Josemaría Escrivá Obras
16

—Nosaltres sabem que, des de fa molts anys, vostè ha sentit una preocupació especial per l’atenció espiritual i humana dels sacerdots, sobretot del clericat diocesà, manifestada, mentre li va ser possible, en una intensa labor de predicació i de direcció espiritual que els va anar dedicant. I manifestada també, a partir d’un moment determinat, en la possibilitat que —tot i restant plenament diocesans i amb la mateixa dependència dels seus Ordinaris— formin part de l’Obra aquells que s’hi sentin cridats. Ens interessaria saber les circumstàncies de la vida eclesiàstica que —deixant de banda altres motius— van donar ocasió a aquesta preocupació seva. Així mateix ¿podria dir-nos de quina manera aquesta activitat ha pogut i pot ajudar a resoldre alguns problemes del clericat diocesà o de la vida eclesiàstica?

Les circumstàncies de la vida eclesiàstica que van motivar i que motiven aquesta preocupació meva i aquesta labor —ja institucionalitzada— de l’Obra, no són circumstàncies de caràcter més o menys accidental o transitori, sinó exigències permanents d’ordre espiritual i humà, íntimament unides a la vida i al treball del sacerdot diocesà. Em refereixo fonamentalment a la necessitat que té el sacerdot d’ésser ajudat —amb esperit i mitjans que no modifiquin la seva condició diocesana— a cercar la santedat personal en l’exercici del seu propi ministeri. Per tal que corresponguin així, amb un esperit sempre jove i amb una generositat cada cop més gran, a la gràcia de la vocació divina que van rebre i perquè sàpiguen prevenir amb prudència i promptitud les possibles crisis espirituals i humanes que molts diversos factors poden ocasionar: la solitud, les dificultats de l’ambient, la indiferència, la manca aparent d’eficàcia del seu treball, la rutina, el cansament, la despreocupació de mantenir i de perfeccionar llur formació intel·lectual i fins i tot —aquest és l’origen profund de les crisis d’obediència i d’unitat— la poca visió sobrenatural de les relacions amb el propi Ordinari i àdhuc amb els altres germans en el sacerdoci.

Els sacerdots diocesans que, fent ús del seu legítim dret d’associació, s’adscriuen a la Societat Sacerdotal de la Santa Creu ho fan únicament i exclusiva perquè desitgen rebre aquest ajut espiritual personal d’una manera del tot compatible amb els deures del seu estat i del seu ministeri: altrament, aquest ajut ja no ho fóra, sinó que fóra una complicació, una nosa i un desordre.

L’esperit de l’Opus Dei, en efecte, té com a característica essencial el fet de no moure ningú del seu lloc —unusquisque, in qua vocatione vocatus est, in ea permaneat— sinó que fa que cadascú compleixi les feines i deures del seu propi estat, de la seva missió en l’Església i en la societat civil, amb la major perfecció possible. Per això, quan un sacerdot s’adscriu a l’Obra, no modifica ni abandona per res la seva vocació diocesana —dedicació al servei de l’Església local a la qual és incardinat, plena dependència del propi Ordinari, espiritualitat secular, unió amb els altres sacerdots, etc.— sinó que, al contrari, es compromet a viure aquesta vocació amb plenitud perquè sap que ha de buscar la perfecció justament en el mateix exercici de les seves obligacions sacerdotals, com a sacerdot diocesà.

Aquest principi té en la nostra Associació un seguit d’aplicacions pràctiques d’ordre jurídic i ascètic que potser fóra massa llarg de detallar. Com a exemple, solament diré que, a diferència d’altres associacions on s’exigeix un vot o promesa d’obediència al Superior intern, la dependència dels sacerdots diocesans adscrits a l’Opus Dei no és una dependència de règim, ja que no existeix una jerarquia interna per a ells ni, per tant, cap perill d’un doble vincle d’obediència, sinó més aviat una relació voluntària d’ajuda i d’assistència espiritual.

El que aquests sacerdots troben dins l’Opus Dei és, sobretot, l’ajuda ascètica continuada que desitgen rebre, amb espiritualitat secular i diocesana, i independent dels canvis personals i circumstancials que hi pugui haver en el govern de la respectiva Església local. Afegeixen així a la direcció espiritual col·lectiva que el Bisbe dóna amb la seva predicació, les seves cartes pastorals, les seves converses, instruccions disciplinàries, etc., una direcció espiritual personal sol·lícita i contínua allà on es trobin, que complementa —sempre respectant-la com un deure greu— la direcció comuna impartida pel mateix Bisbe. Per mitjà d’aquesta direcció espiritual personal —tan recomanada pel Concili Vaticà II i pel Magisteri ordinari— es fomenta en el sacerdot la seva vida de pietat, la seva caritat pastoral, la seva formació doctrinal continuada, el seu zel pels apostolats diocesans, l’amor i l’obediència que deuen al propi Ordinari, la preocupació per les vocacions sacerdotals i el seminari, etc.

Els fruits de tota aquesta labor? Són per a les Esglésies locals que aquests sacerdots serveixen. I d’això, se n’alegra la meva ànima de sacerdot diocesà, que a més ha tingut moltes vegades el consol de veure amb quina estimació el Papa i els bisbes beneeixen, desitgen i afavoreixen aquest treball.

.

Anterior Mostra el capítol Següent