A Espanya, l’Opus Dei es glorieja d’aplegar gent de totes les classes socials. ¿És vàlida aquesta afirmació per a la resta del món, o bé cal admetre que als països restants els membres de l’Opus Dei provenen més aviat d’ambients il·lustrats, com ara diríem els estats majors de la Indústria, de l’Administració, de la Política, i de les Professions liberals?

De fet pertanyen a l’Opus Dei, tant a Espanya com a tot el món, persones de totes les condicions socials: homes i dones, vells i joves, obrers, industrials, empleats, pagesos, persones que exerceixen professions liberals, etc. La vocació la dóna Déu, i per a Déu no hi ha accepció de persones.

Però l’Opus Dei no es glorieja de res: les obres apostòliques no creixen per les forces humanes, sinó amb el buf de l’Esperit Sant. En una associació que tingui un fi terrenal, és lògic publicar estadístiques ostentoses sobre el nombre, la condició i les qualitats dels socis, i així solen fer-ho de fet les organitzacions que cerquen un prestigi temporal; però aquesta manera d’obrar, quan hom busca la santificació de les ànimes, afavoreix la supèrbia col·lectiva: i Crist vol la humilitat de cadascun dels cristians i de tots els cristians alhora.