Quan hom parla del laïcat, no és pas poc freqüent que s’oblidi el fet de la presència de la dona, amb la qual cosa el seu paper dins l’Església queda desdibuixat. Igualment, en tractar de la «promoció social de la dona» se sol entendre simplement com presència de la dona en la vida pública. ¿Com entén la missió de la dona en l’Església i en el món?

No cal dir que no veig cap motiu pel qual en parlar del laïcat —de la seva tasca apostòlica, drets i deures, etc.— s’hagi de fer cap mena de distinció o discriminació pel que fa a la dona. Tothom qui ha estat batejat —homes i dones— participa igualment de la comuna dignitat, llibertat, responsabilitat dels fills de Déu. En l’Església existeix aquesta radical unitat fonamental, que sant Pau ja ensenyava als primers cristians: «Quicumque enim in Christo baptizati estis, Christum induistis. Non est Iudaeus, neque Graecus: non est servus, neque liber; non est masculus, neque femina» (Gal. 3, 27-28); ja no hi ha cap distinció entre un jueu i un grec; entre un esclau i un lliure; ni tampoc entre home i dona.

Si hom exceptua la capacitat jurídica de rebre els ordes sagrats —distinció que per moltes raons, també de dret diví positiu, considero que cal retenir—, jo crec que, a la dona, se li han de reconèixer plenament dins l’Església —en la seva legislació, en la seva vida interna i en la seva acció apostòlica— els mateixos drets i deures que als homes: dret a l’apostolat, a fundar i dirigir associacions, a manifestar responsablement la seva opinió en tot allò que afecta el bé comú de l’Església, etc. Ja sé que tot això —que teòricament no és difícil d’admetre si hom considera les clares raons teològiques que hi ajuden— toparà de fet amb la resistència d’algunes mentalitats. Encara recordo l’estupefacció i fins i tot la crítica —ara en canvi, com en tantes altres coses, tendeixen a imitar— amb què determinades persones van comentar el fet que l’Opus Dei procurava que les dones que pertanyen a la secció femenina de la nostra Associació també adquirissin graus acadèmics en ciències sagrades.

Malgrat tot, jo crec que aquestes resistències i reticències cediran de mica en mica. Aquesta qüestió, en el fons, no és res més que un problema de comprensió eclesiològica: adonar-se que l’Església no la formen tan sols els clergues i religiosos, sinó que els laics —dones i homes— també són Poble de Déu i tenen, per dret diví, una missió i una responsabilitat pròpies.

Però m’agradaria afegir que, tal com jo ho veig, la igualtat essencial entre l’home i la dona exigeix precisament que hom sàpiga copsar alhora el paper complementari de l’un i de l’altra en l’edificació de l’Església i en el progrés de la societat civil: perquè no és pas debades que Déu els va crear home i dona. Aquesta diversitat s’ha de comprendre no en un sentit patriarcal, sinó en tota la seva profunditat, tan rica de matisos i conseqüències, que allibera l’home de la temptació de masculinitzar l’Església i la societat; i la dona, d’entendre la seva missió, en el Poble de Déu i en el món, com una simple reivindicació de treballs fins ara privatius tan sols de l’home, però que ella pot exercir igualment de bé. Em sembla, doncs, que tant l’home com la dona s’han de sentir justament protagonistes de la història de la salvació, per bé que cada un d’ells d’una forma complementària.