Josemaría Escrivá Obras
7

—Els sacerdots estan incardinats en una diòcesi i depenen de l’ordinari. ¿Quina justificació hi pot haver perquè pertanyin a alguna Associació distinta de la diòcesi, fins i tot d’àmbit universal?

La justificació és clara: el legítim ús d’un dret natural —el d’associació— que l’Església reconeix als clergues com a tots els fidels. Aquesta tradició de segles (pensem en moltes associacions benemèrites que tant han afavorit la vida espiritual dels sacerdots seculars) ha estat repetidament refermada en l’ensenyança i disposicions dels últims Pontífexs Romans (Pius XII, Joan XXIII i Pau VI), i també recentment pel mateix Magisteri solemne del Concili Vaticà II (cf. Decret Presbyterorum Ordinis, n. 8).

A propòsit d’això és interessant de recordar que, en la resposta a un «modus» on es demanava que no hi hagués més associacions sacerdotals que les promogudes o dirigides pels bisbes diocesans, la Comissió Conciliar competent va rebutjar aquesta petició —amb la successiva aprovació de la Congregació General—, motivant clarament la negativa en el dret natural d’associació, el qual correspon també als clergues: Non potest negari Presbyteris —s’hi deia— id quod laicis, attenta dignitate naturae humanae, Concilium declaravit congruum, utpote iuri naturali consentaneum (Schema Decreti Presbyterorum Ordinis, Typis Polyglottis Vaticanis 1965, pàg. 68).

En virtut d’aquest dret fonamental, els sacerdots poden lliurement fundar associacions o inscriure’s en les que ja existeixen, sempre que es tracti d’associacions que persegueixin fins rectes, adients amb la dignitat i exigències de l’estat clerical. La legitimitat i l’àmbit d’exercici del dret d’associació entre els clergues seculars es comprèn bé —sense malentesos, reticències o perills d’anarquia— si es té en compte la distinció, que necessàriament existeix i ha de respectar-se, entre la funció ministerial del clergue i l’àmbit privat de la seva vida personal.

Anterior Mostra el capítol Següent