Voldríem encetar aquesta entrevista amb una qüestió que provoca en molts esperits les més variades interpretacions. Ens referim al tema de l’«aggiornamento». ¿Quin és, al seu entendre, el veritable sentit d’aquest mot, aplicat a la vida de l’Església?

Fidelitat. Per mi, aggiornamento vol dir, sobretot, això: fidelitat. Un marit, un soldat, un administrador, és tant més bon marit, tant més bon soldat, tant més bon administrador, com més fidelment sap fer front en cada moment, davant cada nova circumstància de la seva vida, als ferms compromisos d’amor i de justícia que un dia va contreure. Aquesta fidelitat delicada, operativa i constant —que és difícil com ho és tota aplicació de principis a la mudable realitat de les coses contingents— és per aquest motiu la millor defensa de la persona contra la vellesa de l’esperit, l’aridesa de cor i l’anquilosi mental.

Passa el mateix amb la vida de les institucions, però molt singularment amb la vida de l’Església, la qual obeeix, no a un precari projecte de l’home, sinó a un designi de Déu. La redempció, la salvació del món, és obra de l’amorosa i filial fidelitat de Jesucrist —i de nosaltres amb Ell— a la voluntat del Pare celestial que el va enviar. Per això, l’aggiornamento de l’Església —avui, com en qualsevol altra època— és fonamentalment això: una joiosa reafirmació de la fidelitat del Poble de Déu a la missió rebuda, a l’Evangeli.

És clar que aquesta fidelitat —viva i actual davant cada circumstància de la vida dels homes— pot requerir, i de fet ha requerit moltes vegades, en la història ja dos cops mil·lenària de l’Església, i recentment en el Concili Vaticà II, oportuns desenvolupaments doctrinals en l’exposició de les riqueses del Depositum Fidei, així com canvis i reformes convenients que perfeccionin —en el seu element humà, perfectible— les estructures organitzatives i els mètodes missioners i apostòlics. Però fóra, si més no, superficial de pensar que l’aggiornamento consisteix abans que res a canviar, o bé que tot canvi aggiorna. N’hi ha prou amb pensar que no manca qui també voldria canvis al marge i en contra de la doctrina conciliar que farien retrocedir en molts segles d’història —almenys a l’època feudal— el camí progressiu del Poble de Déu.