Josemaría Escrivá Obras
61

Forma part essencial de l’esperit cristià no tan sols el fet de viure en unió amb la Jerarquia ordinària —Romà Pontífex i Episcopat— sinó sentir la unitat amb els altres germans en la fe. De molt antic que he pensat que un dels mals majors de l’Església en aquest temps, és el desconeixement que tenen molts de catòlics d’allò que fan i opinen els catòlics d’altres països o d’altres àmbits socials. Cal actualitzar aquesta fraternitat que tan pregonament vivien els primers cristians. Així ens sentirem units, amant al mateix temps la varietat de les vocacions personals; i s’evitaran no pocs judicis injustos i ofensius que uns determinats petits grups propaguen —en nom del catolicisme—, en contra dels seus germans en la fe, els quals obren en realitat rectament i amb sacrifici, tenint en compte les circumstàncies particulars del seu país.

És important que cadascú procuri de ser fidel a la pròpia crida divina, de tal manera que no deixi d’aportar a l’Església allò que comporta el carisma rebut de Déu. El que és propi dels socis de l’Opus Dei —cristians corrents— és la santificació del món des de dins, participant en les tasques humanes més variades. Com que la seva pertinença a l’Obra no canvia per res la seva posició en el món, col·laboren, adequadament en cada cas, a les celebracions religioses col·lectives, en la vida parroquial, etc. També en aquest sentit són ciutadans com els altres, que volen ser bons catòlics.

Tot i això, els socis de l’Obra no acostumen a dedicar-se, d’ordinari, a treballar en activitats confessionals. Sols en casos d’excepció, quan la Jerarquia ho demana expressament, algun membre de l’Obra col·labora en treballs eclesiàstics. No hi ha en aquesta actitud cap desig de distingir-se, i menys encara de desconsideració envers les labors confessionals, sinó solament la decisió d’ocupar-se del que és propi de la vocació de l’Opus Dei. Hi ha molts religiosos i clergues, i així mateix molts laics plens de zel, que menen endavant aquestes activitats, dedicant-hi els seus millors esforços.

El treball propi dels socis de l’Obra, al qual se saben cridats per Déu, és un altre. Dintre la crida universal a la santedat, el membre de l’Opus Dei rep de més a més una crida especial per a dedicar-se, lliurement i responsablement, a buscar la santedat i fer apostolat enmig del món, comprometent-se a viure un esperit específic i a rebre, per tota la vida, una formació peculiar. Si desatenguessin llur treball en el món, per tenir cura de les labors eclesiàstiques, farien ineficaços els dons divins rebuts, i per la il·lusió d’una eficàcia pastoral immediata produirien un dany real a l’Església: perquè no hi hauria tants cristians dedicats a santificar-se en totes les professions i oficis de la societat civil, en el camp immens del treball secular.

D’altra banda, la necessitat exigent de la contínua formació professional i de la formació religiosa, juntament amb el temps dedicat personalment a la pietat, a l’oració i al compliment sacrificat dels deures d’estat, agafa tota la vida: no hi ha hores lliures.

Anterior Mostra el capítol Següent