Josemaría Escrivá Obras
29

—L’Associació insisteix en la llibertat dels socis per expressar les conviccions que honradament mantenen. Però, tornant al tema des d’un altre punt de vista, ¿fins on creu vostè que l’Opus Dei està moralment obligat com a associació, a expressar opinions sobre afers crucials, seculars o espirituals, públicament o privadament? ¿És que hi ha situacions en les quals l’Opus Dei exerceix la seva influència i la dels seus membres en defensa de principis que considera sagrats, com ara, recentment, a favor de la legislació sobre la llibertat religiosa a Espanya?

A l’Opus Dei procurem sempre i en totes les coses sentir amb l’Església de Crist: no tenim cap altra doctrina que la que ensenya l’Església per a tots els fidels. L’única cosa peculiar que tenim és un esperit propi, característic de l’Opus Dei, és a dir, una forma concreta de viure l’Evangeli, santificant-nos en el món i fent apostolat amb la professió.

D’aquí se segueix immediatament que tots els membres de l’Opus Dei tenen la mateixa llibertat que tots els altres catòlics per poder formar lliurement les seves opinions i per poder actuar en conseqüència. Per això l’Opus Dei com a tal ni deu ni pot expressar una opinió pròpia, ni tampoc no pot tenir-la. Si es tracta d’una qüestió sobre la qual ja hi ha una doctrina definida per l’Església, l’opinió de cadascun dels socis de l’Obra serà aquesta. Si en canvi es tracta d’una qüestió sobre la qual el Magisteri —el Papa i els bisbes— no s’ha pronunciat, cadascun dels socis de l’Opus Dei tindrà, i defensarà lliurement, l’opinió que li sembli millor i actuarà en conseqüència.

En altres paraules, el principi que regula l’actitud dels directors de l’Opus Dei en aquest terreny és el de respecte a la llibertat d’opció en les coses temporals, cosa ben diferent de l’abstencionisme, ja que es tracta d’encarar cada soci amb les seves pròpies responsabilitats, invitant-lo a assumir-les segons la seva consciència, obrant en llibertat. Per això és incongruent referir-se a l’Opus Dei quan hom enraona de partits, de grups o de tendències polítiques o, en general, de tasques i empreses humanes; més encara: és injust i pròxim a la calúmnia, ja que pot induir a l’error de deduir falsament que els membres de l’Obra tenen en comú alguna ideologia, mentalitat o algun interès temporal.

Certament, els socis són catòlics, i catòlics que procuren ésser conseqüents amb llur fe. Se’ls pot qualificar així si es vol. Però tenint ben bé en compte que el fet de ser catòlic no significa formar grup ni tan sols en allò que és cultural i ideològic, ni tampoc, amb més raó, en el terreny polític. Des del començament de l’Obra i no tan solament des del Concili, hom ha mirat de viure un catolicisme obert, que defineix la legítima llibertat de les consciències, que mena a tractar amb caritat fraternal tots els homes, siguin o no catòlics, i a col·laborar amb tots, participant en les diverses il·lusions nobles que mouen la humanitat.

Anem a posar un exemple. Davant el problema racial als Estats Units, cadascun dels socis de l’Obra tindrà en compte les ensenyances clares de la doctrina cristiana sobre la igualtat de tots els homes i sobre la injustícia de qualsevol discriminació. També coneixerà i se sentirà apressat per les indicacions concretes dels bisbes americans sobre aquest problema. Defensarà, per tant, els legítims drets de tots els ciutadans i s’oposarà a qualsevol situació o projecte discriminatori. Tindrà en compte, a més, que a un cristià no li basta respectar els drets de tots els altres homes, sinó que en tothom cal que vegi germans a qui devem un amor sincer i un servei desinteressat.

Dins la formació que l’Opus Dei dóna als seus socis, s’insistirà en aquestes idees en el seu país més que no pas en altres on aquest problema concret no es presenta, o bé s’hi presenta amb menys urgència. Allò que l’Opus Dei no farà mai és dictar, i ni tan solament suggerir, una solució concreta del problema. La determinació de defensar un projecte de llei o un altre, d’apuntar-se a una o altra associació —o de no apuntar-se a cap—, de participar o no participar en una manifestació determinada, és cosa que cadascun dels socis decidirà. I de fet es veu a tot arreu que els socis no actuen en bloc, sinó dins un lògic pluralisme.

Aquests mateixos criteris expliquen que tants d’espanyols que són membres de l’Opus Dei siguin favorables al projecte de llei sobre llibertat religiosa en llur país, tal com ha estat redactada recentment. No hi ha cap dubte que es tracta d’una opció personal, com també és personal l’opinió d’aquells qui critiquen aquest projecte. Però tots han après de l’esperit de l’Opus Dei a amar la llibertat i a comprendre els homes de totes les creences. L’Opus Dei és la primera associació catòlica que, des de l’any 1950, amb l’autorització de la Santa Seu, admet com a cooperadors els no catòlics i els no cristians, sense fer discriminacions, amb amor per a tothom.

Anterior Mostra el capítol Següent