D’altra banda, el progrés de la història de l’Església ha menat a superar un cert clericalisme, que tendeix a desfigurar tot allò que concerneix els laics, atribuint-los segones intencions. Ha esdevingut més fàcil, ara, entendre que allò que l’Opus Dei vivia i proclamava no era ni més ni menys que això: la vocació divina del cristià corrent, amb un afany sobrenatural precís.

Jo crec que arribarà un moment que la frase els catòlics penetren els ambients socials deixarà de dir-se i que tothom s’adonarà que és una expressió clerical. Sigui com sigui, no s’aplica per res a l’apostolat de l’Opus Dei. Als socis de l’Obra no els cal penetrar en les estructures temporals, pel sol fet que són ciutadans corrents, com els altres, i que, per tant, ja hi eren.

Si Déu crida a l’Opus Dei una persona que treballa en una fàbrica, o en un hospital, o bé al parlament, vol dir que en endavant aquesta persona estarà decidida a posar els mitjans de santificar, amb la gràcia de Déu, aquesta professió. No és altra cosa que la presa de consciència de les exigències radicals del missatge evangèlic, d’acord amb la vocació específica rebuda.

Pensar que aquesta presa de consciència vulgui dir deixar la vida normal, és una idea legítima només per a aquells qui reben de Déu la vocació religiosa, amb el seu contemptus mundi, amb el menyspreu o la desestimació de les coses del món; però voler fer d’aquest abandó del món l’essència o la culminació del Cristianisme, és clarament una enormitat.

No és, doncs, l’Opus Dei qui introdueix els seus socis en determinats ambients; ja hi eren, torno a dir, i no tenen cap motiu per a sortir-ne. A més, les vocacions a l’Opus Dei —que sorgeixen de la gràcia de Déu i d’aquest apostolat d’amistat i de confidència que li deia abans— es donen en tots els ambients.

Tal vegada aquesta mateixa simplicitat de la naturalesa i manera de fer de l’Opus Dei sigui una dificultat per a aquells qui estan carregats de complicacions, i semblen incapaços d’entendre res de genuí i de recte.

Naturalment, sempre hi haurà qui no entendrà l’essència de l’Opus Dei, i això no ens estranya perquè el Senyor ja va preveure aquestes dificultats als seus, comentant-los que non est discipulus super Magistrum (Mt 10, 24), no és més el deixeble que el Mestre. Ningú no pot pretendre que l’estimi tothom, encara que sí té el dret que tothom el respecti com a persona i com a fill de Déu. Per desgràcia, hi ha fanàtics que volen imposar totalitàriament les seves idees, i aquests mai no captaran l’amor que els socis de l’Opus Dei tenen per la llibertat personal dels altres, i per la pròpia després, sempre amb personal responsabilitat.

Recordo una anècdota molt gràfica. En certa ciutat el nom de la qual no fóra delicat de dir, l’ajuntament deliberava sobre l’oportunitat d’atorgar una ajuda econòmica a una labor educativa dirigida per socis de l’Opus Dei, que com totes les obres corporatives que l’Obra duu a terme té una funció clara d’utilitat social. La majoria dels regidors hi anaven a favor. Explicant les raons d’aquesta actitud, un d’ells, socialista, comentava que havia conegut personalment la labor que es feia en aquell centre: «És una activitat» —va dir— «que es caracteritza perquè els qui la dirigeixen són molt amics de la llibertat personal: en aquella residència hi viuen estudiants de totes les religions i de totes les ideologies». Els regidors comunistes hi van votar en contra. Un d’ells, explicant el seu vot negatiu, va dir al socialista: «M’hi he oposat perquè, si les coses estan així, aquesta residència constitueix una eficaç propaganda del catolicisme».

Qui no respecta la llibertat d'altri o bé desitja oposar-se a l’Església no pot apreciar una labor apostòlica. Però encara en aquests casos, jo com a home, estic obligat a respectar-lo i a fer el que sigui necessari per encaminar-lo cap a la veritat; i com a cristià, a estimar-lo i pregar per ell.