la dona ha de mirar de conquistar el seu marit cada dia; i el mateix s’hauria de dir al marit respecte a la seva muller. Cal recuperar l’amor a cada nova jornada, i l’amor es guanya amb sacrifici, amb somriures i també amb picardia. Si el marit arriba a casa cansat de treballar, i la dona comença a enraonar sense mesura, contant-li tot allò que al seu entendre va malament, ¿pot sorprendre algú que el marit acabi perdent la paciència? Aquestes coses menys agradables es poden deixar per a una altra estona més oportuna, quan el marit es trobi menys cansat, amb una millor disposició.

Un altre detall: l’abillament personal. Si un altre sacerdot us digués el contrari, em penso que fóra un mal conseller. Com més anys tingui una persona que ha de viure en el món, més li caldrà prendre interès a millorar no sols la vida interior, sinó —i justament per això— la cura d’estar presentable: per bé que, naturalment, sempre en conformitat amb l’edat i amb les circumstàncies. Acostumo a dir, de broma, que les façanes, com més velles són, més necessitat tenen de restauració. És un consell sacerdotal. Una vella dita castellana diu: la mujer compuesta saca al hombre de otra puerta —la dona composta distreu l’home d’una altra porta—.

És per això que goso afirmar que les dones tenen la culpa del vuitanta per cent d’infidelitats dels marits, perquè no saben conquistar-los cada dia, no saben tenir detalls amables, delicats. L’atenció de la dona casada s’ha de centrar en el marit i els fills. Així mateix, l’atenció del marit s’ha de centrar en la seva dona i en els seus fills. I a això, cal dedicar-hi temps i esforç, per encertar, per fer-ho bé. Tot allò que faci impossible aquesta labor és dolent, no val.

No hi ha excusa per a no complir aquest deure amable. No cal dir que no és excusa el treball fora de la llar, ni ho és tampoc la mateixa vida de pietat, la qual, si no es fa compatible amb les obligacions de cada dia, no és bona, Déu no la vol. La dona casada s’ha d’ocupar primer de la llar. Jo recordo una cobla de la meva terra, que diu: la mujer que, por la iglesia / deja el puchero quemar, / tiene la mitad de ángel, / de diablo la otra mitad. —La dona que per l’església deixa que es cremi el perol, és mig àngel i mig dimoni. A mi em sembla diable del tot.


108

—Deixant de banda les dificultats que hi pugui haver entre pares i fills, també són corrents les renyines entre marit i muller, que a vegades arriben a comprometre seriosament la pau familiar. ¿Quins consells donaria vostè als matrimonis?

Que s’estimin. I que sàpiguen que tota la vida hi haurà renyines i dificultats que si es resolen amb naturalitat, faran que la tendresa sigui fins i tot més pregona.

Cadascun de nosaltres té el seu caràcter, els seus gustos personals, el seu geni —el seu mal geni, a vegades— i els seus defectes. Cadascú també té coses agradables en la seva personalitat, i per això i per moltes més raons, se’l pot estimar. La convivència és possible quan tothom fa per corregir les pròpies deficiències i procura passar per alt les faltes d'altri: és a dir, quan hi ha amor, que anul·la i supera tot allò que falsament podria ser causa de separació o de divergència. En canvi, si es dramatitzen els petits contrastos i mútuament es retreuen els defectes i les equivocacions, aleshores s’acaba la pau i es corre el risc de matar l’afecte.

Els matrimonis tenen gràcia d’estat —la gràcia del sagrament— per a viure totes les virtuts humanes i cristianes de la convivència: la comprensió, el bon humor, la paciència, el perdó, la delicadesa en el tracte mutu. L’important és que no s’abandonin, que no deixin que la nerviositat, l’orgull o les manies personals els dominin. Per això, el marit i la muller han de créixer en vida interior i aprendre de la Sagrada Família a viure amb finor —per un motiu humà i sobrenatural alhora— les virtuts de la llar cristiana. Ho torno a dir: la gràcia de Déu no els manca.

Si hi ha algú que diu que no pot aguantar això o allò, que li resulta impossible de callar, és que està exagerant per a justificar-se. Cal demanar a Déu la força de saber dominar el propi caprici; la gràcia, per saber tenir el domini de si mateix. Perquè els perills d’un enuig són aquí: que hom perdi el control i que les paraules puguin omplir-se d’amargor, i que arribin a ofendre i per bé que tal vegada no es desitjava, a ferir i fer mal.

Cal aprendre a callar, a esperar i a dir les coses d’una manera positiva, optimista. Quan és ell qui s’enfada és el moment que ella sigui especialment pacient, fins que torni a venir la serenitat; o al revés. Si hi ha afecte sincer i preocupació d’augmentar-lo, és molt difícil que ambdós es deixin dominar pel mal humor a la mateixa hora...

Una altra cosa molt important: ens hem d’avesar a pensar que mai no tenim tota la raó. Àdhuc es pot dir que en assumptes d’ordinari opinables, mentre més segur s’està de tenir tota la raó, tant més indubtable és que no la tenim. En discórrer així, és més senzill de rectificar després i, si fa falta, demanar perdó, que és la millor manera d’acabar un enuig; així s’arriba a la pau i a l’afecte. No us animo a la baralla, però és raonable que ens barallem alguna vegada amb aquells qui més estimem, que són els qui habitualment viuen amb nosaltres. No ens barallem pas amb el rei de l’Índia. Així, doncs, aquestes petites renyines entre els esposos, si no són freqüents —i cal procurar que no ho siguin— no denoten falta d’amor, i poden ajudar, fins i tot, a augmentar-lo.

Un últim consell: que no tinguin mai renyines davant els fills: per aconseguir-ho, bastarà que es posin d’acord amb una paraula determinada, amb una mirada, un gest. Ja tindran raons després, amb més serenitat, si no són capaços d’evitar-ho. La pau conjugal ha de ser l’ambient de la família, perquè és la condició necessària per a una educació profunda i eficaç. Que els nens vegin en els seus pares un exemple de donació de si mateixos, d’amor sincer, d’ajuda mútua, de comprensió; i que les petiteses de la vida diària no els ocultin la realitat d’un afecte, que és capaç de superar qualsevol cosa.

Hi ha vegades que ens creiem massa importants. Tots ens enutgem de tant en tant; uns cops perquè cal, i d’altres, perquè ens manca esperit de mortificació. L’important és demostrar que aquests enuigs no trenquen l’afecte, i recomençar després la intimitat familiar amb un somriure. En un mot, que marit i muller visquin estimant-se l’un a l’altre, i estimant els fills, perquè així estimen Déu.


109

—Passant a un tema molt concret: s’acaba d’anunciar l’obertura a Madrid d’una Escola-residència dirigida per la Secció femenina de l’Opus Dei, la qual es proposa crear un ambient de família i proporcionar una formació completa a les empleades de la llar, qualificant-les en llur professió. ¿Quina influència creu vostè que poden tenir sobre la societat, aquesta mena d’activitats de l’Opus Dei?

Aquesta obra apostòlica —n’hi ha moltes de semblants que menen les associades de l’Opus Dei, que treballen conjuntament amb altres persones que no són de la nostra Associació— té com a fi principal el de dignificar l’ofici de les empleades de la llar, de manera que puguin realitzar el seu treball amb sentit científic. Dic amb sentit científic, perquè cal que el treball a la llar es faci com allò que és: una veritable professió.

Cal no oblidar que aquest treball s’ha volgut presentar com una cosa humiliant. No és cert: eren humiliants, sens dubte, les condicions en les quals molts cops es feia aquesta feina. I humiliants continuen essent avui a vegades: perquè treballen segons el caprici de senyors arbitraris, sense garanties de drets en favor dels seus servidors, amb una escassa retribució econòmica, sense estimació. Cal exigir seriosament el respecte d’un contracte de treball adequat, amb seguretats clares i precises; cal establir netament els drets i els deures de cada part.

Ultra aquestes garanties jurídiques, cal també que la persona que presti aquest servei estigui capacitada, professionalment preparada. He dit servei —per bé que el mot avui no agrada— perquè tota tasca social ben feta és això, un servei estupend: tant la feina de l’empleada de la llar com la del professor o bé del jutge. Solament no és servei el treball de qui tot ho condiciona al seu propi benestar.

El treball a la llar és una cosa de cabdal importància! Fora d’això, tots els treballs poden tenir la mateixa qualitat sobrenatural: no hi ha feines grans o petites; totes són grans si es fan per amor. Aquelles que hom té com a grans s’empetiteixen, quan es perd el sentit cristià de la vida. En canvi, hi ha coses, aparentment petites, que poden ser molt grans per raó de les conseqüències reals que tenen.

Per mi, és igual d’important el treball d’una filla meva, associada de l’Opus Dei, que sigui empleada de la llar, com el treball d’una filla meva que tingui un títol nobiliari. En ambdós casos, només m’interessa que el treball que duen a terme sigui mitjà i ocasió de santificació personal i aliena: i serà més important encara la labor de la persona que, en la seva pròpia ocupació i en el seu propi estat, es vagi fent més santa i compleixi amb més amor la missió que ha rebut de Déu.

Davant Déu, té la mateixa categoria aquella que és catedràtica d’una universitat, com la que treballa com a dependenta d’un comerç o com a secretària o bé com a obrera o com a pagesa: totes les ànimes són iguals. Solament que a vegades són més belles les ànimes de les persones més senzilles, i sempre són més agradables al Senyor aquelles qui es tracten amb més intimitat amb Déu Pare, amb Déu Fill i amb Déu Esperit Sant.

Amb aquesta Escola que s’ha obert a Madrid, es poden fer moltes coses: una autèntica i eficaç ajuda a la societat, en una tasca important; i una labor cristiana en el si de la llar, duent alegria, pau i comprensió a les cases. Jo parlaria hores d’aquest tema, però ja n’hi ha prou amb el que he dit per a veure que jo entenc el treball a la llar com un ofici d’una transcendència molt particular, perquè amb ell es pot fer molt de bé o molt de mal a la mateixa entranya de les famílies. Esperem que sigui molt de bé: no mancarà qui, amb categoria humana, amb competència i amb il·lusió apostòlica, farà d’aquesta professió una feina alegre, d’eficàcia immensa en tantes llars del món.


110

—Circumstàncies d’índole molt diversa, i exhortacions i ensenyances del Magisteri de l’Església, han creat i estimulat una profunda inquietud social. Es parla molt de la virtut de la pobresa, com a testimoniatge. ¿Com pot viure-la una mestressa de casa, que ha de proporcionar a la família un just benestar?

S’anuncia l’Evangeli als pobres (Mt 11, 6), llegim en l’Escriptura, precisament com un dels signes que fan conèixer l’arribada del Regne de Déu. Qui no ami i visqui la virtut de la pobresa, no té l’esperit de Crist. I això val per a tothom: tant per a l’anacoreta que es retira al desert, com per al cristià corrent que viu enmig de la societat humana, usant dels recursos d’aquest món, o bé mancant-li’n molts.

Aquest és un tema en el qual m’agradaria deturar-me una mica, perquè no sempre es predica avui la pobresa de forma que el seu missatge arribi a la vida. Sens dubte amb bona voluntat, però sense haver copsat del tot el sentit dels temps, hi ha qui predica una pobresa que és fruit d’una elucubració intel·lectual, que té certs senyals aparatosos exteriors i alhora enormes deficiències interiors i a vegades també externes.

Fent-me ressò d’una expressió del profeta Isaïes —discite benefacere (1, 17)—, m’agrada dir que cal aprendre a viure tota virtut, i potser molt especialment la pobresa. Cal aprendre a viure-la, per tal que no quedi reduïda a un ideal sobre el qual es pot escriure molt, però que ningú no realitza seriosament. Cal fer veure que la pobresa és invitació que el Senyor adreça a cada cristià, i que és, doncs, una crida concreta que ha d’informar tota la vida de la humanitat.

Pobresa no és misèria, i molt menys encara brutícia. Primer, perquè allò que defineix el cristià no són tant les condicions exteriors de la seva existència, com l’actitud del seu cor. Però a més, i aquí ens acostem a un punt molt important del qual depèn una recta comprensió de la vocació laïcal, perquè la pobresa no es defineix per la simple renúncia. El testimoniatge de pobresa que es demana als cristians pot ser, en determinades ocasions, el d’abandonar-ho tot, el d’afrontar un ambient que no té altres horitzons que els del benestar material, i proclamar així amb un gest estentori que no hi ha res que sigui bo si s’avantposa a Déu. Però, ¿és aquest el testimoniatge que d’ordinari demana avui l’Església? ¿Oi que exigeix de donar també testimoniatge explícit d’amor al món, de solidaritat amb els homes?

A vegades es reflexiona sobre la pobresa cristiana, tenint com a principal punt de referència els religiosos, dels qui és propi, sempre i a tot arreu, donar un testimoniatge públic, oficial; així es corre el risc de no adonar-se del caràcter específic d’un testimoniatge laïcal, donat des de dintre, amb la senzillesa de les coses ordinàries.

Tot cristià corrent ha de fer compatibles, en la seva vida, dos aspectes que a primer cop d’ull poden semblar contradictoris. Pobresa real, que es noti i es toqui —feta de coses concretes—, que sigui una professió de fe en Déu, una manifestació que el cor no se satisfà amb les coses creades, sinó que aspira al Creador, que desitja omplir-se d’amor de Déu, i donar després a tothom aquest mateix amor. I, al mateix temps, ésser un més entre els seus germans els homes, en la vida dels quals participa, amb els quals s’alegra, amb els quals col·labora, estimant el món i totes les coses bones que hi ha en el món, utilitzant totes les coses creades per resoldre els problemes de la vida humana, i per establir l’ambient espiritual i material que facilita el desenvolupament de les persones i de les comunitats.

Assolir la síntesi entre aquests dos aspectes és, en bona part, qüestió personal, qüestió de vida interior, per jutjar en cada moment, per trobar en cada cas allò que Déu ens demana. No vull, doncs, donar regles fixes, però sí unes orientacions generals, referint-me especialment a les mares de família.


111

Sacrifici: és aquí on rau, en gran part, la realitat de la pobresa. És saber prescindir del que és superflu, mesurat no tant per les regles teòriques com pel que ens diu aquesta veu interior, que ens fa adonar que s’està infiltrant l’egoisme o la comoditat indeguda. El confort en el seu sentit positiu, no és luxe ni voluptuositat, sinó fer la vida agradable a la pròpia família i als altres, per tal que tots puguin servir Déu millor.

La pobresa consisteix a veure’s veritablement deslligat de les coses terrenals; a suportar amb alegria les incomoditats, si n’hi ha, o la falta de mitjans. I també a saber tenir tot el dia fermat a un horari elàstic en el qual no manqui, com a temps principal —ultra les normes diàries de pietat— el repòs degut, la tertúlia familiar, la lectura, l’estona dedicada a una afició d’art, de literatura, o de qualsevol altra distracció noble: omplint les hores amb una feina útil, fent les coses com més bé millor, vivint els petits detalls d’ordre, de puntualitat, de bon humor. En una paraula, trobant espai per al servei als altres i per a si mateixa: sense oblidar que tots els homes, totes les dones —i no sols els materialment pobres— tenen l’obligació de treballar: la riquesa, la situació de benestar econòmic és un senyal que s’està més obligat a sentir la responsabilitat de la societat entera.

És l’amor que dóna sentit al sacrifici. Tota mare sap bé què és sacrificar-se pels fills: no només consisteix a concedir-los unes hores, sinó a gastar en llur benefici tota la vida. Viure pensant en els altres, usar de les coses de tal manera que hi hagi quelcom a oferir als altres: tot això són dimensions de la pobresa, que garanteixen el deseiximent efectiu.

Per a una mare, és important no sols viure així, sinó ensenyar a viure així als seus fills: educar-los, fomentant en ells la fe, l’esperança optimista i la caritat; ensenyar-los a superar l’egoisme i a ocupar una part del seu temps amb generositat al servei dels menys afortunats, participant en tasques, adients a la seva edat, en les quals es posi de manifest un afany de solidaritat humana i divina.

Resumint: que cadascú visqui complint la seva vocació. Per mi, els millors models de pobresa han estat sempre aquests pares i aquestes mares de família nombrosa i pobra, que es desfan pels seus fills, i que amb el seu esforç i amb la seva constància —moltes vegades mancats de veu per a dir a ningú que pateixen necessitats— fan anar els seus endavant, creant una llar alegre on tots aprenen a estimar, a servir, a treballar.


112

—En el curs d’aquesta entrevista hi ha hagut ocasió de comentar aspectes importants de la vida humana i específicament de la vida de la dona; i d’advertir com els avalua l’esperit de l’Opus Dei. ¿Podria dir-nos, per acabar, com considera que s’ha de promoure el paper de la dona en la vida de l’Església?

No puc amagar que, en respondre a una pregunta d’aquest tipus, sento la temptació —contrària a la meva pràctica habitual— de fer-ho d’una forma polèmica. Perquè hi ha algunes persones que empren aquest llenguatge d’una manera clerical, usant la paraula Església com sinònima d’alguna cosa que pertany a la clerecia, a la Jerarquia eclesiàstica. I així, per participació en la vida de l’Església, entenen solament o principalment l’ajuda prestada a la vida parroquial, la col·laboració en associacions amb mandat de la sagrada Jerarquia, l’assistència activa en les funcions litúrgiques, i coses d’aquesta mena.

Els qui així pensen obliden en la pràctica —encara que potser ho proclamin en la teoria— que l’Església és la totalitat del Poble de Déu, el conjunt de tots els cristians; que allà on hi ha un cristià que s’esforça a viure en nom de Jesucrist, allà és present l’Església.

Amb això jo no pretenc pas de minimitzar la importància de la col·laboració que la dona pot prestar a la vida de l’estructura eclesiàstica. La considero, al contrari, imprescindible. He dedicat la meva vida a defensar la plenitud de la vocació cristiana del laïcat, dels homes i de les dones corrents que viuen enmig del món, i, per tant, a procurar el ple reconeixement teològic i jurídic de llur missió en l’Església i en el món.

Només vull fer notar que hi ha qui promou una reducció injustificada d’aquesta col·laboració, i assenyalar que el cristià corrent, home o dona, pot complir la seva missió específica, també la que li correspon dins l’estructura eclesial, solament si no es clericalitza, si continua essent secular, corrent, persona que viu en el món i que participa en els afanys del món.

És als milions de dones i homes cristians que omplen la terra que els correspon dur Crist a totes les activitats humanes, anunciant amb llurs vides que Déu estima tothom i que vol salvar tothom. Per això, la millor manera de participar en la vida de l’Església, la més important i la que, en tot cas, ha d’anar pressuposada en totes les altres, és la de ser íntegrament cristians allà on són en la vida, on els ha dut llur vocació humana.

Quant que m’emociona pensar en tants cristians i cristianes que, potser sense proposar-s’ho d’una manera específica, viuen amb senzillesa la seva vida ordinària, procurant encarnar-hi la voluntat de Déu! Donar-los consciència de l’excelsitud de la seva vida; revelar-los que això, que apareix sense importància, té un valor d’eternitat; ensenyar-los a escoltar més atentament la veu de Déu, que els parla a través d’esdeveniments i de situacions, és cosa de la qual l’Església té avui una necessitat urgent: perquè és a això que Déu l’apressa.

Cristianitzar des de dins el món sencer, mostrant que Jesucrist ha redimit tota la humanitat; és aquesta la missió del cristià. I la dona hi participarà de la manera que li és pròpia, tant en la llar com en les altres ocupacions que tingui, realitzant les peculiars virtualitats que li corresponen.

Així, doncs, el principal és que com Santa Maria —dona, Verge i Mare— visquin de cara a Déu, pronunciant aquest fíat mihi secundum verbum tuum (Lc. 1, 38), faci’s en mi segons la teva paraula, del qual depèn la fidelitat a la personal vocació, única i intransferible en cada cas, que ens farà ésser cooperadors de l’obra de salvació que Déu realitza en nosaltres i en el món sencer.


Anterior Següent