Si les circumstàncies polítiques d’un país arribessin a una tal situació que un universitari —professor, deixeble— estimés en consciència preferible de polititzar la Universitat per manca de mitjans lícits d’evitar el mal general de la nació, podria, en ús de la seva llibertat, fer-ho?

Si en un país no existís la mínima llibertat política, potser es produiria una desnaturalització de la Universitat que, deixant d’ésser la casa de tots, es convertiria en camp de batalla de faccions oposades.

Jo penso, amb tot, que fóra millor de dedicar aquests anys a una preparació seriosa, a formar una mentalitat social, per tal que aquells que després manin —els qui ara estudien— no caiguin en aquesta aversió a la llibertat personal, que és veritablement una cosa patològica. Si la Universitat es converteix en l’aula on es debaten i decideixen problemes polítics concrets, és fàcil que la serenitat acadèmica es perdi i que els estudiants es formin en un esperit de partidisme; així és com la Universitat i el país arrossegaran sempre aquest mal crònic del totalitarisme, sigui del signe que sigui.

Que quedi en clar, en dir que la Universitat no és un lloc per a la política, que no excloc, sinó que desitjo, una via normal per a tots els ciutadans. Tot i que la meva opinió sobre aquest punt és molt concreta, no vull afegir res més, ja que la meva missió no és política, sinó sacerdotal. Això que us dic és cosa de la qual em correspon de parlar, perquè em considero universitari: i tot allò que es refereix a la Universitat m’apassiona. No faig, ni vull, ni puc fer política; però la meva mentalitat de jurista i de teòleg —i també la meva fe cristiana— fan que estigui sempre al costat de la legítima llibertat de tots els homes.

Ningú no pot pretendre d’imposar dogmes, que no existeixen, en qüestions temporals. Davant un problema concret, sigui quin sigui, la solució és: estudiar-lo bé i, després, actuar en consciència, amb llibertat personal i amb responsabilitat també personal.