Segons això, ¿de quina manera creu vostè que s’insereix la realitat eclesial de l’Opus Dei en l’acció pastoral de tota l’Església?

Em sembla bo de fer un aclariment previ: l’Opus Dei no és ni pot considerar-se com una realitat que vagi lligada al procés evolutiu de l’estat de perfecció en l’Església, no és una forma moderna o aggiornata d’aquest estat. En efecte, ni la concepció teològica de l'status perfectionis —que Sant Tomàs, Suárez i d’altres autors han plasmat decisivament en la doctrina— ni les diverses concrecions jurídiques que s’han donat o puguin donar-se a aquest concepte teològic, no tenen res a veure amb l’espiritualitat i el fi apostòlic que Déu ha volgut per a la nostra Associació. N’hi ha prou amb el fet de considerar —perquè una exposició doctrinal completa fóra llarga— que a l’Opus Dei no li interessen ni vots, ni promeses, ni cap forma de consagració per als seus socis, diferent de la consagració que tots van rebre ja amb el Baptisme. La nostra Associació no pretén de cap manera que els socis canviïn d’estat, que deixin d’ésser simples fidels com els altres, per adquirir el peculiar status perfectionis. Al contrari, allò que desitja i procura és que cadascun d’ells faci apostolat i se santifiqui en el seu propi estat, en el mateix lloc i condició que té en l’Església i en la societat civil. No traiem ningú del seu lloc ni allunyem ningú del seu treball o dels seus afanys i nobles compromisos d’ordre temporal.

La realitat social, l’espiritualitat i l’acció de l’Opus Dei s’insereixen, doncs, en una deu molt diferent de la vida de l’Església: concretament, en el procés teològic i vital que duu el laïcat cap a la plena assumpció de les seves responsabilitats eclesials, i a la seva pròpia manera de participar en la missió de Crist i de la seva Església. Aquesta ha estat i és, aquests quasi quaranta anys d’existència de l’Obra, la inquietud constant —serena, però forta— amb la qual Déu ha volgut endegar, en la meva ànima i en la dels meus fills, el desig de servir-lo.

Quines són les aportacions de l’Opus Dei a aquest procés? Tal volta no és pas aquest el moment històric més adient per a fer una valoració global d’aquesta mena. Per bé que es tracti de problemes dels quals el Concili Vaticà II —amb quant de goig per a la meva ànima!— ja s’ha ocupat molt, i malgrat que no pocs conceptes i situacions relacionats amb la vida i la missió del laïcat ja hagin rebut prou confirmació i llum del Magisteri, encara hi ha, amb tot, un nucli considerable de qüestions que continuen constituint, per a la generalitat de la doctrina, veritables problemes límit de la teologia. A nosaltres, dins l’esperit que Déu ha donat a l’Opus Dei i que, tot i les nostres imperfeccions personals, procurem de viure amb fidelitat, la major part d’aquests problemes discutits ja ens semblen divinament resolts, però no pretenem pas de presentar aquestes solucions com les úniques possibles.