Per què tants homes s’acosten a l’Opus Dei?

¿Podria dir si o fins a quin punt l’Opus Dei a Espanya té una orientació econòmica o política? Si fos així, ¿la podria definir?

L’Opus Dei no té cap orientació econòmica o política, ni a Espanya ni enlloc. Moguts per la doctrina de Crist, els seus membres defensen sempre la llibertat personal i el dret que tenen tots els homes a viure i a treballar, i a ser atesos durant la malaltia i la vellesa, i a constituir una llar, i a dur fills al món, i a educar-los a proporció del talent de cadascun d’ells, i a rebre un tracte digne d’homes i de ciutadans.

Però l’Obra no els proposa cap camí concret, ni econòmic, ni polític, ni cultural. Cadascun dels seus membres té llibertat plena de pensar i d’obrar com millor li sembli en aquest terreny. En tot allò que és temporal, els socis de l’Obra són absolutament lliures: A l’Opus Dei hi caben persones de totes les tendències polítiques, culturals, socials i econòmiques que la consciència cristiana pot admetre.

Jo no parlo mai de política. La meva missió com a sacerdot és exclusivament espiritual. Encara que hagi manifestat alguna opinió temporal, els socis de l’Obra no tindrien cap obligació de seguir-la.

Mai els directors de l’Obra no poden imposar un criteri polític o professional als altres membres. Si alguna vegada un soci de l’Opus Dei provés de fer-ho, o bé intentés de servir-se d’altres membres per a fins humans, sortiria expulsat sense miraments, perquè els altres socis es rebel·larien legítimament.

Mai no he demanat ni demanaré a cap membre de l’Obra de quin partit és o quina és la doctrina política que sosté, ja que em semblaria un atemptat contra la seva legítima llibertat. I això mateix fan els directors de l’Opus Dei a tot el món.

Amb tot, jo sé que entre els membres de l’Obra —tant a Espanya com a qualsevol altre país— de fet hi ha una gran diversitat d’opinions, i no hi tinc res a dir. Les respecto totes, com sempre respectaré qualsevol opció temporal presa per un home que s’esforci a obrar segons la seva consciència. Aquest pluralisme, per l’Obra, no és cap problema. Al contrari, és una manifestació de bon esperit, que patentitza la legítima llibertat de cadascú.

¿És un mite, una veritat a mitges, o bé una realitat que l’Opus Dei a Espanya s’ha convertit en una potència política i econòmica a través de les posicions que ocupen els seus membres en el món de la política i de l’economia?

És, senzillament, un error. La majoria dels membres de l’Obra són persones de condició social ordinària o fins i tot modesta: obrers manuals, oficinistes, pagesos, empleats, mestres, etcètera. N’hi ha també alguns —molts menys— que practiquen la seva professió en el món de la política i de l’economia. Tant els uns com els altres actuen a títol exclusivament personal, obren amb plena autonomia i responen personalment de les seves actuacions.

Els fins de l’Opus Dei són exclusivament espirituals. A tots els seus membres, tant si exerceixen una especial influència com si no, només els demana que lluitin per viure una vida plenament cristiana. No els dóna cap directriu de com fer el seu treball. No intenta coordinar les seves activitats. No es serveix dels càrrecs que poden tenir.

En aquest sentit, l’Obra es podria comparar a un club esportiu o a una associació de fins benèfics que no té res a veure amb les activitats polítiques o econòmiques que puguin exercir els afiliats.

Si, com els seus membres pretenen, l’Opus Dei és simplement una associació religiosa dins la qual cada individu és lliure de seguir les seves pròpies opinions, ¿com explica la creença molt estesa que l’Opus Dei és una organització monolítica amb unes posicions molt definides en afers temporals?

No crec pas que aquesta opinió sigui realment molt estesa. Són bastants els òrgans més qualificats de la premsa internacional que han reconegut el pluralisme dels socis de l’Obra.

Hi ha hagut, certament, algunes persones que han sostingut aquesta opinió errònia, a la qual vostè es refereix. És possible que alguns, per motius de tipus divers, hagin difós aquesta idea, àdhuc sabent que no correspon a la realitat. Jo crec que en molts altres casos, això pot ser degut a una manca de coneixement, ocasionada tal vegada per les deficiències d’informació: no essent ben informades, no cal estranyar-se que persones que no tenen prou interès a entrar en contacte personal amb l’Opus Dei i assabentar-se bé, atribueixen a l’Obra com a tal les opinions d’un petit nombre de socis.

El cert és que ningú que estigui mitjanament informat dels afers espanyols no pot desconèixer la realitat del pluralisme que existeix entre els socis de l’Obra. Vostè mateix en podria dir exemples.

Un altre factor pot ser el prejudici subconscient de persones que tenen una mentalitat de partit únic en coses polítiques o en coses espirituals. Aquells qui tenen aquesta mentalitat i pretenen que tothom opini com ells, troben difícil de creure que d’altres siguin capaços de respectar la llibertat d'altri, i així atribueixen a l’Obra el caràcter monolític que tenen els seus propis grups.

Hom creu generalment que, com a organització, l’Opus Dei maneja una considerable força econòmica. Ja que l’Opus Dei practica de fet activitats de caire educatiu, benèfic, etc., ¿ens podria explicar com administra l’Opus Dei aquestes activitats, és a dir, com obté els mitjans econòmics, com els coordina i els distribueix?

Efectivament, en tots els països on treballa, l’Opus Dei realitza activitats socials, educatives i benèfiques. Amb tot, aquesta no és la tasca principal de l’Obra; allò que l’Opus Dei pretén és que hi hagi homes i dones que procurin ser bons cristians i, per tant, testimonis de Crist enmig de les seves ocupacions ordinàries. Els centres als quals es refereix van ordenats justament cap a aquesta finalitat. Per això l’eficàcia de tot el nostre treball es fonamenta en la gràcia de Déu i en una vida d’oració, de treball i de sacrifici. No hi ha dubte, però, que qualsevol activitat educativa, benèfica o social ha de servir-se de mitjans econòmics.

Cada centre es finança de la mateixa manera que un altre qualsevol del seu tipus. Les residències d’estudiants, posem per cas, compten amb les pensions que paguen els residents; els col·legis, amb les quotes que satisfan els alumnes; les escoles agrícoles, amb la venda dels seus productes, etc. És clar que, malgrat tot, aquests ingressos no son gairebé mai prou per a cobrir totes les despeses d’un centre, i encara menys si hom considera que totes les labors de l’Opus Dei són pensades amb un criteri apostòlic i que la majoria van adreçades a persones de recursos econòmics escassos, les quals paguen quantitats simbòliques —en moltes ocasions— per la formació que se’ls ofereix.

Per tal que totes aquestes activitats esdevinguin possibles, hom compta amb les aportacions dels membres de l’Obra, a les quals aquests destinen part dels diners que guanyen amb el seu treball professional. Però sobretot, hom compta amb l’ajuda de moltes persones que, sense pertànyer a l’Obra, volen col·laborar en unes tasques de transcendència social i educativa. Els qui treballen a cada centre procuren fomentar, entre les persones individuals, l’afany apostòlic, la preocupació social, el sentit comunitari que els menen a col·laborar activament a la realització d’aquestes empreses. Com que es tracta de labors que són dutes a terme amb serietat professional, que responen a necessitats reals de la societat, la resposta ha estat generosa en la majoria de casos. Vostè sap, per exemple, que la Universitat de Navarra compta amb una Associació d’Amics d’uns 12.000 membres.

El finançament de cada centre es autònom. Cada un funciona amb independència i procura buscar els fons necessaris entre persones interessades en aquella labor concreta.

¿Acceptaria vostè l’afirmació que l’Opus Dei «controla» de fet certs bancs, empreses, periòdics, etc.? Si és així, què vol dir control en aquest context?

Hi ha alguns membres de l’Opus Dei —bastants menys dels que s’ha dit alguna vegada— que exerceixen el seu treball professional en la direcció d’empreses de diversos tipus. Els uns dirigeixen empreses familiars que han heretat dels seus pares. D’altres estan al capdavant de societats fundades per ells, tots sols o bé units a altres persones de la seva mateixa professió. D’altres, en canvi, han estat nomenats gerents d’alguna empresa pels seus amos, els quals confiaven en la seva habilitat i coneixements. Poden haver arribat als càrrecs que ocupen per qualsevol dels camins honestos que sol seguir una persona per arribar a una posició d’aquesta classe. És a dir, és cosa que no té res a veure amb la seva pertinença a l’Obra.

Els directors d’empresa que formen part de l’Opus Dei busquen, com tots els socis, de viure l’esperit evangèlic en l’exercici de la seva professió. Això, en primer lloc, exigeix d’ells que visquin escrupolosament la justícia i l’honestedat. Procuraran, per tant, fer la seva feina d’una forma honrada: pagar un salari just als empleats, respectar els drets dels accionistes o propietaris i de la societat, i complir totes les lleis del país. Evitaran tota mena de partidismes o de favoritismes respecte a altres persones, siguin o no membres de l’Opus Dei. Entenc que el favoritisme fóra contrari no solament a la recerca de la perfecció cristiana —que és el motiu pel qual van ingressar a l’Obra—, sinó a les exigències més elementals de la moral evangèlica.

Ja he parlat abans de l’absolta llibertat de què gaudeixen tots els socis de l’Obra en el seu treball professional. Això vol dir que aquells socis que dirigeixen empreses del tipus que sigui, ho fan d’acord amb el seu criteri personal, sense rebre dels directors cap orientació de com han de fer llur treball. Tant la política econòmica i financera que segueixen en la gestió de l’empresa com l’orientació ideològica, en el cas d’una empresa d’opinió pública, és de la seva exclusiva responsabilitat.

Tota presentació que tracti l’Opus Dei com una central de consignes i d’orientacions temporals o econòmiques, és mancada de fonament.

Com està organitzat l’Opus Dei a Espanya? ¿Com n’està estructurat el govern i com funciona? ¿Intervé vostè personalment en les activitats de l’Opus Dei a Espanya?

La labor de direcció de l’Opus Dei és sempre col·legial, no personal. Nosaltres detestem la tirania, que és contrària a la dignitat humana. A cada país, la direcció de la nostra labor és encomanada a una comissió composta en la seva major part de laics de professions diverses i presidida pel consiliari de l’Opus Dei al país. A Espanya, el Consiliari és el doctor Florencio Sánchez-Bella.

Com que l’Opus Dei és una organització sobrenatural i espiritual, el seu govern es limita a dirigir i orientar la tasca apostòlica, excloent qualsevol mena de finalitat temporal. La direcció de l’Obra no sols respecta la llibertat dels seus membres, sinó que els en fa prendre consciència clara. Per tal d’aconseguir la perfecció cristiana en la professió o en l’ofici que tingui cadascun d’ells, els membres de l’Obra necessiten estar formats de manera que sàpiguen administrar la pròpia llibertat: amb presència de Déu, amb pietat sincera, amb doctrina. Aquesta és la missió fonamental dels directors de la nostra Obra: facilitar a tots els socis el coneixement i la pràctica de la fe cristiana, perquè la facin realitat en la vida, cada un amb plena autonomia. Certament, pel que fa al camp estrictament apostòlic, cal una certa coordinació, i encara aquí aquesta coordinació es limita al mínim per facilitar la creació de tasques educatives, socials o benèfiques, que realitzen un eficaç servei cristià.

Aquests mateixos principis que acabo d’exposar s’apliquen al govern central de l’Obra. Jo no governo tot sol. Les decisions són preses en el Consell General de l’Opus Dei, que té la seu a Roma i que és compost actualment de persones de catorze països. El Consell General es limita al seu torn a dirigir, en línies fonamentals, l’apostolat de l’Obra a tot el món, deixant un amplíssim marge d’iniciativa als directors de cada país. En la secció femenina hi ha un règim semblant. Associades de dotze nacionalitats formen part del seu Consell General.

En la seva opinió, ¿per què estan molestos amb l’Opus Dei un bon nombre d’ordes religiosos, com la Companyia de Jesús?

Conec una multitud de religiosos que saben que nosaltres no ho som, però que ens corresponen amb el mateix afecte que els tenim i ofereixen oracions i sacrificis a Déu pels apostolats de l’Opus Dei. Quant a la Companyia de Jesús, conec i tracto el seu General, el Pare Arrupe. Puc assegurar-li que les nostres relacions són de mutual estima i afecte.

Vostè haurà trobat tal vegada algun religiós que no entén la nostra Obra; si és així, serà degut a un equívoc o a una manca de coneixement de la realitat de la nostra labor que és específicament laïcal i secular, i no interfereix per res en el terreny propi dels religiosos. Nosaltres, envers tots els religiosos, no sentim més que veneració i estima, i preguem al Senyor que cada dia faci més eficaç el seu servei a l’Església i a la humanitat sencera. Mai no hi haurà una baralla entre l’Opus Dei i un religiós, perquè per barallar-se han d’ésser dos i nosaltres no volem lluitar amb ningú.

¿A què atribueix la creixent importància que hom dóna a l’Opus Dei? ¿És deguda solament a l’atractiu de la seva doctrina o és també un reflex dels neguits de l’edat moderna?

El Senyor va suscitar l’Opus Dei en 1928 per ajudar els cristians a recordar que, com diu el llibre del Gènesi, Déu va crear l’home per a treballar. Hem vingut a atreure novament l’atenció sobre l’exemple de Jesús, que durant trenta anys va romandre a Natzaret treballant, exercint un ofici. En mans de Jesús, el treball, i un treball professional semblant al de milions d’homes en el món, es converteix en feina divina, en labor redemptora, en camí de salvació.

L’esperit de l’Opus Dei recull la realitat formosíssima —oblidada durant segles per molts cristians— que qualsevol treball digne i noble en allò que és humà, pot convertir-se en una labor divina. En el servei de Déu, no hi ha oficis de poca categoria: tots són de molta importància.

Per estimar Déu i servir-lo, no cal fer coses estranyes. Crist demana a tots els homes, sense excepció, que siguin perfectes com el seu Pare celestial és perfecte (Mt 5, 48). Per la gran majoria dels homes, ser sant suposa santificar el propi treball, santificar-se en el treball, i santificar els altres amb el treball, i així trobar Déu en el camí de llurs vides.

Les condicions de la societat contemporània, que cada vegada avalua més el treball, faciliten, evidentment, que els homes del nostre temps puguin entendre aquest aspecte del missatge cristià que l’esperit de l’Opus Dei ha vingut a recalcar. Però més important encara, és l'influx de l’Esperit Sant, que en la seva acció vivificadora ha volgut que el nostre temps sigui testimoni d’un gran moviment de renovació en tot el cristianisme. En llegir els decrets del Concili Vaticà II, hom veu clarament que una part important d’aquesta renovació ha estat justament la revaloració del treball ordinari i de la dignitat de la vocació del cristià que viu i que treballa en el món.

¿Com es va desenvolupant l’Opus Dei en altres països fora d’Espanya? ¿Quina és la seva influència als Estats Units, Anglaterra, Itàlia, etc.?

A l’Opus Dei, actualment hi pertanyen persones de seixanta-vuit nacionalitats, que treballen en tots els països d'Amèrica i de l’Europa occidental i en alguns d’Àfrica, d’Àsia i d’Oceania.

La influència de l’Opus Dei en tots aquests països és una influència espiritual. Consisteix essencialment a ajudar les persones que s’acosten a la nostra activitat, a viure més plenament l’esperit evangèlic en la seva vida ordinària. Aquestes persones treballen en els llocs més variats: entre elles hi ha des de pagesos que conreen la terra en llocs apartats de la Serra dels Andes, fins a banquers de Wall Street. A tots ells l’Opus Dei ensenya que llur treball corrent —bé sigui humanament humil o bé brillant— és d’un gran valor i pot ésser un mitjà eficacíssim per estimar i servir Déu i els altres homes. Els ensenya a estimar tots els homes, a respectar-ne la llibertat, a treballar —amb plena autonomia, com els sembli millor— per esborrar les incomprensions i les intoleràncies entre els homes i perquè la societat sigui més justa. Aquesta és l’única influència de l’Opus Dei en qualsevol indret on treballi.

Referint-me a les labors socials i educatives que l’Obra com a tal sol promoure, li diré que en cada lloc responen a les condicions concretes i a les necessitats de la societat. No tinc dades detallades sobre totes aquestes activitats perquè, com comentava abans, la nostra organització és molt descentralitzada. Podria esmentar, com un exemple entre molts d’altres possibles, Midtown Sports and Cultural Center al Near West Side de Xicago, que ofereix programes educatius i esportius als habitants d’aquell barri. Una part important de la seva labor consisteix a promoure la convivència i el tracte entre els distints grups ètnics que el componen. Una altra activitat interessant als Estats Units es realitza a The Heights, a Washington, on es duen a terme cursos d’orientació professional, programes especials per a estudiants particularment dotats, etc.

A Anglaterra hom podria destacar la labor de residències universitàries que ofereixen als estudiants no sols un allotjament, sinó diversos programes per completar llur formació cultural, humana i espiritual. Netherhall House, a Londres, és potser especialment interessant pel seu caràcter internacional. Han conviscut en aquesta residència universitaris de més de cinquanta països. Molts d’ells no són cristians, perquè les cases de l’Opus Dei són obertes a tothom sense discriminació de raça ni de religió.

Per no estendre’m més, solament esmentaré una labor, el Centro Internazionale della Gioventù Lavoratrice, a Roma. Aquest Centre per a la formació professional d’obrers joves va ser encomanat a l’Opus Dei pel Papa Joan XXIII i inaugurat per Pau VI encara no fa un any.

¿Quina és la seva opinió sobre el futur de l’Opus Dei en els anys a venir?

L’Opus Dei encara és molt jove. Trenta-nou anys per a una institució amb prou feines és un començament. La nostra tasca és de col·laborar amb tots els altres cristians en la gran missió d’ésser testimoni de l’Evangeli de Crist; és recordar que aquesta bona nova pot vivificar qualsevol situació humana. La feina que ens espera és ingent. És una mar sense vores, perquè mentre hi hagi homes a la terra, per molt que canviïn les formes tècniques de producció, tindran un treball que poden oferir a Déu, que poden santificar. Amb la gràcia de Déu, l’Obra vol ensenyar-los a fer d’aquest treball un servei a tots els homes de qualsevol condició, raça, religió. En servir així els homes, serviran Déu.

Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest capítol en un altre idioma