Josemaría Escrivá Obras
8

Efectivament, el clergue, i concretament el prevere, incorporat pel sagrament de l’Orde a l'Ordo Presbyterorum, queda constituït per dret diví com a cooperador de l’Orde episcopal. En el cas dels preveres diocesans, aquesta funció ministerial es concreta, segons una modalitat establerta pel dret eclesiàstic, mitjançant la incardinació —que adscriu el prevere al servei d’una Església local, sota l’autoritat del propi ordinari— i la missió canònica que li confereix un ministeri determinat dins la unitat del Presbiteri, el cap del qual és el bisbe. És evident, doncs, que el prevere depèn del seu ordinari —a través d’un vincle sacramental i jurídic— pel que fa a: l’assignació de la seva labor pastoral concreta; les directrius doctrinals i disciplinàries que rebi per a l’exercici d’aquest ministeri; la justa retribució econòmica necessària; totes les disposicions pastorals que el Bisbe doni per regular la cura d’ànimes, el culte diví i les prescripcions del dret comú relatives als drets i obligacions que provenen de l’estat clerical.

Juntament amb totes aquestes relacions de dependència necessàries —que concreten jurídicament l’obediència, la unitat i la comunió pastoral que el prevere ha de viure delicadament amb el seu propi ordinari— hi ha també legítimament en la vida del prevere secular un àmbit individual d’autonomia, de llibertat i de responsabilitat personal, dins el qual el prevere gaudeix dels mateixos drets i obligacions que tenen totes les altres persones en l’Església, quedant així diferenciat tant de la condició jurídica del menor (cf. cànon 89 del C.I.C.) com de la del religiós, el qual —en virtut de la pròpia professió religiosa— renuncia a l’exercici de tots o d’alguns d’aquests drets personals.

Per aquest motiu, el sacerdot secular, dins els límits generals de la moral i dels deures propis del seu estat, pot disposar i decidir lliurement —sigui en forma individual o associada— en tot allò que fa referència a la seva vida personal, espiritual, cultural, econòmica, etc. Cadascú és lliure de formar-se culturalment segons les seves pròpies preferències o capacitats. Cadascú és lliure de mantenir les relacions socials que vulgui i pot ordenar la seva vida com li sembli millor, sempre que compleixi les obligacions del seu ministeri. Cadascú és lliure de disposar dels seus béns personals com ho cregui més oportú en consciència. I amb més raó, cadascú és lliure de seguir en la seva vida espiritual i ascètica i en els seus actes de pietat aquelles mocions que l’Esperit Sant li suggereixi, i d’elegir —entre el gran nombre de mitjans que l’Església aconsella o permet— aquells que li semblin més oportuns segons les seves particulars circumstàncies personals.

Referint-se justament a aquest darrer punt, el Concili Vaticà II —i novament el sant Pare Pau VI en la seva recent encíclica Sacerdotalis coelibatus— ha lloat i recomanat vivament les associacions, tant diocesanes com interdiocesanes, nacionals o universals que —amb estatuts reconeguts per l’autoritat eclesiàstica competent— fomenten la santedat del sacerdot en l’exercici del seu propi ministeri. En efecte, l’existència d’aquestes associacions, no suposa de cap manera ni pot suposar —ho he dit— un detriment del vincle de comunió i de dependència que uneix tot prevere amb el seu bisbe, ni de la fraternal unitat amb tots els altres membres del Presbiteri, ni de l’eficàcia del seu treball al servei de la pròpia Església local.

Anterior Mostra el capítol Següent