Sé que no cal que faci memòria d’allò que fa tants anys vaig repetint. Aquesta doctrina de llibertat ciutadana, de convivència i de comprensió, és part molt principal del missatge que l’Opus Dei difon. ¿És que hauré d’afirmar novament que els homes i dones que volen servir Jesucrist a l’Obra de Déu són, simplement, ciutadans com els altres, que s’esforcen a viure amb una seriosa responsabilitat, fins a les últimes conclusions, la seva vocació cristiana?

Res no distingeix els meus fills dels seus conciutadans. Altrament, fora de la fe, no tenen res en comú amb els membres de les congregacions religioses. Estimo els religiosos, i en venero i admiro les clausures, els apostolats, l’apartament del món —el seu contemptus mundi— que són altres signes de santedat a l’Església. Però el Senyor no m’ha donat vocació religiosa, i desitjar-la per a mi fóra un desordre. Cap autoritat de la terra no podrà obligar-me a fer-me religiós, com tampoc cap autoritat no em podrà forçar a contreure matrimoni. Sóc sacerdot secular: sacerdot de Jesucrist, que ama el món amb apassionament.