Josemaría Escrivá Obras
64

—Algunes persones han parlat a vegades de l’Opus Dei com d’una organització d’aristocràcia intel·lectual, que desitja penetrar els ambients polítics, econòmics i culturals de major relleu, per tal de controlar-los des de dins, si bé amb fins bons. És cert?

Gairebé totes les institucions que han dut un missatge nou, o que s’han esforçat a servir seriosament la humanitat vivint plenament el Cristianisme, han sofert la incomprensió, sobretot al començament. És això el que explica que al principi alguns no hagin entès la doctrina sobre l’apostolat dels laics que vivia i proclamava l’Opus Dei.

He de dir també —encara que no m’agrada de parlar d’aquestes coses— que en el nostre cas no va mancar, a més, una campanya organitzada i perseverant de calúmnies. Hi va haver qui va dir que treballàvem secretament —això potser ho feien ells—, que volíem ocupar càrrecs enlairats, etc. Puc dir-li, concretament, que aquesta campanya la va iniciar, fa cosa de trenta anys, un religiós espanyol que més tard va deixar el seu orde i l’Església, va contreure matrimoni civil, i ara és pastor protestant.

La calúmnia, un cop llançada, continua vivint per inèrcia durant un cert temps: perquè hi ha qui escriu sense informar-se, i perquè no tothom és com els periodistes competents, que no es creuen infal·libles, i tenen la noblesa de rectificar quan comproven la veritat. I això és tot el que ha passat, encara que aquestes calúmnies ja estan desmentides per una realitat que tot el món ha pogut constatar, deixant de banda que ja a primer cop d’ull apareixen increïbles. Prou n’hi ha dient que les enraonies a les quals vostè s’ha referit abans, solament tenen relació amb Espanya. I, no cal dir-ho, el fet de pensar que una institució internacional com l’Opus Dei gira entorn dels problemes d’un sol país, demostra petitesa de mires, provincialisme.

D’altra banda, la majoria dels socis de l’Opus Dei —a Espanya i als altres països— són dones de casa, obrers, petits comerciants, oficinistes, gent de camp, etc.; o sigui persones amb ocupacions que no tenen un pes polític o social particular. Que hi hagi un gran nombre d’obrers que siguin membres de l’Opus Dei, no atreu l’atenció; que hi hagi algun polític, sí. De fet, per mi és tan important la vocació a l’Opus Dei d’un mosso d’estació com la d’un dirigent d’empresa. La vocació la dóna Déu, i en les obres de Déu no hi caben discriminacions, i menys encara si són demagògiques.

Aquells qui en veure els membres de l’Opus Dei treballant en els camps més diversos de l’activitat humana, no pensen sinó en suposades influències i controls, demostren tenir una concepció pobra de la vida cristiana. L’Opus Dei no domina ni fa per dominar cap activitat temporal; només vol difondre un missatge evangèlic: Déu que demana que tots els homes, que viuen en el món, l’amin i el serveixin prenent ocasió, precisament, de les seves activitats terrenals. En conseqüència, els socis de l’Obra, que són cristians corrents, treballen on i com els sembla oportú: l’Obra solament s’ocupa a ajudar-los espiritualment, per tal que actuïn sempre amb consciència cristiana.

Anterior Mostra el capítol Següent