Josemaría Escrivá Obras
79

—¿En quin sentit entén vostè la llibertat d’ensenyament i en quines condicions la considera necessària? En aquest aspecte, ¿quines són les atribucions que han de reservar-se a l’Estat en matèria d’ensenyança superior? ¿Creu vostè que l’autonomia és un principi bàsic per a l’organització de la Universitat? ¿Ens podria indicar les línies mestres en les quals s’ha de fundar el sistema autonòmic?

La llibertat d’ensenyament no és sinó un aspecte de la llibertat en general. Considero la llibertat personal necessària per a tothom i en tot allò que és moralment lícit. Llibertat d’ensenyament, doncs, en tots els nivells i per a tothom. És a dir, que tota persona o associació capacitada, tingui la possibilitat de fundar centres d’ensenyament en igualtat de condicions i sense traves innecessàries.

La funció de l’Estat depèn de la situació social: és distinta a Alemanya o a Anglaterra, al Japó o als Estats Units; això només per esmentar països d’estructures educatives molt diferents. L’Estat té funcions evidents de promoció, de control, de vigilància. I això exigeix una igualtat d’oportunitats entre la iniciativa privada i la de l’Estat: vigilar no és posar obstacles, ni impedir o coartar la llibertat.

Per això considero necessària l’autonomia docent: autonomia és una altra manera de dir llibertat d’ensenyament. La Universitat, com a corporació, ha de tenir la independència d’un òrgan en un cos viu: llibertat, dins la seva tasca específica en favor del bé comú.

Algunes manifestacions, per a l’efectiva realització d’aquesta autonomia, poden ser: llibertat d’elecció del professorat i dels administradors; llibertat per a establir els plans d’estudi; possibilitat de formar el seu patrimoni i d’administrar-lo. En una paraula, totes les condicions necessàries per tal que la Universitat gaudeixi de vida pròpia. Mentre tingui aquesta vida pròpia, sabrà donar-la, entera, en bé de la societat.

Anterior Mostra el capítol Següent