Aquells qui han seguit Jesucrist —amb mi, pobre pecador— són: un petit tant per cent de sacerdots, que abans han exercit una professió o un ofici laïcal; un gran nombre de sacerdots seculars de moltes diòcesis del món —que així confirmen la seva obediència als seus bisbes respectius, i el seu amor i l’eficàcia del seu treball diocesà—, sempre amb els braços estesos en creu per cabre totes les ànimes dins els seus cors, i que estan com jo enmig del carrer, en el món, i l’estimen; i la gran multitud formada per homes i dones de diferents nacions, diferents llengües, diferents races, que viuen del seu treball professional, casats la majoria, solters molts d’altres, els quals participen, amb els seus conciutadans, en la greu tasca de fer més humana i més justa la societat temporal; en la lluita noble dels afanys de cada dia, amb responsabilitat personal —ho torno a dir—, experimentant amb els altres homes, colze a colze, èxits i fracassos, fent per complir els seus deures i per exercir els seus drets socials i cívics. I tot amb naturalitat, com qualsevol cristià conscient, sense mentalitat de selectes, fosos en la massa dels seus col·legues, mentre procuren captar les lluïssors divines que reverberen en les realitats més vulgars.

Les obres que, quant a associació, promou l’Opus Dei, també tenen aquests trets eminentment seculars: no són obres eclesiàstiques. No gaudeixen de cap representació oficial de la sagrada Jerarquia de l’Església. Són obres de promoció humana, cultural, social, dutes a terme per ciutadans que procuren il·luminar-les amb la claror de l’Evangeli i caldejar-les amb l’amor de Crist. Un detall us ho farà veure clar: l’Opus Dei, per exemple, no té ni tindrà mai com a missió regir seminaris diocesans, on els bisbes, instituïts per l’Esperit Sant preparen els seus futurs sacerdots.