Alguna vegada, en parlar de la realitat de l’Opus Dei, ha afirmat que és una «desorganització organitzada». ¿Podria explicar als nostres lectors el significat d’aquesta expressió?

Vull dir que donem una importància fonamental a l’espontaneïtat apostòlica de la persona, a la seva lliure i responsable iniciativa, guiada per l’acció de l’Esperit; i no a les estructures organitzatives, als mandats, tàctiques i plans imposats des del vèrtex com a seu de govern.

Existeix un mínim d’organització, amb un govern central, que actua sempre col·legialment i que té la seu a Roma, i governs regionals, també col·legials, cadascun d’ells presidit per un Consiliari. Però tota l’activitat d’aquests organismes va dirigida fonamentalment a una missió: proporcionar als socis l’assistència espiritual necessària per a la seva vida de pietat, i una adequada formació espiritual, doctrinal-religiosa i humana. I en acabat, som-hi!, és a dir: cristians, a santificar tots els camins dels homes, que tots tenen l’aroma del pas de Déu.

En arribar a aquest límit, en aquest moment, l’Associació com a tal ja ha acabat el seu treball —justament aquell pel qual s’associen els membres de l’Opus Dei—, ja no ha de fer, ni pot ni deu fer, cap més indicació. Comença llavors la lliure i responsable acció personal de cada soci. Cadascun d’ells, amb espontaneïtat apostòlica, obrant amb completa llibertat personal i formant-se d’una manera autònoma la seva pròpia consciència de cara a les decisions concretes que ha de prendre, procura buscar la perfecció cristiana i donar testimoniatge cristià dins el seu propi ambient, santificant el propi treball professional, intel·lectual o manual. Naturalment que en prendre cadascú autònomament aquestes decisions en la seva vida secular, en les realitats temporals en les quals es mou, sovint es produeixen opcions, criteris i actuacions diverses: en una paraula, s’esdevé aquella beneïda desorganització, aquest pluralisme just i necessari, que és una característica essencial de l’Opus Dei, i que a mi sempre m’ha semblat l’únic mitjà recte i ordenat de concebre l’apostolat dels laics.

I encara li diré més: aquesta desorganització organitzada fa la seva aparició fins i tot a les mateixes obres apostòliques corporatives que l’Opus Dei duu a terme, també amb el desig de contribuir, com a tal Associació, a resoldre cristianament aquells problemes que afecten les comunitats humanes dels diversos països. Aquestes activitats i iniciatives de l’Associació són sempre de caràcter directament apostòlic: és a dir, obres educatives, assistencials o de beneficència. Però com que el nostre esperit és precisament el d’estimular que les iniciatives surtin de la base, i com que les circumstàncies, necessitats i possibilitats de cada nació o grup social són peculiars i ordinàriament diverses entre si, el govern central de l’Obra deixa als governs regionals —que gaudeixen d’una autonomia pràcticament total— la responsabilitat de decidir, de promoure i d’organitzar aquelles activitats apostòliques concretes que creguin millor: des d’un centre universitari o una residència d’estudiants, fins a un dispensari o bé una granja-escola per a camperols. Com a resultat lògic, tenim un mosaic multicolor i variat d’activitats: un mosaic organitzadament desorganitzat.