La Universitat al servei de la societat actual

Monsenyor, desitjaríem que ens digués quins són, al seu judici, els fins essencials de la Universitat; i en quins termes situa l’ensenyament de la religió dins els estudis universitaris.

La Universitat —ho sabeu perquè ho esteu vivint o desitgeu de viure-ho— ha de contribuir, des d’una posició de primera importància, al progrés humà. Com que els problemes que la vida dels homes té plantejats són molts i complexos —espirituals, culturals, socials, econòmics, etcètera—, la formació que ha d’impartir la Universitat ha d’abraçar tots aquests aspectes.

No basta voler treballar pel bé comú; el camí, per tal que aquest desig sigui eficaç, és formar homes i dones capaços d’aconseguir una bona preparació i de donar als altres el fruit d’aquesta plenitud que han assolit.

La religió és la més gran rebel·lió de l’home que no vol viure com una bèstia, que no es conforma —que no s’aquieta— si no tracta i coneix el Creador: l’estudi de la religió és una necessitat fonamental. Un home que estigui mancat de formació religiosa no està format del tot. Per això la religió ha de ser present en la Universitat; i ha d’ensenyar-se a un nivell superior, científic, de bona teologia. Una universitat de la qual la religió és absent és una Universitat incompleta: perquè ignora una dimensió fonamental de la persona humana, que no exclou, sinó que exigeix, les altres dimensions.

D’altra banda, ningú no pot violar la llibertat de les consciències: l’ensenyança de la religió ha d’ésser lliure, encara que el cristià sap prou bé que, si vol ser coherent amb la seva fe, té obligació greu de formar-se bé en aquest camp, que ha de posseir, doncs, una cultura religiosa: doctrina per a poder-ne viure i per a poder ser testimoni de Crist amb l’exemple i amb la paraula.

En aquesta etapa històrica preocupa singularment la democratització de l’ensenyança, la seva accessibilitat a totes les classes socials, i la institució universitària no es concep sense una projecció o funció social. ¿En quin sentit entén vostè aquesta democratització, i com pot complir la Universitat la seva funció social?

Cal que la Universitat formi els estudiants en una mentalitat de servei: servei a la societat, promovent el bé comú amb llur treball professional i amb llur actuació cívica. Els universitaris necessiten ser responsables, tenir una sana inquietud pels problemes d'altri i un esperit generós que els meni a encarar-se amb aquests problemes, i a procurar de trobar la millor solució. És a la Universitat que pertoca de donar tot això a l’estudiant.

Tot aquell qui reuneixi condicions de capacitat ha de tenir accés als estudis superiors, sigui quin sigui el seu origen social, els seus mitjans econòmics, la seva raça o la seva religió. Mentre hi hagi barreres en aquest sentit, la democratització de l’ensenyament no serà res més que una frase buida.

En una paraula, la Universitat ha d’estar oberta a tothom i, d’altra banda, ha de formar els estudiants per tal que el seu futur treball professional estigui al servei de tothom.

Molts estudiants se senten solidaris i desitgen adoptar una actitud activa, davant el panorama que veuen, en tot el món, de tantes persones que pateixen físicament i moralment o que viuen en la indigència. ¿Quins són els ideals socials que vostè oferiria a aquest jovent intel·lectual d’avui?

L’ideal és, sobretot, la realitat del treball ben fet, la preparació científica adequada durant els anys universitaris. Amb aquesta base, hi ha milers d’indrets al món que necessiten braços, que esperen una feina personal, dura i sacrificada. La Universitat no ha de formar homes que en acabat consumeixen egoistament els beneficis aconseguits amb els estudis, ha de preparar-los per a una feina de generosa ajuda al proïsme, de fraternitat cristiana.

Moltes vegades, aquesta solidaritat es queda en manifestacions orals o escrites, quan no en avalots estèrils o danyosos: jo mesuro la solidaritat per obres de servei, i conec milers de casos d’estudiants espanyols i d’altres països, que han renunciat a construir-se llur petit món privat, donant-se als altres mitjançant un treball professional, que procuren fer amb perfecció humana, en obres d’ensenyança, d’assistència, socials, etc., amb un esperit sempre jove i ple d’alegria.

Davant l’actualitat sòcio-política del nostre país i dels altres, davant la guerra, la injustícia o l’opressió, ¿quina responsabilitat atribueix a la Universitat com a Corporació, als professors, als alumnes? ¿Pot la Universitat, en qualsevol cas, admetre dins el recinte el desenvolupament d’activitats polítiques per part d’estudiants i professors?

Abans que res, vull dir que en aquesta conversa estic expressant una opinió, la meva, la d’una persona que des dels setze anys —ara en tinc seixanta-cinc— no ha perdut el contacte amb la Universitat. Exposo la meva manera personal de veure aquesta qüestió, no la manera de veure de l’Opus Dei, que en tot allò que és temporal i discutible no vol ni pot tenir cap opció —cada soci de l’Obra té i expressa lliurement el seu propi parer personal, del qual es fa també personalment responsable—, ja que el fi de l’Opus Dei és exclusivament espiritual.

Tornant a la vostra pregunta, em sembla que caldria, en primer lloc, posar-se d’acord sobre què significa política. Si per política s’entén el fet d’interessar-se i treballar a favor de la pau, de la justícia social, de la llibertat de tothom, en aquest cas, tothom a la Universitat, i la Universitat com a corporació, té l’obligació de sentir aquests ideals i de fomentar la preocupació de resoldre els grans problemes de la vida humana.

Si per política hom entén, en canvi, la solució concreta d’un problema determinat, deixant de banda altres solucions possibles i legítimes, en concurrència amb aquells que sostenen el contrari, penso que la Universitat no és la seu que hagi de decidir-ho.

La Universitat és el lloc per a preparar-se a donar solucions a aquests problemes; és la casa de tots, lloc d’estudi i d’amistat; un lloc on han de conviure en pau persones de les diverses tendències que, a cada moment, siguin expressions del legítim pluralisme que existeix en la societat.

Si les circumstàncies polítiques d’un país arribessin a una tal situació que un universitari —professor, deixeble— estimés en consciència preferible de polititzar la Universitat per manca de mitjans lícits d’evitar el mal general de la nació, podria, en ús de la seva llibertat, fer-ho?

Si en un país no existís la mínima llibertat política, potser es produiria una desnaturalització de la Universitat que, deixant d’ésser la casa de tots, es convertiria en camp de batalla de faccions oposades.

Jo penso, amb tot, que fóra millor de dedicar aquests anys a una preparació seriosa, a formar una mentalitat social, per tal que aquells que després manin —els qui ara estudien— no caiguin en aquesta aversió a la llibertat personal, que és veritablement una cosa patològica. Si la Universitat es converteix en l’aula on es debaten i decideixen problemes polítics concrets, és fàcil que la serenitat acadèmica es perdi i que els estudiants es formin en un esperit de partidisme; així és com la Universitat i el país arrossegaran sempre aquest mal crònic del totalitarisme, sigui del signe que sigui.

Que quedi en clar, en dir que la Universitat no és un lloc per a la política, que no excloc, sinó que desitjo, una via normal per a tots els ciutadans. Tot i que la meva opinió sobre aquest punt és molt concreta, no vull afegir res més, ja que la meva missió no és política, sinó sacerdotal. Això que us dic és cosa de la qual em correspon de parlar, perquè em considero universitari: i tot allò que es refereix a la Universitat m’apassiona. No faig, ni vull, ni puc fer política; però la meva mentalitat de jurista i de teòleg —i també la meva fe cristiana— fan que estigui sempre al costat de la legítima llibertat de tots els homes.

Ningú no pot pretendre d’imposar dogmes, que no existeixen, en qüestions temporals. Davant un problema concret, sigui quin sigui, la solució és: estudiar-lo bé i, després, actuar en consciència, amb llibertat personal i amb responsabilitat també personal.

¿Quines són, al seu entendre, les funcions que competeixen a les associacions o sindicats d’estudiants? ¿Com han de plantejar-se llurs relacions amb les autoritats acadèmiques?

M’esteu demanant un judici sobre una qüestió molt àmplia. No per això m’entretindré en detalls: sols algunes idees generals. Jo crec que les associacions d’estudiants han d’intervenir en les tasques específicament universitàries. Hi ha d’haver uns representants —elegits lliurement pels seus companys— que es relacionin amb les autoritats acadèmiques, conscients que han de treballar a l’uníson, en una feina comuna: aquí hi ha una altra bona ocasió de fer un veritable servei.

Cal un estatut que reguli la forma que aquesta tasca es faci amb eficàcia, amb justícia, i d’una manera racional: els assumptes han d’estar ben treballats, ben pensats; si les solucions que hom proposa són ben estudiades, nascudes del desig de construir i no de l’afany de crear oposicions, aleshores adquireixen una autoritat interna que fa que s’imposin totes soles.

Cal, per tot això, que els representants de les associacions tinguin una formació seriosa: que estimin primer la llibertat d'altri, i la seva pròpia llibertat amb la consegüent responsabilitat; que no desitgin el lluïment personal ni s’arroguin facultats que no tenen, sinó que busquin el bé de la Universitat, que és justament el bé dels seus companys d’estudi. I que els electors escullin els seus representants per aquestes qualitats i no per raons alienes a l’eficàcia de la seva Alma Mater: és només així que la Universitat serà una llar de pau, un oasi tranquil d’inquietud serena i noble que facilitarà l’estudi i la formació de tots.

¿En quin sentit entén vostè la llibertat d’ensenyament i en quines condicions la considera necessària? En aquest aspecte, ¿quines són les atribucions que han de reservar-se a l’Estat en matèria d’ensenyança superior? ¿Creu vostè que l’autonomia és un principi bàsic per a l’organització de la Universitat? ¿Ens podria indicar les línies mestres en les quals s’ha de fundar el sistema autonòmic?

La llibertat d’ensenyament no és sinó un aspecte de la llibertat en general. Considero la llibertat personal necessària per a tothom i en tot allò que és moralment lícit. Llibertat d’ensenyament, doncs, en tots els nivells i per a tothom. És a dir, que tota persona o associació capacitada, tingui la possibilitat de fundar centres d’ensenyament en igualtat de condicions i sense traves innecessàries.

La funció de l’Estat depèn de la situació social: és distinta a Alemanya o a Anglaterra, al Japó o als Estats Units; això només per esmentar països d’estructures educatives molt diferents. L’Estat té funcions evidents de promoció, de control, de vigilància. I això exigeix una igualtat d’oportunitats entre la iniciativa privada i la de l’Estat: vigilar no és posar obstacles, ni impedir o coartar la llibertat.

Per això considero necessària l’autonomia docent: autonomia és una altra manera de dir llibertat d’ensenyament. La Universitat, com a corporació, ha de tenir la independència d’un òrgan en un cos viu: llibertat, dins la seva tasca específica en favor del bé comú.

Algunes manifestacions, per a l’efectiva realització d’aquesta autonomia, poden ser: llibertat d’elecció del professorat i dels administradors; llibertat per a establir els plans d’estudi; possibilitat de formar el seu patrimoni i d’administrar-lo. En una paraula, totes les condicions necessàries per tal que la Universitat gaudeixi de vida pròpia. Mentre tingui aquesta vida pròpia, sabrà donar-la, entera, en bé de la societat.

S’aprecia en l’opinió dels estudiants una crítica cada cop més intensa del caràcter vitalici de la càtedra universitària. Li sembla encertat aquest corrent d’opinió?

Sí. Àdhuc reconeixent l’alt nivell científic i humà del professorat espanyol, m’estimo més el sistema de la lliure contractació. Jo crec que la lliure contractació no perjudica econòmicament el professor, i que constitueix un incentiu perquè el catedràtic no deixi mai d’investigar i de progressar en la seva especialitat. També evita que hom entengui la càtedra com si fos un feu i no com un lloc de servei.

No excloc que el sistema de càtedres vitalícies pugui donar bons resultats en algun país, ni que amb aquests sistemes es produeixin casos de catedràtics molt competents, que de la càtedra en fan un veritable servei universitari. Però jo entenc que el sistema de lliure contractació facilita que aquests casos siguin més nombrosos, fins aconseguir l’ideal que ho siguin pràcticament tots.

¿No opina vostè que —després del Vaticà II— han quedat antiquats els conceptes de «col·legis de l’Església», «col·legis catòlics», «Universitats de l’Església», etc.? ¿No li sembla que tals conceptes comprometen indegudament l’Església o bé sonen a privilegi?

No, no m’ho sembla, si per col·legis de l’Església, col·legis catòlics, etc., s’entén el resultat del dret que tenen l’Església i els Ordes i Congregacions religiosos a crear centres d’ensenyament. Erigir un col·legi o una universitat no és cap privilegi, sinó una càrrega, si hom procura que sigui un centre per a tothom i no solament per a qui compta amb recursos econòmics.

El Concili no ha pas pretès de declarar superades les institucions docents confessionals; només ha volgut fer veure que hi ha una altra forma —fins i tot més necessària i universal, viscuda des de fa tants d’anys pels socis de l’Opus Dei— de presència cristiana en l’ensenyança: la lliure iniciativa dels ciutadans catòlics que tenen per professió les tasques educatives dintre i fora dels centres promoguts per l’Estat. És una mostra més de la plena consciència que té l’Església, en aquests temps, de la fecunditat de l’apostolat dels laics.

He de confessar, d’altra banda, que no simpatitzo amb les expressions escola catòlica, col·legis de l’Església, etc., per bé que respecto els qui pensen el contrari. Més m’estimo que les realitats es distingeixin pels seus fruits i no pels seus noms. Un col·legi serà efectivament cristià quan, essent com els altres i fent per superar-se, realitzi una labor de formació completa —també cristiana— amb el respecte a la llibertat personal i amb la promoció de la urgent justícia social. Si ho fa realment així, el nom tant se val. Personalment, ho torno a dir, jo prefereixo evitar aquests adjectius.

Com a Gran Canceller de la Universitat de Navarra, voldríem que ens parlés dels principis que, en fundar-la, el van inspirar i de la seva significació actual dins el marc de la Universitat espanyola.

La Universitat de Navarra va sorgir el 1952 —després de pregar molts anys: sento alegria en dir-ho— amb la il·lusió de donar vida a una institució universitària, on es plasmessin els ideals culturals i apostòlics d’un grup de professors que sentien pregonament la labor docent. Llavors aspirava —i també aspira ara— a contribuir, colze a colze, amb les altres universitats, a solucionar un greu problema educatiu: el d’Espanya i el de molts altres països que necessiten homes ben preparats per a construir una societat més justa.

Quan es va fundar, aquells qui la van iniciar no eren pas uns estranys a la Universitat espanyola: eren professors que s’havien format i havien exercit llur magisteri a Madrid, a Barcelona, Sevilla, Santiago, Granada i tantes altres universitats. Aquesta col·laboració estreta —gosaria dir més estreta que la que tenen entre si universitats fins i tot veïnes— s’ha continuat; hi ha intercanvis freqüents i visites de professors, congressos nacionals on es treballa a l’uníson, etc. El mateix contacte s’ha mantingut i es manté amb les millors universitats d’altres països: ho confirma l’actual nomenament de doctors honoris causa a professors de la Sorbona, Harvard, Coimbra, Munich i Lovaina.

La Universitat de Navarra ha servit també per a donar encarrilament a l’ajuda de tantes persones que veuen en els estudis universitaris una base fonamental de progrés del país, quan estan oberts a tothom qui es mereix d’estudiar, siguin quins siguin els seus recursos econòmics. És una realitat l’Associació d’Amics de la Universitat de Navarra, la qual, amb la seva aportació generosa, ha aconseguit distribuir ja un elevat nombre de beques o bosses d’estudi. Aquest nombre anirà creixent cada vegada més, com també creixerà l’afluència d’estudiants afro-asiàtics i de l’Amèrica Llatina.

Hi ha qui ha escrit que la Universitat de Navarra és una Universitat per a rics i que, així i tot, rep abundoses subvencions de l’Estat. Respecte a allò primer, ja sabem que no és pas així, perquè nosaltres també som estudiants i coneixem els nostres companys; però, ¿què hi ha de les subvencions estatals?

Existeixen dades concretes, a l’abast de tothom, perquè han estat difoses per la premsa, que fan veure que, bo i essent el cost si fa no fa igual que en les altres universitats, el nombre d’universitaris que reben ajuda econòmica per als seus estudis a la Universitat de Navarra és superior al de qualsevol altra universitat del país. I us puc dir que aquest nombre encara augmentarà, per procurar d’assolir un percentatge més alt o, si més no, similar al de la Universitat no espanyola que més es distingeixi per la seva labor de promoció social.

Jo comprenc que cridi l’atenció que la Universitat de Navarra es vegi com un organisme viu, que funciona admirablement, i que això faci pensar en l’existència d’ingents mitjans econòmics. Però, en discórrer així, hom no té en compte que els recursos materials no són prou perquè una cosa tiri endavant amb aire: la vida d’aquest centre universitari es deu principalment a la dedicació, a la il·lusió i al treball que tots plegats, professors, alumnes, empleats, bidells, aquestes beneïdes i estimadíssimes dones navarreses que tenen cura de la neteja, han dedicat a la Universitat. Si no fos per això la Universitat no s’hauria pogut sostenir.

Econòmicament, la Universitat es finança amb subvencions. Primerament, la de la Diputació Foral, per a despeses de sosteniment. Cal també esmentar la cessió de terrenys de la part de l’Ajuntament de Pamplona per poder construir els edificis, com es practica habitualment en els municipis de tants països. Sabeu per experiència l’interès moral i econòmic que suposa per a una regió com la de Navarra, i concretament per Pamplona, comptar amb una Universitat moderna, que obre a tots la possibilitat de rebre un bon ensenyament superior.

Vosaltres pregunteu sobre subvencions de l’Estat. L’Estat espanyol no ajuda a cobrir les despeses de sosteniment de la Universitat de Navarra. Ha concedit algunes subvencions per a la creació de nous llocs escolars, que alleugen el gran esforç econòmic que demanen les noves instal·lacions.

Una altra font d’ingressos, concretament per a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials, són les corporacions guipuscoanes i, especialment, la Caixa d’Estalvis Provincial de Guipúscoa.

L’ajut prestat per fundacions espanyoles o estrangeres, estatals i privades, ha tingut una especial importància des del començ de la Universitat: així, un important donatiu oficial dels Estats Units, per tal de dotar d’instrumental científic l’Escola d’Enginyers Industrials; la contribució de l’obra assistencial alemanya Misereor al pla dels nous edificis; la de la Fundació Huarte, per a la investigació sobre el càncer; les de la Fundació Gulbenkian, etc.

Hi ha després l’ajuda que, si així es pot dir, més s’agraeix: la de milers de persones de totes les classes socials, moltes d’elles de pocs recursos econòmics, que a Espanya i fora d’Espanya col·laboren, en la mesura de llurs possibilitats, a sostenir la Universitat.

Finalment, cal no oblidar aquestes empreses que s’interessen i cooperen en les labors d’investigació de la Universitat, o bé l’ajuden d’una forma o altra.

Pensareu que, amb tot això, els diners sobren. Doncs no: la Universitat de Navarra continua essent deficitària. Jo voldria que ens ajudessin encara més persones i més fundacions, per poder continuar amb més extensió aquesta tasca de servei i de promoció social.

Com a Fundador de l’Opus Dei i impulsor d’una àmplia gamma d’institucions universitàries en tot el món, ¿ens podria descriure quines motivacions han menat l’Opus Dei a crear-les i quins són els trets principals de l’aportació de l’Opus Dei a aquest nivell d’ensenyament?

El fi de l’Opus Dei és fer que moltes persones, en tot el món, sàpiguen, en la teoria i en la pràctica, que és possible santificar el treball ordinari, el treball de cada dia; que és possible buscar la perfecció cristiana al carrer, sense abandonar la feina en què el Senyor ens ha volgut cridar. És per això que l’apostolat més important de l’Opus Dei és aquell que realitzen individualment els socis, a través de la seva tasca professional feta amb la major perfecció humana —malgrat els meus errors personals i els que cadascú pugui cometre—, en tots els ambients i en tots els països: perquè, a l’Opus Dei, hi pertanyen persones d’unes setanta nacions, de totes les races i condicions socials.

A més, l’Opus Dei, com a corporació, i amb el concurs d’un gran nombre de persones que no estan associades a l’Obra —i que moltes vegades no són cristianes— promou labors corporatives amb les quals procura contribuir a resoldre tants problemes com en té de plantejats el món actual. Són centres educatius, assistencials, de promoció i capacitació professional, etc.

Les institucions universitàries, de les quals em parleu, són un aspecte més d’aquestes tasques. Els trets que les caracteritzen es poden resumir així: educació en la llibertat personal i en la responsabilitat també personal. Amb llibertat i responsabilitat es treballa de gust, es rendeix, no calen controls ni vigilància: perquè tots se senten a casa seva, i n’hi ha prou amb un simple horari. Després, l’esperit de convivència, sense discriminacions de cap mena. És en la convivència on es forma la persona; allí cadascú aprèn que, per poder exigir que li respectin la llibertat, ha de saber respectar la dels altres. Finalment, l’esperit d’humana fraternitat: cal que els talents propis siguin posats al servei dels altres, si no, de poc serveixen. Les obres corporatives que promou l’Opus Dei en tot el món, estan sempre al servei de tothom: perquè són un servei cristià.

El mes de maig, en una reunió que va tenir amb els estudiants de la Universitat de Navarra, vostè va prometre un llibre sobre temes d’estudiants i universitaris. ¿Podria dir-nos si trigarà gaire a aparèixer?

Permeteu a un vell de més de seixanta anys aquesta petita vanitat: jo confio que el llibre sortirà i que podrà servir a professors i a alumnes. Almenys jo hi posaré tot l’afecte que tinc a la Universitat, un afecte que mai no he perdut des que hi vaig posar els peus per primera vegada ja fa… tants d’anys!

Potser trigarà una mica, però arribarà. Jo vaig prometre, en una altra ocasió, als estudiants de Navarra, una imatge de la Mare de Déu per a col·locar-la enmig del campus, i que des d’allí beneís l’amor net, sa, de la vostra joventut. L’estàtua va tardar una mica a arribar, però a la fi va arribar. Santa Maria, Mare del Bell Amor, beneïda expressament pel Sant Pare, per a vosaltres.

Sobre el llibre, he de dir-vos: no espereu que agradi a tothom. Jo hi exposaré les meves opinions, les quals confio que seran respectades per aquells qui pensin el contrari, tal com jo respecto totes les opinions diferents de la meva; com respecto aquells qui tenen un cor gran i generós, encara que no comparteixin amb mi la fe de Crist. Us diré una cosa que m’ha passat moltes vegades, l’última aquí, a Pamplona. Se’m va acostar un estudiant que volia saludar-me.

—Monsenyor, jo no sóc cristià —em va dir—, sóc mahometà.

—Ets fill de Déu com jo —li vaig respondre.

I el vaig abraçar amb tota l’ànima.

Finalment, ¿ens podria dir alguna cosa a nosaltres, els qui treballem en la premsa universitària?

És una gran cosa el periodisme, i també el periodisme universitari. Podeu contribuir molt a promoure entre els vostres companys l’amor als ideals nobles, l’afany de superació de l’egoisme personal, la sensibilitat davant els quefers col·lectius, la fraternitat. I ara, una vegada més, no puc deixar d’invitar-vos a amar la veritat.

No us amago que em repugna el sensacionalisme d’alguns periodistes, que diuen la veritat a mitges. Informar no és quedar-se a mig camí entre la veritat i la mentida. D’això, ni se’n pot dir informació, ni és moral, i tampoc no poden dir-se periodistes aquells que barregen, amb poques veritats a mitges, no pocs errors i àdhuc calúmnies premeditades: no se’n poden dir periodistes, perquè no són altra cosa que l’engranatge —més o menys untat— de qualsevol organització propagadora de falsedats, que sap que seran repetides a més no poder, sense mala fe, per la ignorància i l’estupidesa de no pocs. Us he de confessar, pel que fa a mi mateix, que aquests falsos periodistes hi surten guanyant: perquè no hi ha dia que jo no pregui afectuosament per ells, demanant al Senyor que els aclareixi la consciència.

Jo us prego, doncs, que difongueu l’amor envers el bon periodisme, que és el que no s’acontenta amb els rumors infundats, amb els hom diu inventats per imaginacions febroses. Informeu amb fets, amb resultats, sense jutjar les intencions, mantenint la legítima diversitat d’opinions en un pla equànime sense descendir a l’atac personal. És difícil que hi hagi una veritable convivència on manca informació veritable; i la informació veritable és aquella que no té por de la veritat i que no es deixa endur per motius de millora, de fals prestigi, o d’avantatges econòmics.