El punt 484 del seu codi espiritual, Camí, precisa: «La teva obligació és d’ésser instrument». ¿Quin sentit cal atribuir a aquesta afirmació en el context de les preguntes precedents?

Camí, un codi? No. En 1934 vaig escriure una bona part d’aquest llibre, resumint per a totes les ànimes amb qui tractava —de l’Opus Dei o no— la meva experiència sacerdotal. No vaig sospitar que trenta anys després assoliria una difusió tan àmplia —milions d’exemplars— en tantes llengües. No és un llibre per als socis de l’Opus Dei tan sols; és per a tothom, fins i tot per als no cristians. Entre aquelles persones que per pròpia iniciativa l’han traduït, hi ha ortodoxos, protestants i no cristians. Cal llegir «Camí» amb un mínim d’esperit sobrenatural, de vida interior i d’afany apostòlic. No és un codi de l’home d’acció. Pretén ser un llibre que mena a tractar i estimar Déu i servir tothom. A ser instrument, aquesta era la seva pregunta, com l’Apòstol Pau volia ser-ho de Crist. Instrument lliure i responsable: aquells qui volen veure en les seves pàgines una finalitat temporal, s’enganyen. No oblidi que és corrent, en els autors espirituals de tots els temps, veure les ànimes com a instruments en les mans de Déu.