El Concili Vaticà II ha emprat abundosament, en els seus documents, l’expressió «Poble de Déu» per a designar l’Església, i ha fet veure així la responsabilitat comuna de tots els cristians en la missió única d’aquest Poble de Déu. Segons vostè, ¿quines característiques ha de tenir la «necessària opinió pública en l’Església» —de la qual ja va parlar Pius XII— perquè reflecteixi, efectivament, aquesta responsabilitat comuna? ¿Com queda afectat el fenomen de l'«opinió pública en l’Església» per les peculiars relacions d’autoritat i obediència que s’esdevenen en el si de la comunitat eclesial?

No concebo que hi pugui haver obediència veritablement cristiana, si aquesta obediència no és voluntària i responsable. Els fills de Déu no són pedres ni cadàvers: són éssers intel·ligents i lliures i elevats tots al mateix ordre sobrenatural, com la persona que mana. Però mai no podrà fer recte ús de la intel·ligència ni de la llibertat —tant per a obeir com per a opinar— aquell qui estigui mancat de la suficient formació cristiana. Per això, el problema de fons de la «necessària opinió pública en l’Església» és equivalent al problema de la necessària formació doctrinal dels fidels. Certament, l’Esperit Sant distribueix l’abundor dels seus dons entre els membres del Poble de Déu —que són tots corresponsables de la missió de l’Església—, però això no eximeix ningú, sinó tot el contrari, del deure d’adquirir aquesta adequada formació doctrinal.

Jo entenc per doctrina el coneixement suficient que cada fidel ha de tenir de la missió total de l’Església i de la peculiar participació, i consegüent responsabilitat específica, que li correspon en aquesta missió única. Aquesta és —tal com moltes vegades ho ha recordat el Sant Pare— la colossal tasca de pedagogia que l’Església ha d’afrontar en aquesta època postconciliar. És en relació directa amb aquest treball que jo crec que cal posar —entre altres esperances que avui bateguen en el si de l’Església— la recta solució del problema al qual vostè al·ludeix, puix que no seran pas certament les intuïcions més o menys profètiques d’alguns carismàtics sense doctrina, les que podran assegurar la necessària opinió pública en el Poble de Déu.

Quant a les formes d’expressió d’aquesta opinió pública, jo no crec que això sigui una qüestió d’òrgans o d’institucions. Una seu adequada, tant ho pot ser un consell pastoral diocesà com les columnes d’un diari —encara que no sigui oficialment catòlic— o la simple carta personal d’un fidel al seu bisbe, etc. Les possibilitats i les modalitats legítimes en què pot manifestar-se aquesta opinió dels fidels són molt variades i no sembla pas que puguin ni hagin d’encerclar-se creant un nou ésser o institució. Encara menys si es tractés d’una institució que perillés —tan fàcilment— d’arribar a ésser el monopoli o esdevenir un instrument, de fet, d’un grup o un grupet de catòlics oficials, fos quina fos la tendència o orientació en la qual aquesta minoria s’inspirés. Això posaria en perill el mateix prestigi de la Jerarquia i sonaria a burla a tots els altres membres del Poble de Déu.