¿No opina vostè que —després del Vaticà II— han quedat antiquats els conceptes de «col·legis de l’Església», «col·legis catòlics», «Universitats de l’Església», etc.? ¿No li sembla que tals conceptes comprometen indegudament l’Església o bé sonen a privilegi?

No, no m’ho sembla, si per col·legis de l’Església, col·legis catòlics, etc., s’entén el resultat del dret que tenen l’Església i els Ordes i Congregacions religiosos a crear centres d’ensenyament. Erigir un col·legi o una universitat no és cap privilegi, sinó una càrrega, si hom procura que sigui un centre per a tothom i no solament per a qui compta amb recursos econòmics.

El Concili no ha pas pretès de declarar superades les institucions docents confessionals; només ha volgut fer veure que hi ha una altra forma —fins i tot més necessària i universal, viscuda des de fa tants d’anys pels socis de l’Opus Dei— de presència cristiana en l’ensenyança: la lliure iniciativa dels ciutadans catòlics que tenen per professió les tasques educatives dintre i fora dels centres promoguts per l’Estat. És una mostra més de la plena consciència que té l’Església, en aquests temps, de la fecunditat de l’apostolat dels laics.

He de confessar, d’altra banda, que no simpatitzo amb les expressions escola catòlica, col·legis de l’Església, etc., per bé que respecto els qui pensen el contrari. Més m’estimo que les realitats es distingeixin pels seus fruits i no pels seus noms. Un col·legi serà efectivament cristià quan, essent com els altres i fent per superar-se, realitzi una labor de formació completa —també cristiana— amb el respecte a la llibertat personal i amb la promoció de la urgent justícia social. Si ho fa realment així, el nom tant se val. Personalment, ho torno a dir, jo prefereixo evitar aquests adjectius.