A vegades se senten retrets en contra d’aquells sacerdots que adopten una actitud concreta en problemes d’índole temporal i més especialment de caràcter polític. Moltes d’aquestes actituds, a diferència d’altres èpoques, solen anar encaminades a afavorir una major llibertat, justícia social, etc. També és cert que no és propi del sacerdoci ministerial la intervenció activa en aquest terreny, fora de casos comptats. Amb tot, ¿no creu vostè que el sacerdot ha de denunciar la injustícia, la manca de llibertat, etc., perquè no són cristianes? ¿Com conciliar concretament ambdues exigències?

El sacerdot ha de predicar —perquè és part essencial del seu munus docendi— quines són les virtuts cristianes —totes—, i quines exigències i manifestacions concretes han de tenir aquestes virtuts en les diverses circumstàncies de la vida dels homes a qui ell adreça el seu ministeri. Com també ha d’ensenyar a respectar i estimar la dignitat i la llibertat amb què Déu ha creat la persona humana, i la peculiar dignitat sobrenatural que el cristià rep amb el Baptisme.

Cap sacerdot que compleixi aquest deure ministerial seu no podrà ser mai acusat —si no és per ignorància o per mala fe— de ficar-se en política. Ni tan sols podria dir-se que, exposant aquestes ensenyances, interferís en l’específica tasca apostòlica que correspon als laics, d’ordenar cristianament les estructures i els treballs temporals.