Com a Gran Canceller de la Universitat de Navarra, voldríem que ens parlés dels principis que, en fundar-la, el van inspirar i de la seva significació actual dins el marc de la Universitat espanyola.

La Universitat de Navarra va sorgir el 1952 —després de pregar molts anys: sento alegria en dir-ho— amb la il·lusió de donar vida a una institució universitària, on es plasmessin els ideals culturals i apostòlics d’un grup de professors que sentien pregonament la labor docent. Llavors aspirava —i també aspira ara— a contribuir, colze a colze, amb les altres universitats, a solucionar un greu problema educatiu: el d’Espanya i el de molts altres països que necessiten homes ben preparats per a construir una societat més justa.

Quan es va fundar, aquells qui la van iniciar no eren pas uns estranys a la Universitat espanyola: eren professors que s’havien format i havien exercit llur magisteri a Madrid, a Barcelona, Sevilla, Santiago, Granada i tantes altres universitats. Aquesta col·laboració estreta —gosaria dir més estreta que la que tenen entre si universitats fins i tot veïnes— s’ha continuat; hi ha intercanvis freqüents i visites de professors, congressos nacionals on es treballa a l’uníson, etc. El mateix contacte s’ha mantingut i es manté amb les millors universitats d’altres països: ho confirma l’actual nomenament de doctors honoris causa a professors de la Sorbona, Harvard, Coimbra, Munich i Lovaina.

La Universitat de Navarra ha servit també per a donar encarrilament a l’ajuda de tantes persones que veuen en els estudis universitaris una base fonamental de progrés del país, quan estan oberts a tothom qui es mereix d’estudiar, siguin quins siguin els seus recursos econòmics. És una realitat l’Associació d’Amics de la Universitat de Navarra, la qual, amb la seva aportació generosa, ha aconseguit distribuir ja un elevat nombre de beques o bosses d’estudi. Aquest nombre anirà creixent cada vegada més, com també creixerà l’afluència d’estudiants afro-asiàtics i de l’Amèrica Llatina.